La pel·lícula de 2016 La promesa va partir a l’inici d’un guió força diferent que el director, Terry George, va refer de dalt a baix. George és un director interessant, irlandès, que es va exiliar als Estats Units per motius polítics i que compta en la seva trajectòria professional amb títols relacionats amb el tema dels drets humans, tant al seu país (En el nom del pare) com a d’altres indrets (Hotel Rwanda). Precisament, en documentar-se sobre Hotel Rwanda va aplegar informació sobre el tema del genocidi armeni i va viatjar a Armènia i Turquia per tal d’investigar més a l’entorn d’uns fets encara no prou coneguts, a nivell general.
El finançament per a La promesa va anar a càrrec d’un milionari armeni americà, Kirk Kekorian, qui ho va fer a fons perdut, sense cap interès de guany, ja que considerava que el projecte no generaria beneficis. Segurament la influència del finançador va evitar que, con en d’altres casos, el govern turc pressionés excessivament per tal de cancel·lar produccions sobre un tema tan incòmode per a ells. Kerkorian va morir el 2015, precisament l’any del centenari del genocidi de 1915, i no va poder veure la pel·lícula acabada.
Al guió s’hi va incloure una història romàntica, amb la intenció de fer arribar la pel·lícula a una audiència més diversa, bandejant convertir-la en una lliçó d’història amb vocació massa documental. La pel·lícula es va filmar en anglès, a diferents països, amb una repartiment molt interessant i divers, hi podem veure, fins i tot, paisatges empordanesos i a Abel Folk, per exemple. Es va evitar fer massa promoció de la filmació, per evitar possibles atacs i protestes per part de Turquia. De tota manera el govern turc va posar pals a les rodes de la distribució, segons sembla. Per motius diversos els resultats respecte la recaptació no van ser els esperats i la pel·lícula va passar una mica desapercebuda i va rebre crítiques i valoracions contradictòries.
El millor de la pel·lícula és el fet de donar a conèixer, d’una forma distreta i planera, sense evitar mostrar algunes escenes de violència, un genocidi sovint oblidat, tot i que existeixen pel·lícules, documentals i llibres a dojo, per als interessants en documentar-se a fons sobre aquells fets, la història i la situació actual dels armenis. A Barcelona, a l’Ateneu, es va fer una exposició impressionant al vestíbul, amb motiu dels noranta-dos anys del genocidi i amb motiu del centenari, el 2015, es van celebrar xerrades, conferències i projeccions de documentals.
La matança decretada per l’Imperi Otomà, que es trobava a les acaballes, el 1915, segons dades aproximades, va produir més un milió i mig de morts i un nombre semblant de deportats. La impunitat dels fets va esdevenir, segons opinen alguns experts, un precedent de futurs exterminis, dels quals el més conegut per nosaltres és l’Holocaust jueu.
La pel·lícula compta amb una realització acurada, pel que fa a les localitzacions, a la música, al repartiment, amb pesos pesats com Christian Bale i Oscar Isaac en els principals papers masculins. Però no acaba d’agafar el to, la història amorosa grinyola i no s’implica com caldria en el conjunt de la tragèdia. Hi ha una certa manca d’alè èpic, com el que podem trobar, per exemple al Doctor Zhivago, i tot plegat esdevé correcte i interessant però no emociona com tocaria, segons la meva opinió.
Malgrat algunes limitacions, però, la pel·lícula pot ser útil per acostar gent de tota mena al tema armeni. La realitat sempre és més trasbalsadora que la ficció i més difícil d’entomar, recordo que l’exposició del vestíbul de l’Ateneu em va impressionar més que no pas aquesta història ben intencionada, amb un final vagament conciliador. Algunes de les limitacions de la pel·lícula són semblants a les d’Hotel Rwanda, tot i que ja és prou lloable que es difonguin tragèdies col·lectives que acabem per oblidar o que hem d’admetre que coneixem poc i, encara, de forma parcial. Per cert, el terme genocidi encara no existia en aquella època, és un mot creat per Raphael Lemkin, jueu polonès, l’any 1944.
