El true crime encara guanya seguidors, i la sèrie de Netflix Dahmer -una creació de Ryan Murphy- encara no ha tocat sostre, tot i que aquest èxit no ha estat mancat de polèmica, cosa gens estranya, ja que la sèrie recrea els assassinats reals comesos entre 1978 i 1991 pel conegut com a «caníbal de Milwaukee.» El debat no hauria d’anar més enllà si no fos perquè Dahmer conté algunes escenes bastant explícites, i això ha ferit algunes sensibilitats, molt especialment la dels familiars de les víctimes. S’entén.
Jeffrey Dahmer (1960-1994) va matar disset homes, alguns d’ells adolescents, els cossos dels quals esquarterava i, en alguns casos, fins i tot se’ls menjava. Quan la policia el va detenir, van trobar a casa seva diversos membres amputats guardats en diversos racons, com la nevera, res que l’espectador d’aquesta sèrie no es trobi ja al primer capítol. De fet, un dels encerts d’aquesta sèrie és la seva narrativa, molt ben construïda: comença per la detenció, després tira cap enrere per mostrar-nos l’evolució d’aquest criminal, i ho fa amb salts a la seva infància i joventut. Així, Dahmer ens permet endinsar-nos en la psicologia complexa del personatge.
Aquí rau, penso jo, el més interessant de la sèrie, poder fer-nos una idea de tot allò que pot influir perquè un nen aparentment normal acabi esdevenint, d’adult, en un criminal sàdic i despietat, sense que ningú al seu voltant se n’adoni. Menció especial també al personatge del pare, qui se sent culpable del que li ha passat al seu fill. Els actors fan una feina excepcional, tant Dahmer (Evan Peters) com el pare (Richard Jenkins). De fet, la mirada del protagonista és tan absolutament pertorbadora, que no li cal ni dir cap paraula per posar-nos la por al cos. He buscat fotografies de l’actor protagonista per veure’l fora del personatge, però el veig igual d’inquietant.
Una altra de les polèmiques que ha generat la sèrie -o més aviat Netflix- és catalogar-la com a temàtica LGBT, pel fet que el protagonista era homosexual i també les seves víctimes. La plataforma va haver de retirar l’etiqueta. Més enllà de polèmiques i d’algunes escenes certament massa dures, Dahmer és una sèrie molt ben construïda, dirigida i interpretada, una capbussada torbadora a la crònica negra dels Estats Units i a la part més fosca de la condició humana. Tan fosca i torbadora, que sembla que només pots recomanar la sèrie a mitja veu, de forma discreta.
