Tenia curiositat per veure Los renglones torcidos de Dios per molts motius. L’autor de la novel·la en què es basa la pel·lícula, Torcuato Luca de Tena, de família monàrquica, va ser un escriptor tirant a liberal, molt llegit fa anys, com tants altres autors i autores que s’han anat oblidant amb el pas del temps. Té molts llibres publicats però aquest i Edad prohibida van ser dels més llegits.
Los renglones torcidos de Dios -la novel·la- ha tingut un munt de reedicions i va ser molt comentada en el temps de la seva publicació (1979), tot i que es va incidir en moltes ressenyes de llavors que, si bé l’argument era enginyós i atractiu, el llenguatge emprat per l’autor ja semblava d’una altra època. Com és lògic, al guió de la pel·lícula això ha estat actualitzat i està molt bé que el cinema d’avui recordi títols que encara tenen molts elements destacables.
La pel·lícula no m’ha fet el pes, és massa llarga pel meu gust, dues hores i mitja, i els girs de guió, amb l’objectiu de sorprendre el personal, són excessius. El director, Oriol Paulo, té un bon currículum cinematogràfic, amb títols com ara El cuerpo, amb guió d’ell mateix, que em va semblar una història molt ben lligada i resolta. El guió ha anat a càrrec de mateix Paulo i Guillem Clua i els actors i actrius estan molt bé, de fet Bárbara Lennie i Eduard Fernández sempre acostumen a estar molt bé.
TV3 hi ha col·laborat, donant suport als protagonistes en el marc d’un hospital psiquiàtric de l’època, potser una mica passat de rosca en algun moment tot i que, pel que s’explica, l’estan modernitzant. Trobo, així mateix, que l’època en la qual se situa la pel·lícula, que és la del llibre, la Transició, no hagi estat més aprofitada, políticament parlant, més enllà d’un canvi significatiu de la imatge de Franco per una de Juan Carlos.
La salut mental sempre ha inquietat i encara és un tema poc conegut en molts aspectes, tot i que l’atenció ha millorat molt i la visió de les persones afectades, també. Avui fins i tot això de les ratlles tortes de Déu fa una mica d’angúnia. Des de fa alguns segles sembla que una manera d’eliminar algú sense fer soroll era ingressar-lo en una institució d’aquest tipus, hi ha casos ben coneguts i lamentables, com el de Camille Claudel, i, pel que fa a la ficció, recordo que en aquelles inefables aventures de Dick Turpin ja hi sortia algun cas d’aquest tipus.
Aquest llibre es va publicar pocs anys després de l’èxit de la pel·lícula Algú va volar sobre el niu del cucut, i hi ha precedents remarcables, com la inquietant Corredor sense retorn. De tot hi ha una mica al llibre de Luca de Tena i, és clar, a la pel·lícula que comento, que és una obra ben feta, ben ambientada, però tens la sensació, quan acaba, de què t’han pres una mica el pèl, cosa que, per altra banda, és habitual, al capdavall has d’entrar en el joc de la ficció disposada a admetre els convencionalismes del gènere. També hi ha un excés de tremendisme, pel meu gust, no sé si les coses eren ben bé així, en aquelles institucions.
Per escriure el llibre l’autor va passar gairebé vint dies en un manicomi. El llibre li va prologar, en el seu moment, el psiquiatra Juan Antonio Vallejo-Nájera, habitual a la televisió de fa anys i autor de magnífics i divulgatius llibres sobre història, contemplada des del punt de vists psiquiàtric, molt interessants. Per cert, del llibre ja existeix una altra versió en cinema, mexicana, de 1983, de Tulio Demicheli, un bon director, que va morir el 1992, i que no crec que hagi arribat aquí.
