Víctor Bargiela / @VictorBargiela
Solo llamé para decirte que te amo neix el 2016 dins del programa «El 25 va a tu casa» del Centro Cultural 25 de Mayo de Buenos Aires, en què es convidava els veïns del barri de Villa Urquiza a convertir casa seva en un teatre durant un dia. L’objectiu principal era crear un espectacle que es pogués adaptar a diferents espais no convencionals. Ara arriba des de Buenos Aires fins a La Villarroel amb representacions addicionals a altres teatres catalans, com el Teatre Auditori de Sant Cugat del Vallès o el Teatre Cirvianum de Torelló.
El director i dramaturg Nelson Valente va organitzar dotze trobades per elaborar el text a partir d’improvisacions que sorgien de disparadors que ell mateix proposava. Així, el text tracta els conflictes subjacents en els vincles familiars. No és difícil trobar-se identificat en alguna de les múltiples relacions que es dibuixen o en alguna de les moltes discussions que apareixen a l’obra. Ens trobem amb la Patricia (Mayra Homar), que viu amb la seva germana (Roser Batalla), la seva mare (Silvia Villazur), els fills bessons (Ramiro Delgado i Gonzalo Saenz) i la xicota d’en Juan Cruz (Julia Dorto).
La Patricia treballa com a professora i sosté la família a tots els nivells, començant per l’econòmic. Està rodejada d’un grup de males bèsties que li xuclen la sang i no permeten que desenvolupi la seva vida de forma plena: es dedica a cuidar-los, alimentar-los i finançar-los. Els nens ja són prou grans i creixen emmarats sense pena ni glòria, ni estudis, ni feina. La xicota d’en Juan Cruz fa el que pot entre els crits constants d’una família que no és la seva.
La mare es dedica a sortir i viure la gran vida. La germana és una fàbrica de consells inútils que només fa que tirar pilotes enfora per anorrear la seva germana Patricia. La Patricia, com a pal de paller, cada vegada té menys energies per seguir endavant. De sobte, un matí qualsevol de diumenge rep una trucada d’una antiga parella (Juan Pablo Kexel) que podria capgirar-li la vida.
L’obra ens regala moments hilarants a través d’un conjunt de situacions pintoresques que reflecteixen els drames habituals d’una família qualsevol. Els actors aconsegueixen crear escenes que arriben a ser incòmodament còmiques entre les mirades que van al buit i les que es mantenen. Ens esbossen l’entrellat d’un conjunt de relacions entre els múltiples personatges que són complexes però realistes. L’actuació de tot el repartiment és superba i aconsegueix esprémer al màxim el guió de l’obra des d’una cura extrema de la comunicació no verbal.
Són especialment rellevants les interpretacions de Mayra Homar, la protagonista, i Julia Dorto, la xicota, que condueixen els moments més dramàtics de l’obra. Totes dues aconsegueixen trencar la comicitat i girar-la en una profunda malenconia en qüestió de segons. Els sentiments que Julia Dorto transmet en l’última escena són impressionants, arriben i colpeixen el pit quan encara s’estava recuperant de la darrera riallada.
