Especial vetllada la de dimecres 21 al Paranimf de la Universitat de Barcelona en un concert dedicat als llaços de la música recent de Nova York amb la catalana, personificada en la figura del compositor Marc Migó, qui fa poc estrenava un Rèquiem Català amb text de Juana Dolores. Migó, qui va créixer a l’ESMUC i va realitzar el màster a la prestigiosa Juilliard School de Nova York, va estrenar l’any passat The Fox Sisters al Liceu, una breu òpera de tocs sobrenaturals amb llibret de Lila Palmer i interpretada per la soprano Natàlia Sánchez i la mezzo Cristina Tena juntament amb el baríton Pau Camero.
Sánchez i Tena van interpretar conjuntament una de les peces del concert, Mask in the Mirror de Philip Lasser. Ambdues van mostrar de nou la seva bona química, amb la música com a tercer element de la relació, tendra i emotiva, i on les cantants van poder exhibir el creixement i el domini musical més gran que han pogut adquirir aquest últim any.
Un altre dels compositors interpretats durant la vetllada va ser John Corigliano, veterà guanyador d’un Oscar. Potser l’obra més interessant va ser l’«Ària per a oboè» del seu Oboe Concerto, que barrejava l’èpica i el dramatisme del cinema del Hollywood clàssic, amb alguns fragments foscos que remeten potser als ostinati de Bernard Herrmann. Bona feina de Cheryl Wefler a l’oboè, demostrant capacitat pulmonar amb els sons sostinguts que demana Corigliano, i també de Glen Cortese, qui dirigia l’orquestra del Reial Cercle Artístic de Barcelona. Cortese també hi tenia una peça, un Nocturn amb arpa que va navegar en aigües dolgudes però tranquil·les, amb instants de calma i amb certs sons exòtics.
El compositor Marc Migó, al centre de l’escenari.
Al final de la vetllada, però, el plat fort va arribar amb el Concerto Grosso n.1 «The Seance» de Migó, que va rebre el premi Leo Kaplan a millor composició. Aquesta obra, una comissió de l’ensemble barroc Verità Baroque i que podrem veure a l’Auditori al gener de l’any vinent, és una obra plena de màgia que, sense cites directes, invoca l’esperit de referents de l’època com Vivaldi o Bach. Migó té facilitat per construir discursos dramàtics a partir de timbres, ritmes i volums, i aquest Concerto no n’és cap excepció.
En el primer moviment trobem, per exemple, com les cordes i la flauta pugen i baixen de notes repetidament i continuada, amb el contrapunt del clavicèmbal que genera una cortina de notes, també ascendents i descendents, però que acaben sent com punts brillants sostinguts dins d’un univers en constant evolució, com si les notes del clave fossin part decorativa d’un teixit.
Especialment brillant és el segon moviment, amb ritmes picats als contrabaixos, una flauta juganera que xoca amb el drama estrident de les cordes, o bé uns glissandi que donen entrada als accents forts i rítmics per part de la corda. Aquesta obra, que presenta la mateixa instrumentació que el Concert de Brandenburg 5 de Bach, és mostra de l’esperit aventurer de Migó, que el separa i distingeix dels altres membres d’aquesta escola de Nova York, i que amb tot el futur al davant, pot encara aportar moltes sorpreses.
