L’opereta Die Fledermaus, de Johann Strauss, va tornar ahir al Gran Teatre del Liceu, en una ocasió de luxe, No s’hi representava des de la dècada dels vuitanta del segle passat, d’aquí que aquesta fos una oportunitat fantàstica per gaudir d’un tipus de música vienesa que, allunyada de la seriositat de les temporades clàssica i simfònica, es guanya el públic amb una dosi equilibrada de beneiteria, elegància i exhibició vocal. Com en Candide de Bernstein, El Gran Macabre de Ligeti o Falstaff de Verdi, l’humor menys sofisticat, la coloratura i els girs argumentals se succeeixen en una espiral encisadora que és ideal per a dates festives com les de Nadal.
En parlar de coloratura, cal fer esment d’Alina Wunderlin, soprano alemanya que va resoldre de meravella el rol de la minyona Adele. Un cuplet com «Spiel ich die Unschuld vom Lande» requereix notes en stacatto, trinats, canvis de color per interpretar els diferents personatges, bona tècnica per respirar… i Wunderlin va executar-ho tot amb elegància, bon gust i facilitat. Potser no arribaria a l’expressivitat d’una Gruberova (el seu enregistrament dels vuitanta és de referència) o la lleugeresa de la línia vocal de la Popp, però en qualsevol cas quin plaer sentir una bona veu jove en actiu.
L’opereta no funcionaria sense una protagonista de qualitat, i Iulia Maria Dan va aportar una Rosalinde amb el punt just de caràcter, timbre fosc i veu ben timbrada, amb ocasions tirant a metàl·lica. D’aquí que la seva «Klänge der Heimat» fos excitant i acabés esdevenint un dels punts àlgids de la vetllada. També Annelie Sophie Müller va destacar en el rol de Príncep Orlofsky, incloent-hi una breu secció de direcció orquestral, així com en el cuplet «Ich lade gern mir Gäste ein.»
Marc Minkowski.
El sector de veus masculines no va tenir la mateixa fortuna. Destacaríem la veu del bariton croata Leon Košavić, constant, ben timbrada i expressiva, d’alemany treballat i dicció exquisida. El seu Doctor Falke va resultar entretingut, també amb la seva presència escènica. Menys solvent el rol protagonista de Gabriel von Eisenstein, amb la veu del jove Huw Montague Rendall, d’aguts que podien sonar a voltes estrangulats i amb tendència a abusar de llàgrima expressiva. Bé en la seva entrega escènica. També solvent el Frank de Michael Kraus, i farcit de comèdia el Frosch de Manfred Schwaiger. En últim esglaó hi trobaríem l’Alfred de Robert Lewis, de veu petita i també amb tendència a estrangular els aguts.
El pas per Barcelona forma part de la gira que el director musical Marc Minkowski i la formació Les Musiciens du Louvre fan pel territori espanyol. Minkowski va acompanyar amb encert les veus dels solistes, sense sacrificar mai detall tot respectant volums. Menys convincent en una obertura analítica, freda, ràpida, farcida d’efectes però sense cohesió, va prendre més pes en les seccions orquestrals dels actes segon i tercer.
Plena de matisos la formació orquestral, així com solvents el Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana i la direcció semiescenificada de Romain Gilbert, qui ja va assistir a la direcció de la «Trilogia Da Ponte» que Minkowski va portar fa un parell d’anys al Liceu: a vegades grollera, a vegades de broma fàcil, però en qualsevol cas entretinguda. Tant de bo voli més sovint el Fledermaus a Barcelona, i sobretot que torni Alina Wunderlin ben aviat.
