Una colla de nord-americans benestants, Intel·lectuals i força elitistes, reunits en una immensa casa de camp de Connecticut, parlen de la desfeta electoral de Hillary Clinton i la imminent i inevitable pujada al poder d’un tal Donald Trump (la primera, la del 2016). En un moment donat, la propietària de la casa i -després ho veiem- la més afectada per la victòria trumpista, proposa: «Estaríeu disposats a preguntar-li a Siri com assassinar Trump?» Aquest és el tret de sortida d’A resguardo (Anagrama amb traducció al castellà de Jesús Zulaika).
La nova novel·la de David Leavitt fa olor a actualitat, a política i a certa intriga, si més no al principi, però res més lluny d’això: es manté fidel a la seva trajectòria de personatges rics en matisos que descobrim entre línies que ens porten a un final sorprenent. Al capdavall, les històries personals ho són tot, per damunt de victòries i derrotes electorals. Els protagonistes, amb les seves motxilles i en joc permanent, acaben conduint al desenllaç, sempre obert, de manera que podem imaginar nosaltres mateixos la continuació de la seva història.
Eva, la propietària de la casa, i persona que formula la pregunta inicial, troba la seva porta de sortida a l’Amèrica que ve, la de Trump, en una expatriació de luxe en un apartament d’un antic palau venecià. Una proposta extravagant i escandalosament cara que ja ens dona la mida del personatge i de la seva butxaca o, millor dit, la del seu marit, en Bruce, que és qui ho ha de pagar. En aquesta aventura, que als pobres mortals ens pot semblar quimèrica, és on intervindrà l’atzar i la sorpresa en una novel·la intel·ligent i plena d’ironia.
David Leavitt.
Els qui seguim Leavitt dels seus primers temps, els de Baile en familia, El lenguaje perdido de las grúas, Arkansas o la més coneguda aquí Junto al pianista, hi trobem la mateixa estructura, però més complexa, més madurada. Leavitt ja fa temps que no és un autor de llibres de temàtica gai, tal com el van encasellar els crítics amb les seves primeres novel·les. És clar que hi ha un personatge homosexual a la colla d’amics, però ja no necessita descobrir-se ni reivindicar-se: aquells eren altres temps.
El conflicte no és en la seva identitat sexual. El conflicte és en tota una colla d’americans massa acomodats els uns, massa acostumats a viure dels primers els altres, que no poden fer front a un futur canviant. Han romàs massa temps tancats en els seus mons perfectes -l’Eva n’és el paradigma decidint qui hi entra i qui no-, tan aliens a l’exterior com els tres gossos d’en Bruce i l’Eva que omplen les pàgines amb les seves entrades i sortides, i les seves defecacions. El llibre no parla més de Trump perquè no va d’ell, sinó del soroll que fa la seva irrupció en aquesta mena de peixera on viu el grupet. El soroll, però, fa esquerdes en el vidre.
Personalment, m’encanten les novel·les on l’autor et permet fer-te la teva opinió dels personatges, i fins i tot que la canviïs en el decurs de les pàgines. En començar el llibre, i per ser sincer, vaig arribar a pensar que si aquell grupet de financers, decoradors d’interiors, editors, mestresses de casa despreocupades pels diners eren el paradigma del grup demòcrata, molt probablement jo votaria republicà. Però a poc a poc, bufen nous vents o, millor dit, tot evoluciona.
El que al principi pot semblar fermesa de caràcter, pot esdevenir una frivolitat i crueltat menyspreable al final. I el que en començar el llibre sembla laxitud i debilitat pot arribar a reaccionar fins al punt d’esdevenir el més sorprenent i positiu de tot ells. Un cop més, David Leavitt s’ha tret del barret uns personatges amb els quals tindria de bon grat un sopar i una conversa intel·ligent d’aquelles que tan bon punt semblen voler arreglar el món com derivar cap a la frivolitat, amb una bona copa de vi a la mà, en el porxo d’una casa de Connecticut, una tarda qualsevol.
