Jordi Fernando: «Si el ‘Tirant’ fos una novel·la francesa tindria un parc temàtic als afores de París»

L'escriptor publica 'L'assassí del Tirant', un thriller protagonitzat per un filòleg jubilat que es topa amb una sèrie de crims quan investiga l'obra de Joanot Martorell
Jordi Fernando Fotos

Manel Haro / @manelhc


Jordi Fernando Aloy (Barcelona, 1953) és editor, traductor i escriptor. Va fundar, juntament amb Maria Dolors Sàrries, l’editorial Meteora, on van publicar autors com Agustí Bartra, Teresa Juvé i Feliu Formosa, entre d’altres. Entre les seves traduccions al català hi ha obres de Virginia Woolf i Ray Bradbury. Com a escriptor, ha publicat l’assaig La casa de la ciutat. Un itinerari, els llibres de relats L’home de les cadires i La Negreta i altres veus emmudides.

Ara publica la seva primera novel·la, L’assassí del Tirant (La Campana). Es tracta d’un thriller protagonitzar per un filòleg jubilat que en lloc de centrar-se en la seva tesi doctoral sobre el Tirant lo Blanc, inverteix totes les seves energies en destapar una sèrie d’assassinats ocorreguts al llarg dels anys en diversos llocs d’Europa i que semblen tenir relació amb el clàssic de Joanot Martorell.

 

Em pregunto d’on va sortir la idea d’aquesta novel·la…

D’una doble lectura. L’abril de 2020 tots teníem moltes hores lliures, i jo llegia un assaig de Sir Steven Runciman sobre fets històrics del segle XV i, alhora, rellegia un cop més Tirant lo Blanc. De cop i volta em vaig adonar que estava llegint exactament el mateix, però des de dues òptiques diferents. Una, la del rigor històric, i l’altra, la de la ficció interessada. I vaig veure que d’allí podia sortir una novel·la que jugués amb aquestes dues maneres d’explicar el món.

Tenia clar des del principi que havia de ser un thriller o novel·la negra?

Que volia fer un thriller ho tenia clar de bon començament. I va agafar tonalitats negres quan vaig decidir que hi hauria una investigació a partir d’un seguit de crims motivats per un odi molt antic, la qual cosa em permetia barrejar-hi també elements històrics que m’interessaven vivament i que trobava molt atractius narrativament parlant.

El protagonista de la novel·la és un home jubilat, filòleg, que fa una tesi doctoral sobre el Tirant, però de sobte es veu investigant una trama criminal. Un detectiu molt atípic.

Jo no em veia capaç de fer una novel·la negra procedimental. No sóc ni policia, ni detectiu, ni en conec els mètodes o els protocols. Per això vaig triar un investigador amb el qual pogués relliscar el mínim possible pels terrenys on el fes actuar. Els filòlegs ens encuriosim de seguida amb les paraules, amb les seves arrels, amb el seu significat, de vegades múltiple o amagat, per això vaig pensar que era una professió ideal per investigar i amb la qual em sentia plenament identificat.

Hi ha una mica de Jordi Fernando en aquest Arnau Julià?

Des del punt de vista curricular podríem dir que bastant: és filòleg, és jubilat, ha crescut a Sants i a casa seva tenien una impremta familiar. Fins aquí, com jo. Però a partir del primer embolic en què es fica, l’Arnau Julià té una vida tan complicada que no la voldria pas per a mi. Ell és molt més agosarat i tossut que jo.

 

 

Una bona part de la novel·la està escrita en primera persona, la veu d’Arnau Julià. Per què va apostar per aquesta fórmula?

Per acostar el personatge tant com pogués al lector. Volia que la persona que llegís la novel·la la veiés amb els ulls del protagonista, i en alguns casos amb els ulls dels personatges que l’envolten; volia que el lector s’involucrés en el procés d’investigació i gaudís o patís amb l’Arnau Julià. I vaig deixar la narració omniscient per als apartats històrics, que el lector coneix abans que el protagonista. Em va agradar establir aquesta doble temporalitat: l’interès per saber què anirà descobrint l’Arnau Julià i l’interès per saber quan descobrirà el que nosaltres ja sabem.

El protagonista va seguint la pista d’una sèrie d’assassinats ocorreguts al llarg de vàries dècades. Com va construir aquesta estructura i com va escollir els assassinats?

De fet tant l’estructura com els assassinats i els llocs on es comenten van lligats a un nombre concret de fets històrics, reals, autèntics, que constitueixen la gènesi de la intriga. Són fets que van passar al segle XV i que jo connecto argumentalment amb altres fets succeïts al segle XX, tan mal resolts alguns que encara em paguem les conseqüències. L’Arnau Julià, a mesura que investiga, va trobant aquestes connexions i va comprovant que la vida se li complica més i més.

Els assassinats són violents, les víctimes moren empalades. Creu que el lector de novel·la negra actual reclama violència?

La novel·la negra i la violència sempre han anat del bracet, tot i que també es pot fer una gran novel·la negra sense ni una gota de sang. La violència de L’assassí del Tirant es fonamenta en un afany de venjança i en un odi acumulat durant segles, fruit d’una gran humiliació atiada pel fanatisme religiós. Amb aquests elements tan incendiaris, la violència és gairebé inevitable. No sé si el lector actual vol més sang o més cops de destral. El que crec que ha de demanar és que la violència tingui un sentit argumental, una narrativa. Si convertim les novel·les negres en mars de suc de tomàquet i ens oblidem de la literatura, espatllarem el gènere.

La seva novel·la pot atrapar els seguidors del true crime, que ara està tan de moda…

L’argument principal de L’assassí del Tirant és pura ficció, tot i que remet a fets reals, succeïts en el passat, que serveixen per justificar la trama fictícia del protagonista. El true crime té també un punt de morbositat que no em convenç. Ni m’ha convençut mai. Jo vaig créixer veient als quioscos revistes com El Caso, amb titulars com: «Crimen pasional: muerta a hachazos» i coses semblants. Sucar pa en la tragèdia és un costum molt antic. Jo no voldria anar per aquí.

Com que parteix d’uns fets històrics reals, ha hagut de fer investigació. Per exemple, el personatge de Hamida Djandoubi, l’últim executat per guillotina a França, va existir. També la presència del terrorisme d’extrema esquerra. Com ha equilibrat la ficció i la documentació?

Per combinar-los amb la trama de la investigació, vaig triar uns fets del segle passat que han marcat les dècades posteriors i estan incidint en el nostre dia a dia. La pena de mort en seria un, abolida a l’Europa Occidental, sí, però encara legal a les tres grans potències del món: Estats Units, Rússia i Xina. I a molts altres països que es diuen democràtics. El tancament, de pressa i corrents, del bloc soviètic ens ha portat ja a dues guerres, la dels Balcans i la d’Ucraïna. I les barbaritats que es van cometre el segle passat amb l’eliminació de residus tòxics han convertit els mars en autèntiques clavegueres. Tot això surt a la novel·la per la seva relació històrica amb el món actual. És allò de recordar la història per no repetir-la, però som una espècie desmemoriada.

 

Jordi Fernando

 

I amb això, segur que algun lector descobrirà que la guillotina encara funcionava a França els anys setanta del segle passat, per exemple.

Sí. A Espanya la pena de mort es va abolir amb la constitució de 1978, però a França encara va estar vigent fins al triomf de Mitterrand, el 1981, i la guillotina va guanyar al garrot vil la macabra cursa de l’assassinat estatal. Va durar més.

Abans deia que la idea de la novel·la va sorgir rellegint el Tirant. Com va ser aquella relectura?

És un llibre que he anat llegint i rellegint des de l’època universitària. Tinc l’edició d’Ariel amb pàgines enganxades amb cel·lo. Crec que tenim poca consciència de la seva importància i la seva qualitat literària. El Tirant és la millor novel·la europea del segle XV i la va escriure un cavaller valencià en català. Si el Tirant fos una novel·la francesa tindria un parc temàtic als afores de París. De fet, sense ser francesa, el Tirant té una plaça a Nantes perquè el personatge fictici creat per Joanot Martorell era d’origen bretó.

Entenc, doncs, que una mica de voluntat d’engrescar els seus lectors a descobrir el Tirant, sí que n’hi ha…

És la intenció sibil·lina de la novel·la: despertar l’interès a llegir Tirant lo Blanc, o a rellegir-lo, que és encara més plaent perquè cada cop hi trobes coses noves i sucoses. De fet la meva novel·la és una declaració d’amor i d’agraïment al Tirant, perquè sense Tirant no hi hauria assassí.

El seu anterior llibre era un recull de relats, ara ens presenta una novel·la negra. Està provant gèneres o té clar cap a on anirà a partir d’ara?

M’agrada la ficció, la narrativa, la història, l’art i tot el que sigui novel·lar, amb més o menys llargada. Dependrà de cada cas. El que no vull de cap manera és encasellar-me en un gènere. Escriure, per a mi, és explorar, crear-me reptes i explicar mons nous que la literatura faci visitables. Poden estar envoltats d’intriga i tensió o plens de relacions humanes i afectives. Cada història ha de tenir el seu to.

La versatilitat literària (això de canviar de gèneres, per exemple) està ben o mal considerada?

Jo ho considero una gran virtut. Si canvies de gènere i ho fas bé, demostres que domines l’ofici. Perquè escriure és això, un ofici. El que no suporto, per més ben valorat que estigui per la crítica, és aquell escriptor que sempre ens escriu la mateixa novel·la, que sempre ens parla de com d’extraordinària ha estat la seva vida, de com ha patit, de com ha triomfat i de quines neurosis l’han trasbalsat, i així fins a vint o trenta novel·les. No. Novel·lar no és parlar només de tu, sinó explicar el món a través de les teves paraules, tan ben ordenades com puguis.

Categories
ENTREVISTESEscriptorsLLIBRESNovel·la negra / Thriller
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES