Carlo Rovelli (Verona, 1956) és un dels fundadors de la teoria de gravitació quàntica de llaços. Paral·lelament, també s’ha dedicat a la divulgació científica de les seves troballes a través de múltiples llibres traduïts a diverses llengües: Helgoland (Anagrama, 2022), L’ordre del temps (Anagrama, 2018) i Set lliçons breus de física (Anagrama, 2016). El seu nou llibre és Forats blancs: Dins de l’horitzó, publicat a Anagrama en català amb traducció de Francesc Massana i en castellà amb traducció de Pilar González Rodríguez.
Es tracta d’un llibre que pretén, d’una banda, comunicar la fascinació per la recerca en física teòrica als lectors llecs i oferir noves perspectives als lectors avançats. La narració avança de forma fluïda i els lectors sense fonaments de física -com jo- aconseguim seguir el fil, tot un èxit: ara mateix podria explicar-li a algú en dues frases amb un llenguatge planer què és un forat blanc. He gaudit moltíssim de la lectura tot i tenir pocs coneixements de la disciplina.
Rovelli comença explicant el funcionament dels forats negres, l’existència dels quals encara era discutida fa un parell de dècades. Quan una estrella deixa de cremar, s’aixafa per l’efecte de la gravetat fins que s’enfonsa en ella mateixa (en el seu horitzó) tot formant un forat negre. És especialment interessant per a la física el llindar dels forats negres, el seu horitzó. Einstein no n’entenia res i la ciència ha trigat anys a poder-ho resoldre. Va caldre un canvi de paradigma, iniciat per Finkelstein el 1958 per tractar de veure els horitzons des de dins i no pas des de fora, i és aquesta mirada la que permet endinsar-se en el forat negre i arribar a descobrir els forats blancs.
Un forat negre seria com un embut que absorbeix matèria i energia a mida que l’estrella cau. La proposta que explica aquest llibre és que hi ha un punt (la zona quàntica) en què l’estrella arriba al fons d’aquest embut i rebota, el tub d’aquest embut deixa de contreure’s i comença a escurçar-se i eixamplar-se per recórrer la seva història anterior. En aquest moment, es converteix en un forat blanc que comença a deixar escapar tota la matèria i l’energia que havia absorbit en estat de forat negre. Es tracta d’una proposta que encara no compta amb un consens absolut, però dins del llibre també hi trobarem els arguments dels qui neguen la plausibilitat dels forats blancs.
Carlo Rovelli.
Per arribar a explicar tot això, l’autor ofereix un recorregut per la història de l’exploració de l’espai a través dels grans descobriments, com per exemple el moment en què Anaximandre va descobrir que si el Sol i la Lluna giraven al nostre voltant, la Terra havia de tenir espai lliure per sota; o quan Newton va descobrir al segle XVII el concepte de gravetat. Rovelli se centra en els canvis de perspectiva que han permès aquestes troballes i en les metodologies que s’han seguit per apropar-nos a tot allò que ens envolta.
Els grans científics han estat capaços de capgirar el seu punt de vista per poder avançar: van trencar els paradigmes preestablerts i van qüestionar les seves intuïcions. En aquest cas concret, es va deixar d’estudiar què passava a l’horitzó dels forats negres i, en comptes de mirar-se’ls des de fora, es va mirar d’entendre què hi passava a dins.
És especialment interessant la tercera part del llibre, en què l’autor reflexiona sobre els conceptes d’espai i temps, que han tingut un rol fonamental en la física quàntica des de la teoria de la relativitat d’Einstein. Tracta de renovar les nostres intuïcions sobre el concepte del temps. Així, planteja que la direcció del temps és la del moviment cap a l’equilibri. El desequilibri existent a l’univers és la causa del moviment en uns processos lents d’equilibri, ja que «la relació entre causa i efecte és un pas en l’equilibrar-se del món». Són unes reflexions captivadores que, de ben segur, provaré d’endur-me cap al meu camp de recerca en lingüística.
L’autor complementa la dissertació sobre física quàntica amb referències constants als clàssics italians, amb múltiples al·lusions a la Divina Comèdia de Dante. Aquestes metàfores ajuden a espaiar el text i fer-lo més llegidor, especialment les comparacions que apropen els fenòmens complexos a les accions quotidians. De vegades, però, aquestes referències als clàssics es fan feixugues i sembla que hi siguin més aviat per aparentar una posició d’humanista il·lustrat que no pas per acompanyar el text.
