Encara hi ha formes d’explicar la Guerra Civil espanyola, una font d’inspiració inesgotable per a la literatura que ha donat un altre fruit: La península de las casas vacías, la novel·la de David Uclés (Úbeda, 1990), publicada per Siruela, esdevinguda fenomen editorial. L’autor es val de les històries familiars que li explicava el seu avi per proposar un relat ple d’imaginació sobre l’Espanya dels anys trenta.
Qui protagonitza la novel·la és una família convencional, treballadora del camp i resident d’un poble fictici d’Andalusia. És un grup ben avingut, però la seva sort canvia quan esclata el conflicte. Uclés mostra la vida en aquest poble durant la República i com a poc a poc els esdeveniments històrics van obrint tensions i violències entre els veïns. De fet, dintre de la família mateixa hi haurà divisió de sensibilitats respecte al cop d’estat.
La península de las casas vacías és una novel·la apassionant, l”autor utilitza el realisme màgic per crear situacions de cert lirisme que, paradoxalment, fan que la violència de la guerra es mostri amb més cruesa. Un dels aspectes que més m’ha colpit, de fet, és la manera com Uclés ens situa, als lectors, enmig del front de guerra. Es pot sentir l’angoixa de tenir l’enemic a prop, molt sovint enemics que no arribaven als vint anys, i haver de decidir matar-los per salvar la pròpia vida.
David Uclés.
Un altre dels trets característics de la narrativa d’Uclés és que hi ha metaliteratura: el narrador es mostra davant el lector i davant els seus personatges com el creador del relat. Per tant, el narrador és qui decideix el seu destí dintre dels fets històrics que ja coneixem (i els personatges ho saben). Uclés no amaga la influència d’Unamuno en aquesta tècnica narrativa i inclou la paraula nivola -terme unamunià per excel·lència- en la seva novel·la.
Uclés ha intentat retratar la violència i els abusos dels dos bàndols enfrontats, tot i que no defuig d’ensenyar quines són les seves cartes i la seva interpretació dels esdeveniments. La península de las casas vacías és un gran retaule per on passa la intel·lectualitat republicana dels anys trenta (Mercè Rodoreda, Rafael Alberti, Miguel Hernández, María Teresa León…) i també inclou noms com Hemingway, Orwell o Taro. Uclés es pren algunes llicències històriques i força trobades entre aquestes personalitats, així que avisa que no es pot prendre la seva novel·la com un relat històric de la Guerra Civil.
L’escriptor és valent a l’hora de construir el seu text, intenta que hi hagi diverses formes o jocs narratius i això sempre és un risc, especialment si es tracta de retratar un tema tan sensible com la Guerra Civil, perquè no tots els lectors hi entren amb la mateixa disposició. Penso que l’important és que aquesta varietat de recursos beneficia la història que ens explica. D’altra banda, la documentació històrica que hi ha al darrere i el treball del llenguatge és innegable. La península de las casas vacías és i serà un llibre important.
