-
Manel Haro. Barcelona / @manelhc Hi ha músiques que s’escolten i d’altres que es viuen. La de la britànica Jocelyn Pook entra en la segona categoria, i suposo que, com tota experiència viscuda, és difícil explicar-la sense impregnar el discurs d’emoció. De fet, per començar he de dir que em resulta difícil definir el tipus de música que crea Pook i hauria de tirar d’adjectius que sonin bé, com fa el programa del festival Kosmopolis que organitza el CCCB, on ha actuat amb set companys d’aventura, responsables de les veus i els instruments de corda d’aquest ensemble. Una música.
-
Enric Rodon. Barcelona / @enricrodon Una parella de turistes britànics mirava embadalida les ruïnes medievals a l’exterior del Born Centre Cultural pels volts de les set de la tarda del passat dijous. Mentre tenien la típica conversa de guiris al voltant de les virtuts de Barcelona, la ciutat-aparador de referència del sud d’Europa, van adonar-se que a dins hi sonava rocanrol. Rocanrol del bo. Sense dilació es van dir, en perfecte anglès de Bristol, que allò sonava “like home! Let’s get in!”. A dins hi esclatava la presentació de Déu vos guard, l’explosiu disc que els Trau han preparat.
-
Ignasi Mena. Barcelona / @ignasimena Que un músic reconegut com en Michael Gira vingui a Barcelona i s’hagi de conformar amb la petita i funcional sala 2 de l’Apolo no deixa de ser una injustícia. També és cert que, tot i que érem pocs, la majoria eren seguidors incondicionals, o persones disposades a passar-ho bé i a experimentar coses noves… però, de nou, t’adones que molts d’ells eren estrangers i et tornes a preguntar si hi ha alguna cosa que no acaba de rutllar. En qualsevol cas, el concert va ser tota una experiència (molt breu, amb prou.
-
Lucía Etxebarria. Barcelona / @LaEtxebarria Una ha vist en directe a Madeleine Peyroux, a Norah Jones, a Diana Krall (de jove), a Concha Buika (de jove, i de més gran també). Noies molt jovenetes amb moltes habilitats que es menjaven l’escenari. Les tres primeres perquè són intèrprets de carrera. La quarta perquè és un cicló. Una va veure l’altre dia Marianne Faithful, que ja ha complert els setanta, i gairebé em vaig posar a plorar de com ho feia. Una ha vist Javiera Mena i Christina Rosenvinge. La primera no té veu, però és una molt bona intèrpret, amb.
Manel Haro. Barcelona / @manelhc Hi ha músiques que s’escolten i d’altres que es viuen. La de la britànica Jocelyn Pook entra en la segona categoria, i suposo que, com tota experiència viscuda, és difícil explicar-la sense impregnar el discurs d’emoció. De fet, per començar he de dir que em resulta difícil definir el tipus de música que crea Pook i hauria de tirar d’adjectius que sonin bé, com fa el programa del festival Kosmopolis que organitza el CCCB, on ha actuat amb set companys d’aventura, responsables de les veus i els instruments de corda d’aquest ensemble. Una música.
Enric Rodon. Barcelona / @enricrodon Una parella de turistes britànics mirava embadalida les ruïnes medievals a l’exterior del Born Centre Cultural pels volts de les set de la tarda del passat dijous. Mentre tenien la típica conversa de guiris al voltant de les virtuts de Barcelona, la ciutat-aparador de referència del sud d’Europa, van adonar-se que a dins hi sonava rocanrol. Rocanrol del bo. Sense dilació es van dir, en perfecte anglès de Bristol, que allò sonava “like home! Let’s get in!”. A dins hi esclatava la presentació de Déu vos guard, l’explosiu disc que els Trau han preparat.
Ignasi Mena. Barcelona / @ignasimena Que un músic reconegut com en Michael Gira vingui a Barcelona i s’hagi de conformar amb la petita i funcional sala 2 de l’Apolo no deixa de ser una injustícia. També és cert que, tot i que érem pocs, la majoria eren seguidors incondicionals, o persones disposades a passar-ho bé i a experimentar coses noves… però, de nou, t’adones que molts d’ells eren estrangers i et tornes a preguntar si hi ha alguna cosa que no acaba de rutllar. En qualsevol cas, el concert va ser tota una experiència (molt breu, amb prou.
Lucía Etxebarria. Barcelona / @LaEtxebarria Una ha vist en directe a Madeleine Peyroux, a Norah Jones, a Diana Krall (de jove), a Concha Buika (de jove, i de més gran també). Noies molt jovenetes amb moltes habilitats que es menjaven l’escenari. Les tres primeres perquè són intèrprets de carrera. La quarta perquè és un cicló. Una va veure l’altre dia Marianne Faithful, que ja ha complert els setanta, i gairebé em vaig posar a plorar de com ho feia. Una ha vist Javiera Mena i Christina Rosenvinge. La primera no té veu, però és una molt bona intèrpret, amb.