Una parella de turistes britànics mirava embadalida les ruïnes medievals a l’exterior del Born Centre Cultural pels volts de les set de la tarda del passat dijous. Mentre tenien la típica conversa de guiris al voltant de les virtuts de Barcelona, la ciutat-aparador de referència del sud d’Europa, van adonar-se que a dins hi sonava rocanrol. Rocanrol del bo. Sense dilació es van dir, en perfecte anglès de Bristol, que allò sonava “like home! Let’s get in!”.
A dins hi esclatava la presentació de Déu vos guard, l’explosiu disc que els Trau han preparat després de guanyar el concurs de maquetes Sona 9 del 2014. El que no sabien en Peter i la Mary (per posar-los algun nom) és que aquella seria, probablement, l’única experiència real sobre la idiosincràsia catalana durant el seu (suposat) cap de setmana llarg d’estança i visita a la ciutat comtal. Estaven desconcertats. Ells s’esperaven quelcom anglosaxó sobre de l’escenari i es van trobar amb una careta amb forma de pa torrat i porró de vi sobre del seu seient. No entenien res, però tenien els ulls com taronges, seguint les pautes de comportament del turista. Van obrir les orelles, van tancar la boca i es van deixar anar.
El quartet santboià va començar l’espectacle convidant l’espectador a la festa dels grans clàssics i a la reivindicació dels Kinks, dels Who, dels Rolling Stones, dels Zombies i de tants altres que han marcat la història de la música. Després de salvar algun problema tècnic, van tirar milles per aquest curiós viatge transatlàntic a cavall entre els sons de Califòrnia, de Liverpool i de Sant Boi de Llobregat, acompanyats d’una representació dels vents dels Gramophone All-Stars i d’un grup de grallers per acabar coronant un concert amb folre psicodèlic i manilles tradicionals.
Els Trau han sabut agafar els millors ingredients del pop-rock seixanter i de la psicodèlia, l’ha passat pel colador del costumisme ben entès -el de la truita de pèsols de la iaia, el de la llonganissa sobre de les estovalles de roba i el de la festa major de tota la vida- i n’ha fet el seu segell d’identitat. Us imagineu el Pet Sounds dels Beach Boys o el Rubber Soul dels Beatles parlant de galliners, gralles i pubilles de poble, tot amanit amb oli d’oliva verge i renecs de l’àvia? Els Trau són exactament això.
Res de falses modernors, res de jerseiets de iaio a 80 euros i de cançonetes tendres i tedioses que parlen de la mediocritat del nostre dia a dia. Els de Sant Boi destil·len autenticitat, ironia a quatre temps, intel·ligència amb distorsió i mala llet continguda al més pur estil del tan gastat tòpic del seny i la rauxa catalans. Sonen al record d’una carícia de vellut enverinada i a cop de puny a la boca de l’estómac.
La nota negativa la va posar l’espai. Lamentablement, el Born Centre Cultural no reuneix les condicions per acollir un grup que exigeix canya, posar la música a tot volum i deixar-se anar. Posar cadires en la que hauria de ser una pista de ball tampoc va ajudar a un públic que demanava a crits moure’s i desencorsetar-se.
Precisament, l’encorsetament del panorama musical català serà el gran problema al què hauran de plantar cara. No els hi serà fàcil remar a contracorrent de la indústria i de la sobresaturació de folk asèptic i rumbeta bona que viu el país. Aquest és el gran repte dels que agafen el camí difícil, dels que són irreverents i creuen sincerament en el que fan. Que Déu els guardi i els consolidi entre els grups de referència en llengua catalana.
Per cert, nota pels curiosos: els (suposats) Peter i Mary van sortir movent el cap i es van dirigir cap a qui escriu aquestes línies per demanar una recomanació de restaurant “typical Catalan” per la zona, tot assenyalant la màscara amb forma de torrada. Malauradament, no va saber què respondre. Ja no en queden, d’aquests.
