Vaig arribar a l’Hotel Alma de Barcelona amb la certesa que tenia per endavant un gran repte. Entrevistar Sergi Pàmies imposa respecte, potser és perquè tot i que surt habitualment als mitjans, no concedeix gaires entrevistes. O potser perquè més enllà del seu innegable sentit e l’humor, sempre s’intueix certa tensió en ell. També deu ser, penso, perquè cada llibre que publica es converteix en un esdeveniment i, ja de pas, per què no dir-ho, perquè aquesta és la meva primera entrevista a un escriptor i sento que començo la casa per la teulada. Els meus pensaments al vestíbul de l’hotel es trenquen quan una mà em toca l’esquena. És Sergi Pàmies, somrient, fent befa de l’edat, i demanant-me anar al bar, perquè “fora és preciós, però ens cruspiran els mosquits”. L’art de portar gavardina (Quaderns Crema) és el seu nou recull de contes, tretze en total, on el lector hi troba un Pàmies despullat literàriament i, de pas, una reflexió sobre l’egoisme en la parella.
Álvaro Muñoz. Barcelona / @AlvaroMunyoz
Al llibre vostè parla del cas de Jaume Cabré, aquesta forma tan peculiar de desmaiar-se quan acaba els llibres. Com s’ha sentit en acabar L’art de portar gavardina?
Em sento amb una gran expectativa per què passarà, d’ací aquest petit homenatge a Cabré. Sempre m’havia impressionat aquests episodis perquè mentre estic acabant penso: “a veure si jo també em desmaiaré”. Ara tinc prou experiència per saber quan acaba el llibre, però fins no fa molt me l’havien de treure de les mans perquè era molt perfeccionista.
Li preocupen les opinions que hi ha d’un nou llibre?
Si ho dius per ressenyes, això em preocupa menys. Em preocupa sobretot el nivell de recepció i de comprensió dels lectors. Les ressenyes són un peatge obligatori que a vegades t’aporta alguna cosa positiva i altres que no, però la finalitat no és tant agradar sinó trobar el lector.
I arribar al lector no és tan fàcil quan a les llibreries coincideixen tantes novetats…
Sí! Però fixa’t que quan nosaltres vam començar a publicar amb el Jaume Vallcorba fa 25 anys sempre, l’última setmana d’agost, n’érem els únics i jo celebro que cada vegada més s’estigui convertint en una concentració de diversos títols: primer pels llibreters, després pels lectors, i per últim pels escriptors que obre una altra data independent de Sant Jordi i Nadal.
Però, si no erro, s’han publicat més de 15 títols de bons autors…
A això anava, hi ha perill de col·lapse però a mi això m’agrada, i que hi hagi alguns autors que tinguin cert nivell d’expectativa és fantàstic perquè tots anem a remolc.
Amb el pas del temps veiem com els escriptors tenen tendència a tornar-se més hermètics, però vostè fa el camí invers, s’hi despulla literàriament. A què es deu aquest canvi?
A una sèrie de factors, no n’hi ha un. Si fem una mica de psicoanàlisi, seria d’una banda l’experiència, d’una altra la superació de prejudicis, ja que tenir un estil propi m’impedia ser més lliure; i després hi ha també una mena de relaxament. Si ho traduïm a una capsa d’eines, jo les vull fer servir totes, no només unes quantes com feia fins ara. Una altra cosa és que m’agrada d’escriure, així és que no ha estat d’un dia per a un altre, he estat evolutiu. Però sobretot el factor principal és la vida, la vida t’obliga.
Abans deia que vostè és perfeccionista, però una de les queixes que fa al llibre és l’adjectivació extrema i dels adverbis. Creu que pot escriure un llibre tan íntim sense aquesta característica?
Amb això sí que tinc resposta perquè vaig provar-ho. Jo vaig tractar d’escriure el llibre aplicant els criteris d’estil dels llibres anteriors, i no funcionava prou bé. El tema m’obligava a carregar una mica l’estil. Fins ara era molt sobri, minimalista i vaig adonar-me que calia que hi haguera un efecte que jo dic verborrea, la sensació que fos més torrencial, més passional, i això només s’aconseguia amb més adverbis i més adjectius, que són dues coses a les quals els hi tinc terror! Per això aviso al llibre: jo ja ho sé. I n’he tret!
Doncs jo penso que estan els justos
Jo ara també. Encara així crec que s’ha d’explicar per què n’hi ha molts. Només jo sé els que he tret.
Molt en la línia de l’Espinàs…
M’ho acabes de treure de la boca! L’Espinàs té un llibre meravellós, Inventari de jubilacions, i un dels capítols es diu: «Els adjectius», i ell explica que ja no vol fer servir més els adjectius, només quan sigui imprescindible, i jo vaig fer la crítica d’aquell llibre sense cap adjectiu. Josep Maria Espinàs té l’adjectivació perfecta, només quan és imprescindible. Aquest és el criteri, però les normes estan per a transgredir-les. Defenso el model Espinàs, però en aquest llibre n’era impossible.
La gent diu que a aquest llibre vostè es mata dues vegades, però això és marca de la casa. Ho fa a tots els llibres.
Això és un cop mediàtic. Ara de cop i volta el periodista que em fa l’entrevista a La Vanguardia va descobrir que en els últims dos llibres jo em mato. Jo em mato des del 86. De sempre. Què passa? Que no m’han aixecat la llebre fins ara. El problema és a partir d’ara. La mort sempre hi està present, com a mort, com a temor…
Hi ha un sentiment al qual recorre molt, l’egoisme. Vostè es defineix com a una persona egoista però en situacions complicades, com deixar una persona a temps…
És un joc especulatiu, tant de bo sabés el que crec sobre aquesta matèria. És un experiment que em permet la divagació. És un: “ostres! Potser aquest camí haguera estat millor!” però sempre amb els fets consumats.
Exacte. Com els jugadors de futbol. Hi ha dues formes de retirar-te: al clímax o quan et fan fora.
Així sí! Exacte.
Però això amb una relació…
Completament impossible. Som egoistes, volem més i més. Tant de bo l’endemà d’arribar al punt més alt fóssim capaços de dir: “ho deixem”. No passa mai. La felicitat és una droga i quan deixes d’estar bé et tornes covard, prudent, temorós…
A això venia. Pot semblar egoista però al darrer capítol, Bonus Track, diu una frase que ho envolta tot: “En el fons no he fet res més de donar voltes a la idea de no haver fet feliç algú”. La contraposició a l’egoisme, fer-ho tot per l’altra persona…
Però mai no és suficient. Fixa’t que aquesta cançó t’ho resol en dos minuts i jo no em vaig adonar quan vaig comprar el disc a la persona que anava dirigida perquè no sabia anglès. Bo, ara tampoc no en sé [riu] però em vaig preocupar per saber que volia dir. Està tot allí. No té res a veure l’esforç que tu li dediquis, la dedicació, el respecte, tot el que tu vulguis… amb la felicitat. Eh! I al revés! Pot ser que una persona summament feliç ho sigui amb algú altre que sigui poc atent. Això és el més curiós. Sempre ens equivoquem, facis el que facis.
El títol és perfecte, perquè el llibre té una estructura musical.
Si el conte no hagués inclòs elements musicals aquest capítol mai se n’hauria dit Bonus Track. Estava concebut com una mena de “i ara per a acabar…” una cançó d’amor! La deixes anar i ja està.
Exacte, és un final…
Conclusiu, de tancar una època, un to, la tria d’uns riscos determinats… En general, una de les poques decisions que prenc quan faig un llibre és quin serà el primer i quin l’últim. Tant l’Eclispi com el Bonus Track estaven des del principi, i aquest últim amb la idea de tancar-ho tot. Havia de fer crack!
No és massa dur amb vostè mateix al llibre?
Mmmm no, i no perquè no deixa de ser una duresa des de la ficció. Jo he tractat d’inspirar-me en la tècnica de l’autoretrat, en pintura i fotografia. Perquè funcioni mai pot quedar bé. Tots queden malament: Van Gogh com un boig, Rembrandt com un paio que no parava de menjar, Dalí com foll! No pots ser complaent amb tu mateix. Jo no fustigo Sergi Pàmies, només com a fórmula literària em semblava l’adequada. Un narrador de presència dura. Jo puc fustigar-me en el que escric i creure’m el rei del ball en la intimitat. Recordo anar al MNAC dos dies veient autoretrats sense mirar qui era el pintor. Volia entendre per quin motiu un pintor que sempre ha pintat altres coses un dia decideix fer un autoretrat.
Aquest llibre d’absència li ha valgut com a teràpia?
No tant aquest llibre en concret com el fet d’escriure en general. A mi em serveix com a teràpia. Si a banda d’escriure quatre articles setmanals hi ha la necessitat de tancar-me i escriure, segur que hi ha un dèficit.
Al llibre veiem com passa de queixar-se dels pares a ser pare i rebre queixes. Com canvia la paternitat?
Tu ja ho veuràs, ets jove. M’ha canviat la vida, i, per tant, la forma d’escriure. La paternitat m’ha canviat tot. L’estil, les pors, la manera de patir…
També parla de la situació que vivien els seus pares, i dels homenatges als qui visqueren en camps de concentració, la vida d’incògnit… Creu que això pot tornar?
Doncs mira, sincerament, fins que ho has dit no m’ho havia plantejat i creia que no. Però si m’hi aturo a pensar… En els últims anys he viscut molt convençut que açò no tornaria a passar tal com va passar: camps de concentració, tortures, exilis… però és clar….és més un desig que una convicció.
Diu que no aconsegueix fer-ho senzill perquè “el perfeccionisme, la lògica i la raó ho han enverinat tot”. Si se’m permet el luxe, jo definiria la seva obra així: perfeccionista, lògica i amb la raó de la seua part. Com la definirà vostè?
Doncs… contradictòria, sempre intentant fugir de la certesa. Quan tinc decidit que sóc una cosa em revelo i em porto la contrària. A veure si afino més! La coherència d’allò contradictori [veu la meva cara de perdut, i riu]. Ara ja he tret el bisturí, eh!
