Patricia Tena. Barcelona
Matthew Pearl (Nova York, 1975) deu molt als grans autors, ja que sembla haver-se especialitzat en utilitzar a escriptors de referència i convertir-los en personatges de sòrdides trames plenes de misteri, negocis ocults i societats secretes. Primer van ser El Club Dante i L’ombra de Poe, i ara li toca el torn al pare d’Oliver Twist i Grans esperances amb L’últim Dickens (Columna/). La novel·la arrenca quan la sobtada mort de l’escriptor provoca que quedi inacabat el seu llibre El misteri d’Edwin Drood. Quan James Osgood, l’editor de Dickens als Estats Units, comprova que uns editors pirates volen publicar el llibre sense tenir els drets d’autor, decideix creuar l’oceà fins a Anglaterra per recuperar el manuscrit original i esbrinar si l’escriptor va deixar alguna pista sobre com havia d’acabar la seva història. Això no obstant, de forma involuntària, també haurà d’investigar per què estan morint diverses persones relacionades amb l’obra pòstuma de Dickens.
L’autor és un home rialler i agraït que sembla sorprendre’s amb cada elogi que rep, tot i l’èxit que van tenir les seves anteriors novel·les. El preocupa la irrupció del llibre electrònic i desitja que, arran de L’últim Dickens, alguna editorial s’animi a reeditar El misteri d’Edwin Drood en castellà i que els lectors puguin gaudir de «la millor obra d’aquest escriptor». A més, ens mostra en exclusiva els objectes que el van acompanyar durant el procés de creació del llibre i que ara porta durant la promoció: una primera edició de l’obra inacabada de Charles Dickens (amb data de 1870) i una figura que representa l’autor britànic, que li va regalar la seva dona com a font d’inspiració.
Primer van ser Dante i Poe, i ara li toca el torn a Dickens. La primera pregunta és gairebé obligada: per què decideix escriure obres fictícies sobre aquests autors?
Jo ho veig com una forma de conèixer-los. Escriure sobre ells i convertir-los en personatges de la meva novel·la és una forma de reviure’ls: adopten una perspectiva tridimensional i deixen de ser noms abstractes, per molt coneguts que siguin. Evidentment escullo aquells autors que més m’han marcat com a lector. Dickens sempre ha estat un dels meus escriptors favorits i, d’un temps ençà, vaig començar a tenir la necessitat d’escriure sobre ell. Ara ha estat el moment perfecte, perquè m’entusiasmava poder compartir el que he descobert d’ell amb els meus lectors. Una de les meves metes ha estat mostrar al Dickens més personal: com van ser les seves relacions amb els seus familiars, amb els seus empleats… i no tant al Dickens escriptor que tots coneixem.
El misteri d’Edwin Drood era el seu llibre preferit de Dickens?
Confesso que abans de tenir la idea per aquesta novel·la, no havia llegit el llibre, però ara s’ha convertit en el meu favorit.
Llavors, creu que gràcies a L’últim Dickens alguns lectors poden interessar-se per l’obra de l’autor anglès? M’imagino que, després d’El club Dante i L’ombra de Poe, més d’un va començar a llegir aquests autors.
La veritat és que a l’hora de plantejar-me escriure una novel·la penso en un públic ampli, ja que la meva intenció és que qualsevol la pugui llegir. Això no obstant, si amb la meva obra puc inspirar a algú perquè llegeixi Dickens per primera vegada, em sentiré molt agraït. Per a mi seria fantàstic, encara que el meu objectiu principal és explicar una història i entretenir els meus lectors amb ella.
Ha declarat que algunes de les dades que presenta són autèntiques revelacions perquè fins ara eren desconegudes.
Exactament. Posaré un exemple: la dona que en el meu llibre està obsessionada amb Charles Dickens i que el persegueix per ciutats com Nova York i Boston va existir realment, el que passa és que aquesta informació va desaparèixer. Jo crec que va ser deliberadament perquè pertanyia a una família molt adinerada. Un altre exemple és el personatge de Frank Dickens, de qui, tot i ser fill de Charles Dickens, no se sabia gairebé res. Després d’investigar, vaig comprovar que sí existien documents que parlaven de la seva feina com a policia al Canadà, però fins ara no s’havia escrit sobre les seves experiències a l’Índia Colonial, lluitant contra el tràfic d’opi.
Com va ser la fase de documentació?
Hi ha hagut diferents nivells. La més òbvia ha estat rellegir totes les novel·les de Dickens, la seva correspondència, articles de diaris… Probablement el desafiament més gran va ser saber organitzar-me! M’ha resultat complicat recordar de manera exacta on havia llegit fa ja un parell d’anys un article determinat que m’interessava, buscar a quina revista i en quin nombre va aparèixer… D’altra banda està la recerca detallada, que consisteix a pensar i planejar els detalls que conformen el caràcter dels personatges. Puc passar-me una bona estona decidint què esmorzarà aquest personatge, quina roba li agrada comprar, si practica o no algun esport…
Llavors, què li suposa un repte més gran: escriure sobre un personatge real o partir de zero i inventar-ne un?
Em sembla una excel·lent pregunta, jo mateix me la plantejo constantment. La veritat és que és un procés molt diferent. Quan darrere del personatge hi ha una persona real, l’avantatge és que tens material per treballar i, paradoxalment, l’inconvenient més gran és que tens aquest material! De vegades és complicat perquè, per qüestions de la trama, t’interessaria inventar alguna cosa, però mai s’ha d’oblidar que s’està escrivint sobre una persona que realment va existir i cal ser respectuós i fidel en la mesura del possible. Això acaba convertint-se en un desafiament i un repte, i l’autor no té més remei que utilitzar els personatges de forma molt diferent.
El protagonista, el senyor Osgood, ha de viure diverses aventures per intentar publicar l’anhelat llibre. En ple segle XIX, per ser editor calia ser en certa manera un heroi?
Sense cap mena de dubte! Crec que en segle XIX s’havia de tenir molta valentia i coratge tant per ser escriptor com per ser editor. Pràcticament era un sector desconegut i predominava la gent sense escrúpols. Així que m’agrada pensar que en certa mesura, Osgood és una espècie d’heroi. A més, m’agradaria fer èmfasi que crec que aquesta és una de les poques novel·les en què l’heroi és un editor, ja que solen ser els antagonistes!
Què em diu de Rebecca?
Crec que Rebecca és un personatge importantíssim en la trama ja que simbolitza totes les dones lluitadores del segle XIX. En aquella època no era senzill ser dona ja que estaven molt limitades. He gaudit escrivint aquesta història d’amor entre els dos personatges, tot i que he de confessar que en la vida real Osgood va enlluernar moltes dones però mai es va arribar a casar. Hi ha teories que apunten que realment era homosexual. Són només especulacions i lamento si amb això decebo els lectors més romàntics. Amb Rebecca m’ha passat una cosa graciosa i és que m’ha fet adonar-me que actualment el sector editorial és clarament femení. Els departaments de premsa estan capitanejats per dones! I m’agrada pensar que, encara que sigui en la ficció, dones com Rebecca van poder haver contribuït al fet que això fos possible.
De fet, al marge d’El misteri d’Edwin Drood, el fil argumental de la seva novel·la se centra en el sector editorial als Estats Units.
Sí. En aquest sentit he agafat prestat una mica l’estil de Dickens i la meva intenció ha estat combinar les dues trames, amb l’objectiu de crear un univers ric en detalls i en matisos. El món de l’edició al segle XIX, salvant les distàncies, té aspectes comuns amb el d’avui dia.
Crec que, tot i que ha millorat moltíssim, encara s’ha de posar al dia, especialment a l’hora de protegir el treball dels autors. Al segle XIX la gran pregunta era com protegir els drets d’autor. Ara, el gran dubte és què passa quan els llibres es digitalitzen i qui serà l’encarregat de controlar-ho.
El fet que El misteri d’Edwin Drood quedés inacabada per la mort de l’autor va fer créixer la seva fama. Les vendes es van disparar perquè cada lector volia endevinar un final, també es van publicar seqüeles escrites per altres autors. Creu que es repetiria aquest èxit avui dia o que per contra al lector actual no acceptaria una novel·la inconclusa?
Imagino que dependrà de l’autor. Estic segur que si jo deixo un llibre inacabat no li faria res a ningú! El que sí és cert és que hi ha alguna cosa poderosa al voltant d’una història inacabada. D’una banda perquè és frustrant quedar-te amb les ganes de saber-ne més, i per una altra perquè dona poder al lector, capacitant-lo per convertir-se en autor i endevinar o deduir un bon final. Crec que en el fons va ser meravellós que El misteri d’Edwin Drood quedés inacabat, ja que és una excel·lent manera de mantenir Charles Dickens viu.
A L’últim Dickens, un personatge explica que el moment més terrorífic per a un escriptor és quan parla per primera vegada amb el seu lector. Comparteix aquesta visió?
Reconec que encara em sembla estrany que gent que no conec llegeixi el que he escrit. El procés de creació és una mica complex i profund i, encara que no escriguis sobre tu mateix, en certa manera és una cosa molt personal. Jo he hagut d’acostumar-me. Ara em sembla molt gratificant que un autor pugui aportar plaer o obrir noves perspectives a persones a les quals, probablement, no coneixerà mai.
Dedica la seva novel·la als seus professors d’anglès. Vostè també és docent a la universitat. Quins valors intenta transmetre als seus alumnes de literatura i escriptura creativa?
He volgut retre un petit homenatge perquè sense els professors que he tingut al llarg de la meva vida, mai m’hagués convertit en un apassionat de la literatura. Entenc que tot estudiant passa per l’època de rebuig cap al professor, que és vist com una autoritat. Per sort, amb la maduresa aconseguim un altre nivell i obrim la nostra ment. El que jo els dic és que en aquesta vida no hi ha res segur i que qualsevol dia un professor pot fer que ensopeguis amb un llibre que et canviï la vida.
Ha declarat que en la seva pròxima novel·la no apareixerà cap cèlebre escriptor, però sí que ha confirmat que té en ment escriure dues obres més sobre Dante. Li va quedar res en el calaix després d’El Club Dante?
Confesso que quan vaig acabar d’escriure estava fart d’ell i no volia tornar a escoltar el seu nom en un bon temps. Va ser un procés absorbent perquè portava tres anys i mig pensant en la història i molts més documentant-me! Estava saturat. Però amb el pas del temps, la seva imatge ha tornat a passejar-se per la meva ment. De totes maneres no és res estrany, ja que La Divina Comèdia es compon de tres parts: Paradís, Purgatori i Infern. Jo vaig construir un thriller sobre una de les parts, així que encara em queden les altres dues.
