Una recerca en les arrels familiar

En la novel·la 'El jardí oblidat', de l'australiana Kate Morton, una noia vol saber-ho tot sobre el misteri de la seva àvia
El jardí oblidat', de Kate Morton,

Manel Haro. Barcelona / @manelhc


Després de l’èxit de La casa de Riverton, l’editorial Suma de Letras segueix apostant (en català i en castellà) per la nova novel·la de l’autora australiana Kate Morton, El jardí oblidat. Aquesta gira al voltant de Nell, una dona de mitjana edat que decideix fer un viatge al Regne Unit per esbrinar per què, quan tenia quatre anys, la seva cuidadora la va abandonar en un vaixell amb destinació a Austràlia, sense que ningú l’esperés a l’altre costat del planeta. Després de la mort de Nell, la seva neta Cassandra esbrina el periple de la seva àvia i en descobrir l’herència que li ha deixat, decideix anar a la mateixa ciutat anglesa per saber què va passar realment amb ella quan era petita i fins a quin punt van avançar les seves investigacions abans de morir.

L’estil narratiu de Morton recorda molt les novel·les anglosaxones de segle XIX, molt especialment les de Charles Dickens, sobretot quan recrea la infància de la cuidadora (aquí anomenada Autora); llavors, l’acció es trasllada a l’any 1900 i les peripècies d’aquest personatge per tirar endavant remeten inevitablement a les aventures d’Oliver Twist (també la nena és òrfena i viu tenallada pel ferri control d’un adult que l’obliga a diverses baixeses per assegurar mínimament la seva subsistència). La trama es desenvolupa en tres línies narratives, que es corresponen a les vides de les tres protagonistes de la novel·la: Cassandra, Nell i l’Autora. D’aquesta manera, Morton porta el lector d’una història a l’altra, que van discorrent de forma paral·lela sense que arribin a creuar-se del tot.

Perquè un thriller sigui efectiu, és fonamental que l’escriptora sigui honesta i no confongui el lector a través del narrador; és a dir, ¿on és la perícia d’un autor si per introduir girs en la trama es limita al fet que el narrador recreï determinades escenes per despistar (amb els seus corresponents diàlegs) i després digui que allò no va ser realment així sinó que va passar d’una altra manera? A més d’això, que per a mi és el més greu, Cassandra troba pistes amb cada pas que fa, amb cada persona que parla i amb cada acció que emprèn (fins i tot li arriben pistes quan somia, literalment). Tampoc em convenç que durant tota la novel·la el narrador s’avanci a les troballes de Nell o Cassandra amb recreacions històriques de la família (¿quina gràcia té veure un personatge esbrinar alguna cosa si ja m’ho ha explicat Morton deu pàgines abans?).

La novel·la fluixeja també perquè tots els personatges secundaris amb els quals Cassandra es troba (alguns buscats i altres de manera casual) semblen tenir els mateixos interessos que ella i tots coneixen alguna cosa sobre el seu llunyà passat familiar, així que, d’una manera o una altra, tots són peces fonamentals del trencaclosques que intenta construir la protagonista (casualitats que ofereix la ficció). Des d’un punt de vista estilístic, Morton, a més d’abusar dels adjectius per descriure tot fins al més mínim detall, punxa quan perfila alguns dels seus personatges: no pot ser que Nell i Cassandra, que entre ambdues hi ha dues generacions de diferència, parlin exactament igual i es comportin de la mateixa manera, perquè si a això afegim que les dues es relacionen amb els mateixos personatges i en idèntics espais, a la fi queda una pesada sensació de repetició. Fins a la pàgina tres-dentes cinquanta, la novel·la prometia.

Categories
LLIBRESThriller
Un comentari
  • Belén
    25 novembre 2011 at
    Deixa una resposta
  • Deixa una resposta

    ALTRES ARTICLES