Ignasi Mena. Barcelona / @ignasimena
Ja fa gairebé una dècada que l’editorial Alpha Decay va començar a recuperar alguns dels principals textos de Jankélévitch i, no obstant això, per a molts de nosaltres la figura d’aquest pensador, filòsof, esteta i musicòleg segueix sent un misteri. No és aquest el misteri de la mera ignorància, d’aquella que no sap ni tan sols que no sap, sinó el de la impossibilitat d’etiquetar o categoritzar un pensament, una intel·ligència i una vida que estan fins i tot més enllà del que passaria per ser literatura, filosofia o experiència. Jankélévitch l’encantador, el poeta, sedueix per la rapidesa, la varietat i la complexitat de les seves associacions; fascina amb el seu fraseig ràpid, exaltat, entretallat; i arrossega el lector amb la potència i l’energia del seu discurs, del desenvolupament de les imatges, mai abandonades o esgotades sinó sempre vives en aquesta veu que sembla saber-ho tot i dir-ho tot.
Aquest tercer lliurament de Jankélévitch en la col·lecció Alpha, Bet & Gimmel, dedicada al pianista i compositor Franz Liszt, ens ofereix noves mostres del poder de la prosa del pensador alhora que incideix en alguns dels temes ja presents a La música y lo inefable (Alpha Decay, 2005) o Fonts (2007). Aquest Liszt. Rapsodia e improvisación és únicament un fragment d’un projecte més gran que va quedar sense concloure després de la mort del pensador; d’aquest conjunt de textos es reuneixen aquí dos, emparentats òbviament pel que fa a temàtica, estil i ideologia, però coherents cadascun per separat. I el bonic, en ambdós casos, és que fins i tot en un estat fragmentari, o diguem d’orfandat d’aquest macro-volum que Jankélévitch tenia planejat, es llegeixen com un conjunt orgànic i definit, gairebé complet, sortit directament del geni d’un filòsof- musicòleg capaç de deixar la seva profunda empremta en qualsevol dels temes que va tractar.
És difícil de vegades no posar en estreta relació l’estudi sobre Liszt de la primera meitat del llibre amb el que suposa el propi Jankélévitch; en les dues figures trobem un profund menyspreu pel totalitarisme d’algunes formes musicals i alguns règims polítics, i es diria que músic i pensador estan units per aquest afany de llibertat, de democràcia i de generositat que, segons Jankélévitch, és propi dels grans esperits. Es pot dir, a més, que quan altres intel·lectuals del segle XIX o del XX s’esforcen per dividir i compartimentar allò existent mitjançant judicis de valor o decisions estètiques, tant Liszt com el filòsof de l’inefable advoquen per una comprensió de l’ésser que estigui per sobre d’unes diferències injustificades: es barregen en les seves partitures respectives noms, èpoques, gèneres i esperits per abraçar la multiplicitat i la riquesa, per aconseguir aquesta convivència dels estranys que només percep qui mira des dels cims. El curiós, a més, és que aquesta visió de conjunt s’aconsegueix només en fer apilament d’experiències individuals, és a dir, en prendre en consideració la vida de cada subjecte, de cada nació, de cada possibilitat. La unió es produeix, doncs, després d’una suma i una posada en comú, no després d’una selecció o una síntesi que ignorin la vida a favor d’una declaració universal.
No hi ha tal cosa com un resum de la vida; no hi ha, de fet, manera de fer provisió de sabers o coneixements sense faltar als principis de la generositat o la democràcia. Liszt i Jankélévitch són, en aquest sentit, dos perfectes zíngars que no pertanyen a cap pàtria més que a ells mateixos; el seu interès pels seus propis orígens històrics, geogràfics i culturals procedeix de la necessitat de saber des d’on es mira, però és un coneixement que porta més enllà, que no s’esgota en allò merament popular sinó que es reconeix en allò universal del poble. I les seves notes, els seus escrits i les seves partitures apunten cap a un futur de comunió, d’inesgotable fertilitat d’idees i posades en comú, perquè saben que no posseeixen absolutament res: només regeneren, refresquen, airegen, posen de nou sobre la taula un bagatge cultural que és de tots.
Igual que aquesta Improvisación que ocupa la segona part del llibre, i que exemplifica a la perfecció les idees que Jankélévitch tenia sobre la vida, el pensament del filòsof mai troba la seva última formulació, mai s’esgota en una idea o un comentari, sinó que flueix com l’aigua per les vies d’una cultura renovada en les paraules. El seu és, a més, un pensament que uneix allò particular i allò general, allò circumstancial i allò universal, que es plasma sobre si mateix i sobre els altres per treure de tot això nous reflexos, noves notes i nous encants. Els últims capítols de la part dedicada a Liszt són, sens dubte, del millor que he llegit aquest any. Una lectura molt recomanable.
