Ignasi Mena. Barcelona / @ignasimena
La darrera pel·lícula de Claire Denis (Els canalles/Les salauds, 2013), una mena de caiguda sense retorn als abismes d’allò immoral, acaba amb una mena de perversió última, aquella en què ja no es reconeix el propi ni l’aliè, on ja no hi ha cap diferència entre subjecte i objecte i en la qual predomina una massa indefinida de gestos, accions i crits. Mai havia anat tan lluny Denis en la seva exploració d’allò prohibit (encara que s’havia posat el llistó alt amb Trouble every day, de 2001); i el prohibit no és, de fet, sinó allò que existeix encara que no vulguem veure-ho, aquest tabú que Freud va anunciar, i altres van desenvolupar, i que fins i tot arribaria a despertar la nostàlgia de George Steiner quan va fer la seva crítica a l’avorridíssima, reiterativa literatura pornogràfica. El que Steiner opinava del sexe en la ficció pot resumir-se que, a la llarga, i si no hi ha un veritable esforç poètic per part de qui escriu, la novel·la eròtica acaba per deshumanitzar, esterilitzar i limitar el món de la sexualitat humana. No només això: la banalitat estilística del porno “per a masses” confirma que, en realitat, no hi ha tal cosa com una llibertat en la vida sexual, que les nostres possibilitats són tan limitades com el nostre propi cos i que el gaudi només és possible en tant que és feble, fugaç i finit. Steiner tanca l’article amb una crida al respecte pel text, equivalent al respecte per la vida, vers a una humanitat que poc a poc ha perdut de vista la seva intimitat i els seus valors.
Els canalles, com gran part del cinema extrem francès dels últims anys, se situa ja en un món diferent. Ja no hi ha tal cosa com uns valors que estiguin acompanyant l’existència de ningú; el que hi ha són cossos que demanen consol (afectiu, sexual, corporal) mitjançant una raó ja no útil, ja no instrumental, sinó víctima i esclava de la carn, i que en última instància no té més remei que buscar ajuda en les possibilitats que li ofereix el seu entorn. En aquesta laberint, en el punt en què l’ànsia troba un lloc on apagar la seva set, és on se situen en general les obres de Denis, que incideixen sobretot en els mecanismes de la societat francesa del segle XXI per permetre/amagar un desig que no té fi i que es ramifica de múltiples maneres. Com es respon a aquesta necessitat? Denis i els seus guionistes han parlat, al llarg dels anys, del consumisme, del capitalisme, de la feina, de les relacions afectives, però a mi m’interessa més que qualsevol altra la seva exploració fassbinderiana dels jocs de poder sexual i econòmic que habiten (i que potser fins i tot construeixen) els seus personatges. Aquí sí és possible trobar un culpable, o almenys rastrejar aquest punt d’origen a partir del qual creixen, com una ona expansiva, les conseqüències d’una acció.
De totes maneres, la manera amb la qual Denis i el seu equip plantegen el dilema, igual que ja va passar en el seu L’intrús (2004), és precisament no especificar mai on i quan comença la trama. D’una banda veiem que el modus operandi de Denis implica desmuntar els trets d’un gènere, sigui el que sigui, per mostrar a través d’ells la presència de la carn (i ho hem vist amb el noir, amb el melodrama, amb la comèdia i amb l’horror); de l’altra, s’amaguen els mecanismes de la narració per deixar en evidència el que s’amaga darrera d’ells: un home, una dona i un nen sempre insatisfets i en permanent recerca. I són ells, víctimes i botxins, els que acaben per ser al final còmplices de l’aberració. El seu passeig vital per aquests mons de Crist (tan poc cristians) els mostra atrapats entre l’espasa i la paret: és a dir, amenaçats per un desig insatisfet, potser immoral i prohibit, i temptats per una indústria i un mercat que sí poden apagar la seva set a canvi de ser els amos absoluts dels seus cossos i les seves ments.
Perquè, ¿qui és el culpable? ¿Qui vol o qui ofereix? Sens dubte l’encertat és dir que no hi ha tal cosa com dues persones, o dos subjectes, culpables o no, sinó dues expressions d’un conflicte vital, radical, que pren més una forma moral i estilística per estar ancorat en un aquí i un ara. A Denis no li interessen els responsables: vol parlar del que permet o impedeix aquesta presa de responsabilitat, encara que per fer-ho hagi de recórrer necessàriament als mecanismes clàssics d’exposició i comprensió. La seva narrativa podria semblar, llavors, confusa per a certs públics (en algun periòdic la titllen d’el·líptica a falta d’una paraula millor) quan en realitat és així, i no d’una altra manera, que es pot evidenciar el missatge del film. Com en la pintura impressionista: si no veus el que hi ha potser vegis el que és. O alguna cosa així. I potser no sàpigues qui ha matat a qui, o qui es va follar a qui, però veuràs en el seu lloc què implica fornicar i fins a quins límits es pot (i s’ha d’) arribar per calmar l’ànsia. I, a més, ¿ànsia de què? De sexe? De riqueses? De poder? Qui ho sap. Ens trobem, en qualsevol cas, davant una de les pel·lícules més reivindicables de Denis. Comparada amb altres potser sigui fins i tot de les senzilletes d’entendre. D’aquí que l’impacte i la seva cruesa siguin dobles.
