Ricard San Vicente: “Aleksiévitx et reconcilia amb l’ésser humà”

Parla el traductor al castellà de l'autora bielorussa que ha guanyat el Premi Nobel de Literatura 2015

Ricard San Vicente (Moscou, 1948) és catedràtic a la Universitat de Barcelona, on dóna classes de literatura russa. És assagista i ha traduït al castellà autors com Lev Tolstoi, Mikhaïl Zóschenko, Varlam Shalámov i Svetlana Aleksiévitx, guanyadora del Premi Nobel de Literatura 2015. Porta anys reivindicant l’obra de l’escriptora bielorussa. Traducció seva és Voces de Chernóbil, que ha recuperat aquest any l’editorial Debolsillo.

 

Manel Haro. Barcelona / @manelhc

Vostè ha traduït Voces de Chernóbil, de Svetlana Aleksiévitx. Satisfet amb el Premi Nobel que li han donat a l’escriptora bielorussa?

Sí, sens dubte. Jo vaig conèixer l’obra de Alexievich als anys 90. Des de llavors, he escrit sobre ella, l’he recomanat moltíssim en les meves classes de literatura russa i també he suggerit a diverses editorials que publiquessin les seves obres. És una escriptora d’una gran qualitat.

I què li deien les editorials?

No sempre donaven una resposta concreta, però bàsicament temien que no interessés als lectors. Les editorials amb les que he parlat són conscients de la seva qualitat, però cal reconèixer que el rus no desperta grans passions en la majoria de la gent.

Quins són els mèrits de la seva obra per rebre el Premi Nobel?

Alexievich aporta una visió molt multidimensional, amb punts de vista molt diversos que giren entorn a l’individu. Té una increïble capacitat d’extreure allò humà de la tragèdia i reflectir-ho en les seves pàgines. És a dir, configura una dimensió lírica d’una vivència tràgica. Per exemple, a Voces de Chernóbil recull algunes reaccions de dones realment colpidores. És una autora que et reconcilia amb l’ésser humà.

El jurat del Nobel ha destacat que el fet que parli d’esdeveniments històrics és una excusa per retratar l’individu en l’era soviètica i postsoviètica.

Així és. Ella ha viscut una etapa de la seva vida sota el règim soviètic i en la seva obra sempre ha volgut reflectir la realitat del seu país, durant i després de l’era soviètica. És una dona molt compromesa, d’un gran tarannà crític, i això ha fet que a Bielorússia no estigui molt ben vista. Alguna vegada m’han dit que alguna de les seves obres està prohibida allà.

Quins són els temes que interessen Svetlana Aleksiévitx?

Ella és capaç de rescatar dels seus interlocutors temes absolutament fascinants, com són l’amor, el suïcidi o les ferides de la societat soviètica. Ha parlat de la guerra de l’Afganistan, de Txernòbil o de la figura de la dona a la Segona Guerra Mundial. Quan es refereix a una tragèdia, li resulta més fàcil escriure perquè sap com articular el discurs narratiu. No és desapassionada, però sap prendre distància. No obstant això, si parla d’altres temes, com l’amor, li resulta més complicat, perquè s’enfronta a un discurs més fragmentari. És el que li està passant en l’últim llibre que sembla no acabar d’escriure mai, L’home del carrer.

Ara mateix en castellà només hi ha un llibre, Voces de Chernóbil, que ha traduït vostè, i en català apareixerà al novembre Temps de segona mà. La fi de l’home roig. Quin títol més s’ha de traduir ràpidament?

De Voces de Chernóbil s’han fet altres edicions anteriorment, però poc afortunades, així que és important que Debolsillo hagi tornat a posar-la en circulació de nou. Temps de segona mà és excel·lent i ve avalada per l’èxit de França, Alemanya i els Estats Units, així que cal llegir-la. Després, encara que hagi passat ja la febre de publicar llibres sobre la Segona Guerra Mundial pel setanta aniversari, recomano La guerra no tiene rostro de mujer, que publicarà al novembre l’editorial Debate.

La seva obra gairebé sempre està a cavall entre literatura i periodisme…

Sí, ella domina la tècnica periodística i la basteix d’un llenguatge literari. És a dir, crea una genial estètica literària a partir dels materials que extreu de la realitat. I ho fa d’una forma molt homogènia: no acumula dades, sinó que les organitza. Diguem que la seva petjada és l’organització d’aquests materials i l’estil que els atorga. Hi ha una riquesa d’allò immediat, de l’oralitat traspassada al paper. La seva literatura ofereix pau, trasllada al lector de manera tranquil·la i pausada una realitat que no ho és, i ho fa perquè capta les veus de l’ànima humana.

Quines són les dificultats de traduir Svetlana Aleksiévitx?

Precisament aquesta riquesa de l’oralitat. A més, que cal donar alguns detalls sobre aspectes que potser el lector d’aquí desconeix sobre la realitat que l’autora explica als seus llibres.

Hi ha algun altre autor eslau del pes de Svetlana Aleksiévitx que mereixi el Nobel?

És difícil dir-ho, diria que d’autors vius no n’hi ha massa que estiguin al seu nivell de profunditat. Potser se li acostaria Mikhaïl Kuráyev, que a Espanya el publica Acantilado, però Svetlana Aleksiévitx està per sobre.

Categories
LLIBRESPERSONATGES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES