La fragilitat del somni (americà)

El Teatre Akadèmia estrena una nova versió d’'El zoo de vidre' de Tennessee Williams, dirigida per Boris Rotenstein

 

Maria Nunes. Barcelona / @mnunesal

El zoo de vidre (The Glass Menagerie) és considerada una de les obres mestres de Tennessee Williams. Reconeguda amb multitud de premis, significà el primer èxit teatral del dramaturg nord-americà, guanyador de dos premis Pulitzer. De contingut autobiogràfic convenientment passat pel filtre de la ficció, El zoo de vidre inaugura el 1945 l’extensa producció dramàtica d’un autor que ha esdevingut un clàssic extraordinàriament popular gràcies a les versions cinematogràfiques de les seves peces dramàtiques com Un tramvia anomenat desig (A Streetcar Named Desire) dirigida per Elia Kazan amb Vivien Leigh i Marlon Brando, La gata damunt la teulada (Cat on a Hot Tin Roof) dirigida per Richard Brooks amb Elizabeth Taylor i Paul Newman, i també La nit de la iguana (The Night of the Iguana) de John Houston amb, Ava Gardner, Deborah Kerr i Richard Burton.

Als escenaris, El zoo de vidre va ser estrenada el 1945 a Chicago i a Broadway amb gran èxit. El 1947 va ser representada a l’Argentina per Margarida Xirgu, i se n’han fet multitud de representacions llegendàries, entre les quals la dirigida per Paul Newman en els anys vuitanta al Long Wharf Theatre de New Haven, Connecticut, de la qual en dirigí també el 1987 la versió cinematogràfica amb Joan Woodward, John Malkovich i Karen Allen. A casa nostra, va ser traduïda al català per Bonaventura Vallespinosa el 1959, i se n’han fet diverses representacions, la més recent de les quals el 2014, en una nova versió al català d’Emili Teixidor, dirigida per Josep M. Pou, amb Míriam Iscla en el paper d’Amanda.

El títol, El zoo de vidre, ja apunta a una clara dimensió metafòrica de l’obra darrera el plantejament realista del fil argumental on Tennessee Williams parteix de la seva pròpia experiència autobiogràfica per transcendir-la en una reflexió de caire generacional sobre el somni americà i, més enllà encara, universal de la vulnerabilitat de l’ésser humà i de la naturalesa extremadament fràgil dels seus somnis, o, dit en paraules de Cernuda, entre l’abisme que existeix entre la realitat i el desig, ja que l’obra conté una gran càrrega de profunditat poètica.

L’argument presenta una família americana del sud dels Estats Units durant els anys 30 formada per la mare i dos fills, abandonats pel pare. És el retrat d’uns perdedors, doblement castigats per la guerra civil nord-americana de la qual el sud mai no es va recuperar i enfonsada pel crack del 29. Amanda Wingfield, és la mare sudista que viu en el món d’un passat de deliris de grandesa i d’una felicitat inexistents, des del qual domina la voluntat dels seus dos fills. Tom Wingfield, obscur assalariat atrapat en una feina rutinària i pressionat per la càrrega de les responsabilitats familiars, s’evadeix en el món dels seus somnis frustrats. Laura, la filla summament tímida i introvertida, incapaç de fer front a un món exterior dur i hostil, col·lecciona fràgils figuretes d’animalets de vidre. En aquest món clos i asfixiant hi apareix sobtadament el personatge de Jim O’Connor, company de feina d’en Tom, que suposarà un bri d’esperança on plantar els somnis de mare i filla, per caure, tot seguit, en el buit de la frustració i propiciar una reacció profunda en els personatges. Tom Wingfield és el personatge que actua com a narrador, i que, «en forma de confessió, revisita i reconsidera el món de la seva joventut des de la maduresa. Examina els seus propis somnis inconfessables, les inseguretats i fortaleses de la seva mare Amanda, la relació amb la fràgil germana i la inconsistència del somni americà que anhelava el jove Jim.»

Boris Rotenstein dirigeix aquesta nova versió d’El zoo de vidre acabada d’estrenar al Teatre Akadèmia. El text del drama de Tennessee Williams segueix la traducció d’Emili Teixidor, i compta amb un encertat repartiment encapçalat per Mercè Managuerra que dóna vida a Amanda Wingfield; Jordi Robles interpreta el paper de Tom, el narrador i àlter ego de l’autor; Alícia Lorente és la fràgil Laura; i Jorge Velasco, l’enèrgic Jim O’Connor. Tots ells, en un enorme esforç interpretatiu, sostenen l’obra. Cal destacar també molt positivament el treball escenogràfic i d’il·luminació, i fer una petita remarca al vestuari que si que dóna la idea de l’època, però no pas la de la classe mitjana arruïnada que sobreviu precàriament amb 65 dòlars, que queden a deure diners a la botiga de queviures i que amb prou feines ni poden pagar la factura de l’electricitat.

Què aporta aquesta nova versió d’El zoo de vidre? Segons Boris Rotenstein, el que li interessa més en aquests moments és la seva mirada sobre altres grans creadors, i creu que fa molt seva l’obra, no per a repetir el que ja s’ha fet sinó per fer realitat el seu somni sobre l’obra d’un gran creador com Tennessee Williams. El seu propòsit és també reflexionar des de l’àmbit poètic de la metàfora i del símbol sobre temes universals però d’una actualitat inqüestionable en temps de crisi com és la vulnerabilitat i la fragilitat humanes. De fet, la seva explicació inicial, la presència física a l’escenari, constant tot al llarg de la representació, i la seva intervenció al final de l’obra ho deixen ben clar, però l’espectador es pot preguntar si calia, si no hauria estat capaç de captar tot això senzillament a través del treball notable de la direcció d’actors.

La conclusió és que aquesta omnipresència es pot percebre com a innecessària perquè es pot interpretar com a narcisista, i que, per altra banda, el ritme lentíssim i els talls que s’imprimeixen al muntatge redunden en un allargassament que dificulta que el ritme d’un text ja tant ric i metafòric de per si flueixi i arribi en tota la seva intensitat al públic. Segurament, amb el rodatge de l’obra el muntatge guanyi en ritme, ja que el gran esforç interpretatiu dels actors i de la direcció artística del Teatre Akadèmia, ho mereixen sens dubte en aquesta relectura dramàtica del gran clàssic de Tennessee Williams.

__________

El zoo de vidre / Teatre Akadèmia (c/ Sant Antoni Abat, 12) / Text de Tennessee Williams / Traducció d’Emili Teixidor / Direcció de Boris Rotenstein / 2 hores i 30 minuts / De 18 a 22 euros / Fins el 30 d’octubre / www.teatreakademia.cat

Categories
ESCENA
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES