Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco
El MNAC ofereix per primera vegada una exposició monogràfica dedicada a una dona, en aquest cas a la pintora Lluïsa Vidal (1876-1918). La pintura de l’època del Modernisme, en general, també està sent objecte de més atenció i valoració que en èpoques passades. Lluïsa Vidal no va ser l’única pintora que va aconseguí renom en aquells anys, a Catalunya. Pepita Teixidor, per exemple, és l’única dona homenatjada amb un monument, un bust, al Parc de la Ciutadella. La resta de monuments estan dedicats a homes il·lustres. Durant dècades havíem sentit a dir que no hi havia hagut dones pintores -ni dones compositores, és clar- però avui anem coneixent molts noms oblidats o amagats. En alguns casos, en els quals les dones pintores tenien el marit també pintor, i de renom, s’han arribat a vendre els seus quadres atribuïts a l’espòs, ja que el preu en aquest cas podia ser molt més alt.
Lluïsa Vidal no es va casar i es va poder dedicar de ple a la pintura, art amb el qual es va guanyar prou bé la vida. Malauradament la terrible grip de 1918 se la va emportar de forma prematura. Va néixer en una família nombrosa, culta i ben situada. El seu pare, el moblista Vidal, era un home avançat al seu temps que va voler donar una bona educació a les seves filles. Anys després també els va donar molts disgustos a causa d’una mena de malaltia nerviosa que va fer patir força la família, època en la qual Lluïsa va ser una gran ajuda per a la seva mare i les seves germanes, també pel que fa referència a l’economia..
Vidal va poder anar a París a estudiar pintura. De l’època de París en tenim algunes mostres a l’exposició. Va ser una retratista molt valorada. Com molts grans artistes de l’època, la copia dels grans mestres espanyols va formar part de la formació de la pintora, la qual sentia una gran admiració per Velázquez i Goya. Els retrats de Lluïsa Vidal són emotius, capten l’interior dels seus personatges, dones, de forma majoritària amb alguna notable excepció. Va saber copsar el món femení des d’un punt de vista molt diferent del dels homes pintors, les seves maternitats defugen la voluptuositat i se centren en l’afecte profund i domèstic i en la tendresa en la relació entre mare i fill.
Durant molts anys Lluïsa Vidal ha estat una gran oblidada malgrat el prestigi que va arribar a assolir. El 2014 se li va dedicar una exposició al Museu del Modernisme, i es van publicar alguns llibres a l’entorn de la seva vida i la seva obra. Al MNAC podem veure ara una mostra més nombrosa i representativa, una gran part de la qual procedeix de fons familiars o de particulars que han cedit els quadres per a l’ocasió. Trobem als quadres dames boniques i somniadores, nenes que llegeixen, dones que cusen, mestresses de casa que pleguen la bugada. Hi ha molts quadres extraordinaris, com ara La nena amb el gatet negre, que va merèixer l’atenció i les lloances de Raimon Casellas o Les mestresses de casa en el qual una dona jove i riallera que recull la bugada rep l’ajuda d’una nena i que sembla ben bé una imatge publicitària i moderna. Vidal no va tenir problemes en representar rialles obertes i franques, no sempre els pintors eren capaços d’anar molt més enllà del tímid somriure enigmàtic amb els llavis closos.
L’exposició ens acosta a la seva tasca com a il·lustradora, per a revistes com Feminal o La Ilustración Artística. Hi podem veure alguns originals i la seva plasmació en les publicacions de l’època. Lluïsa Vidal ens mostra una obra diversa, quotidiana, optimista i vital. Hi trobem obres de petit format, croquis i dibuixos preparatoris o acadèmics. La mostra no és molt extensa, potser més endavant podrem accedir a més obres d’aquesta autora extraordinària que també va impartir classes d’art al seu taller. Cal valorar l’esforç del MNAC i no deixar perdre l’ocasió d’acostar-nos a una artista i una època encara poc coneguda a fons, convulsa i inquietant en alguns aspectes, brillant i fascinant en molts altres.
________
Lluïsa Vidal, pintora del Modernisme / MNAC (Parc Montjuïc, s/n) / Fins el 15 de gener / www.mnac.es
