Antoni Garcés. Barcelona
Elektra és sens dubte la producció més interessant que té el Liceu en cartell aquesta temporada, ja sigui per la música de Strauss, pel meravellós llibret d’Hugo von Hofmannsthal, pel gran repartiment de cantants que ha contractat el Liceu o per l’aclamada producció escènica de Patrice Chereau. Una proposta tan estimulant genera unes expectatives molt altes i queda clar que s’han assolit i fins i tot superat quan es veu a tot el públic que va assistir al teatre de les Rambles de peu, ovacionant a l’equip d’aquesta producció.
Elektra és una de les obres mestres de l’òpera del segle XX i és una obra que si aconsegueix alguna cosa millor que qualsevol altra és no deixar indiferent ningú. La modernitat de la música d’Elektra segueix sorprenent avui, Strauss va escriure una partitura molt rica en contrastos i sonoritats, per a una orquestra enorme i amb unes importants incursions en l’expressionisme musical en els moments de major tensió de l’obra i que ajuden a comprendre el subconscient caòtic dels personatges. Aquesta partitura de dificultat extrema és una escalada d’una hora i quaranta cinc minuts on no hi ha descans ni defalliment fins als acords que tanquen l’obra i que crea una simbiosi amb el llibret que va escriure Hugo von Hofmannsthal basant-se en la tragèdia de Sòfocles.
Quan s’aixeca el teló veiem a Elektra en la seva presó, un lloc marginal, fora del palau on li pertocaria viure doncs és la filla de la reina Klytämnestra que juntament amb el seu amant Aegisth va matar al seu marit, Agamemnon. Elektra reclama venjança per la mort del seu pare i intenta convèncer la seva germana Chrysothemis de que Klytämnestra i Aegisth han de morir. Aquest desig de venjança es presenta com un deure moral que ha d’executar Orest, el germà d’Elektra i Chrysothemis, que es troba exiliat. En aquest moment fa acte de presència Klytämnestra que creu que Elektra li podrà donar una solució als seus malsons. Klytämnestra declara estar disposada a sacrificar el que calgui i Elektra li respon que qui ha de morir és ella i que el sacrifici s’ha de dur a terme amb la destral amb la que va matar a Agamemnon. Klytämnestra s’espanta però llavors arriba un foraster amb el missatge de la mort d’Orest i després d’una riallada marxa del lloc.
Elektra està dessolada per la mort del seu germà i diu a Chrysothemis que hauran de fer-ho elles, Chrysothemis s’espanta i marxa i en aquell moment arriba un foraster que no és altre que Orest, que per prudència ha volgut ocultar-se. Orest diu a Elektra que està disposat a complir el seu deure i entra al palau per matar Klytämnestra. Mentrestant arriba Aegisth i Elektra li anuncia que l’esperen uns convidats que volen parlar amb ell. Orest mata Aegisth i Elektra es posa a dansar una música que segons ella sona dins del seu cap i que la fa convulsionar-se fins al darrer sospir.
El repartiment que podem veure al Liceu és pràcticament igual al que va estrenar aquesta producció l’any 2013 al festival d’Aix-en-Provence i està encapçalat per Evelyn Herlitzius com a Elektra. Herlitzius és l’Elektra dels nostres dies, domina el paper a la perfecció tant a nivell vocal com a nivell escènic. La seva Elektra commou i és creïble i afronta la dificilíssima partitura amb valentia i precisió. La veu és ferma i segura, amb uns aguts imponents que son capaços de traspassar a la immensa orquestra que posa Strauss. Herlitzius passarà a la història de les cantants que han interpretat Elektra i és una grandíssima sort poder-la veure en aquest paper aquí a Barcelona.
La Chrysothemis d’Adrianne Pieczonka està plena d’emotivitat i s’adequa perfectament al caràcter del personatge fent-lo totalment creïble. La veu és impressionant i fa front a la tessitura extrema que demana Strauss amb una gran solidesa. Chrysothemis és un paper més emotiu a diferència d’Elektra i Pieczonka capta i explota aquesta vessant més lírica i emotiva del seu paper.
La immensa Waltraud Meier fa front al paper de Klytämnestra i tot i que amb l’edat la veu ha perdut potència la seva actuació ens deixa veure a una Klytämnestra plena d’elegància i molt allunyada de les caricatures a les que estem acostumats. Chereau fa un gran treball escènic amb el paper de Klytämnestra i Meier és la més adequada per a dur a terme aquest treball dramàtic. Alan Held canta un molt bon Orest que tot i ser un paper breu demana d’una elegància i rotunditat que Held sap transmetre. El nivell de la resta de personatges que intervenen i que tenen un caràcter de compromissaris va ser molt bo.
Un element indispensable perquè Elektra arribi a bon port és l’orquestra, una partitura tant intensa, imaginativa i moderna demana el màxim a una orquestra més gran de l’habitual i que ha d’estar concentrada i sobretot ben dirigida. L’orquestra simfònica del Gran Teatre del Liceu va tenir una gran nit, oferint un so contundent, clar i en plena sintonia amb els cantants. Josep Pons ens presenta una direcció intensa i clara buscant un so bonic en els moments més lírics i marcant la violència dels passatges més expressionistes. Elektra és un gran repte per a un director d’orquestra ja que la partitura exigeix una màxima concentració i un control total sense que pugui haver-hi cap defalliment i això és molt difícil quan els diferents instruments tenen parts molt diferents entre elles i fins i tot amb vàries tonalitats en un mateix moment i Pons ha sabut controlar tot això en la que és la seva millor direcció al capdavant de l’orquestra del Liceu.
La posada en escena d’aquesta Elektra és una coproducció entre el Liceu, el Teatro alla Scala de Milà, el Metropolitan Opera House de Nova York, el Festival d’Aix-en-Provence, la Staatsoper Unter den Linden de Berlín i la Òpera nacional de Finlàndia d’Hèlsinki i va a càrrec del director Patrice Chéreau, director de cinema, teatre i òpera i que va crear la cèlebre posada en escena per a Bayreuth de l’anell de Wagner en la seva edició del centenari. Mort Chéreau, Vincent Huguet és l’encarregat de reposar aquesta producció que ens mostra una Elektra fora de la Grècia clàssica amb uns vestuaris intemporals i una escenografia sòbria. Aquesta versió d’Elektra destaca per la seva credibilitat. Els personatges commouen ja que de seguida ens posem en la seva pell, entenem els seus problemes i sobretot no ens sembla una família allunyada de la realitat. La producció està plena de detalls i el treball amb els cantants és molt intens essent especialment notable el caràcter elegant de Klytämnestra, un personatge molt sovint caricaturitzat.
Aquesta Elektra és la producció de la temporada, una obra intensa brillantment interpretada i amb una posada en escena que intensifica l’experiència posant la pell de gallina i provocant l’ovació immediata en el moment en què els llums s’apaguen després de la darrera nota.
_________
Elektra / Richard Strauss / Gran Teatre del Liceu / Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre Liceu / Director musical: Josep Pons / Direcció del cor: Conxita Garcia / Intèrprets: Waltraud Meier, Evelyn Herlitzius, Adrianne Pieczonka, Thomas Randle, Alan Held, Franz Mazura, Renate Behle… / Direcció d’escena: Patrice Chéreau / Direcció d’escena de la reposició: Vicent Huguet / 7 de desembre de 2016
