La Maria es fa gran

'María (y los demás)' és una història familiar amarada de silencis, complicitats, decepcions, traïdories, egoismes i desenganys

Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco


Nely Reguera (Barcelona, 1978), que fins ara havia desenvolupat la seva tasca en la realització de curtmetratges i com ajudant de direcció i en l’ensenyament, s’estrena en el cinema convencional amb aquesta història familiar que té molts elements positius. Un dels més remarcables és Bárbara Lennie, una actriu en alça, ella dóna vida interior i matisos a un personatge que podria haver esdevingut excessivament gris o mediocre i que és l’eix indispensable d’aquesta història.

Ens ensopeguem una vegada més amb una història familiar, amarada de silencis, complicitats, decepcions, petites traïdories, egoismes i desenganys diversos. I tot ens és mostrat a petita escala. Ens trobem en un entorn prou amable, la família no sembla tenir problemes econòmics, s’estima a la seva manera, tothom té feina i el pare de família ha superat un càncer i sembla prou revifat, tant com per tornar-se a casar, fent fins i tot un bodorrio, amb una infermera que ha conegut a l’hospital.

La protagonista, que ha assumit el paper de mare, tenint cura del pare malalt, fins i tot una cura excessiva i pesadeta, i aconseguint, quan cal, reunir la família a l’entorn d’una taula, es troba en crisi. Té una mica més de trenta anys, els amics de la colla van conformant una família, tenen fills, i ella es troba sola malgrat que compta amb una parella, un separat amb filles petites, que no té cap intenció d’anar gaire més enllà d’una relació sexual oportunista.

Aquesta Maria que ens és tan propera treballa en una editorial, on veu com ja triomfen, més o menys, persones molt més joves que no pas ella. El seu somni és publicar, ser coneguda en el món literari, però fa anys que no és capaç d’acabar una novel·la a la qual no pot dedicar el temps que li caldria. La directora ha situat la història a Galícia, d’on és la seva família. No sé si en un entorn català actual la història seria tan creïble, potser sí, i també em preguntava mentre la contemplava si seria possible una Maria home.

En el fons, malgrat els canvis de mentalitat, sembla que els valors tradicionals aclaparen encara molts sectors socials. La maternitat indispensable, els casaments convencionals, la sensació de què quan vas cap als quaranta t’ensopegues amb una crisi, malgrat l’allargament de la joventut i fins i tot de l’edat de tenir fills, tot plegat crec que traspua un conservadurisme gairebé subliminal però sembla que persistent, sobretot en el món femení. Això no té res a veure amb la bondat cinematogràfica, una cosa és el fons i l’altra, la forma, encara que sovint tot plegat es fa ben difícil de separar. Entre els autors del guió hi ha la mateixa directora, expliquen coses de la seva generació o d’una bona part de la gent de la seva generació.

La protagonista, que cerca l’equilibri personal i malda per assolir la maduresa, pot acabar la seva novel·la i això sembla que sigui un primer pas vers una mena d’independència vital i moral, cosa complicada. El món literari que es mostra avui en llibres, pel·lícules i programes diversos a l’entorn d’escriptors i publicacions, sovint està encara molt idealitzat, em temo. La crisi dels trenta-i-tants passa, com en passen moltes més i al capdavall, cal viure. Un altre tema recurrent és la tirada a mostrar una maternitat -o paternitat- que sembla gairebé imprescindible per a la realització personal, vegis fins i tot una historia recent tan diferent com Arrival. 

El final és obert, la història és, en realitat, una tranche de vie, i cadascú pot imaginar com serà el futur de la Maria i dels altres. Tant de bo que en un món més lliure ja no fos imprescindible, per a ser feliç a una mida humana i finita, ni tenir un fill, ni escriure un llibre, ni plantar un arbre. I és que aquí també trobem els fills, els llibres i fins i tot un arbre, més aviat una planta, amb un valor simbòlic i un final lamentable. Més enllà de totes aquestes consideracions personals crec que és aquest un molt bon debut de Nely Reguera. És clar que la Lennie fa que tot plegat tingui un to de petita tragèdia personal i domèstica, íntima i gens menyspreable, que dona grandesa al conjunt.

Categories
CINEDrama
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES