Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco
Pablo Sánchez (Barcelona, 1970), professor de literatura i filòleg, compta ja amb un currículum narratiu interessant. Va guanyar el premi Lengua de Trapo el 2005 amb Caja negra i el 2010 el Francisco Casavella amb El alquiler del mundo. Ha escrits assaigs diversos i manté un bloc personal sobre el seu món literari. Malgrat comptar amb bones crítiques i ressenyes diverses sobre els seus llibres encara no és tan conegut com caldria esperar. En aquesta novel·la incideix en el tema del pare mort, un pare que viu en el record i fins i tot en el present, a través d’un recurs gairebé fantàstic que caldrà descobrir en llegir La vida póstuma (Algaida). El llibre és també una crítica àcida i irònica sobre els intel·lectuals d’esquerra i sobre un món eteri i discursiu molt vigent al país del postfranquisme i la transició.
La generació del pare mort és la d’aquells que creuen que van fer moltes coses i que van córrer riscos diversos, cosa de la qual els seus fills segurament no seran capaços. La mitificació d’aquelles militàncies i aspiracions és recurrent i sovint s’obvien mancances i es magnifiquen perills i assoliments. José Ángel Arranz, aquest pare singular, no aconsegueix alliberar el fill de la seva influència abassegadora i així anirem saben alguns fets del nucli familiar del narrador i de l’entorn que envoltava un home amb més pretensions que efectivitat pràctica.
Aquest pare és tota una metàfora a l’entorn de la vanitat d’uns intel·lectuals incapaços, encara, de fer algun tipus d’autocrítica. Pablo Sánchez escriu molt bé, ens dona pistes sense ser exhaustiu, esdevé sarcàstic i tendre quan convé i ens passeja per una Barcelona mediocre i tan vanitosa com aquest poeta de culte pòstum i minoritari. Pel llibre hi sura un humor molt original, i aquest fill acomplexat pot provocar-nos, en ocasions, el desig de sacsejar-lo sense contemplacions. La novel·la ens passeja per una època i un país amb més bones intencions que realitats acomplertes. Avui ens conformaríem amb poca cosa, menys radicalisme, una mica d’honestedat i una engruna d’esperança que millori l’ètica, l’estètica i la política.
Hi ha molts temes soterrats en el llibre. Al capdavall és freqüent que els homes amb aspiracions deixin de banda la família i també ho és, paradoxalment, que els fills acabin admirant aquests pares absents en contraposició a la mare pal de paller. Hi trobem ressons cinèfils, començant pel nom del narrador i protagonista, i, així mateix, hi ha moltes lectures al darrere. Les tres dones que acomboien la solitud del protagonista són personatges amb una certa manca de profunditat però potser això sigui intencionat. Acabaran per desaparèixer, dues d’elles de forma tràgica i prematura, i el protagonista quedarà sol i començarà a entendre una mica aquest pare pertorbador del qual, però, no sembla que s’arribi a alliberar mai. O potser s’acabarà confonent amb ell, gairebé de forma involuntària. La narració s’allarga durant deu anys, els suficients per incrementar aquestes fractures i esquerdes que tant interessen a la parella del protagonista. La vida póstuma és una novel·la sense acció apressada, que mereix tenir una bona difusió, un llibre per assaborir de forma lenta i meditada i per gaudir d’un escriptor que caldrà tenir molt en compte, procurant seguir la seva trajectòria posterior amb interès.
_________
Si t’interessa aquest llibre, et poden interessar aquests altres:
