Manel Haro. Barcelona / @manelhc
No és cap secret: la dieta I l’estil de vida condicionen la nostra salut. Ho fan a curt termini, quan algun producte ens produeix un mal de panxa, o quan veiem que ens falta energia per mantenir-nos desperts durant tot el dia per fer les nostres tasques. Més o menys, això ho sabem controlar prou bé i si alguna cosa ens cau malament a l’estómac, és probable que la següent vegada ens ho pensem una mica abans de menjar segons quines coses. Ara bé, una bona part de la població no pensa gaire en el llarg termini, ja que acostumem a donar per fet que a nosaltres no ens sobrevindrà cap malaltia, que per moltes begudes ensucrades i alcohol que prenem i per molta rebosteria industrial que mengem, estarem sempre sans, precisament perquè en el moment d’ingerir-los ens sentim bé. No només això, acostumem a creure que malalties com el càncer no tenen res a veure amb la nostra alimentació i estil de vida, sinó que és com una mena de loteria que si t’ha de tocar et toca, quan el cert és que en la gran majoria de càncers hi incideix l’alimentació, l’estil de vida i els contaminants que ens envolten. Això, és clar, tenint en compte que un càncer és una malaltia multifactorial, com ho és la diabetis, per exemple.
No fa gaire, quan la Organització Mundial de la Salut va alertar de què la carn vermella i la carn ultraprocessada augmentaven el risc de càncer, diversos amics meus es van indignar, van criticar la OMS per alarmista i van penjar fotos a les seves xarxes socials on apareixen menjant precisament productes ultraprocessats per protestar contra la suposada manipulació que patíem per part de l’OMS. De res va servir que nutricionistes de renom sortissin els dies següents als mitjans de comunicació dient que aquest avís no era nou, que ja se sabia des de feina almenys una dècada, i que, per tant, era recomanable moderar el consum de carn vermella i evitar en la mesura del possible tots els productes processats, ja que afavoreixen l’aparició de diverses malalties. Amb tot això vull dir que tot i que mai havíem tingut tanta informació sobre el que afecta i beneficia la nostra salut, hi ha moltes persones, encara, que no hi creuen gaire en la incidència de l’alimentació en la nostra qualitat i esperança de vida. És de suposar que una part de la culpa d’aquest escepticisme és la pluja de missatges contradictoris amb els que convivim (uns diuen que veure una copa de vi és bo per prevenir malalties cardiovascular i d’altres ho rebutgen perquè el vi no deixa de ser una beguda alcohòlica) i també la feina bruta (brutíssima!) que fan les grans marques alimentàries que, per tal de guanyar diners, no tenen escrúpols a l’hora d’enganyar-nos amb els seus productes.
Per intentar posar en ordre tota la informació que ens arriba i per tal d’acabar amb els mites sobre l’alimentació, el nutricionista Aitor Sánchez (Albacete, 1988) va publicar un llibre que ja és un èxit, Mi dieta cojea (Paidós). Alguns d’aquests mites són que els hidrats de carboni engreixen més per la nit, que la llet de vaca és perillosa per a la salut perquè teòricament som l’única espècie que pren llet d’un altre animal, que necessitem prendre sucre per rendir millor o que cal esmorzar moltes calories perquè el dia és llarg. També analitza casos que han aixecat polseguera, com és el ja esmentat de la carn vermella. En algunes afirmacions, tot és mentida; en d’altres, hi ha una part de veritat; i en altres moltes ens trobem amb molta manipulació. La carn vermella, per exemple, augmenta el risc de patir càncer; es pot menjar, és clar, però amb molta moderació. El mateix passa amb els processats. No és cert que siguem l’única espècie que beu llet d’un altre animal i l’autor posa l’exemple dels gats o els gossos que si li posem un plat de llet, se la prenen la mar de bé. Ara bé, és millor no abusar de la llet de vaca i si hem de prendre lactis, millor derivats, com el iogurt. El sucre és més perillós del que la gent es pensa, tot i l’avís pertinent de l’OMS i no hi ha cap aliment que sigui imprescindible (per exemple, el calci no només es troba en la llet, i el sucre mateix que necessita el nostre cos el podem trobar en l’arròs, la fruita o la pasta).
En general, Mi dieta cojea és un llibre molt bàsic, que no sorprendrà a les persones mitjanament informades, però tot i així, recomano llegir-lo, perquè sempre va bé recordar allò que tan fàcilment oblidem i, de pas, posar-hi ordre en la informació que tenim, donat que constantment ens arriben dades contradictòries. Per exemple, de tot el que explica Aitor Sánchez en el seu llibre, hi ha poques coses que no sabés ja, tenint en compte que sempre m’han agradat els documentals i reportatges sobre nutrició i salut, i que ja he llegit altres llibres sobre el tema, però gràcies a aquesta lectura, he tornat a prendre consciència de la importància de cuidar-nos a nosaltres mateixos. De fet, he deixat de consumir determinats productes i he potenciat que en la meva dieta hi hagi d’altres que en el seu moment tenia incorporats, però van anar perdent presència. Mai està de més que algú ens avisi que cal estimar-se una mica més. Per altra banda, el llibre és bastant amè i es llegeix d’una tirada, tot i que potser he trobat a faltar més informació sobre determinats productes, com el cafè, o fins i tot sobre les quantitats que cal menjar en cada moment del dia. Una lectura recomanable. Cal fer salut.
