Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco
Elizabeth Strout ha aconseguit un públic lector fidel, amb uns llibres que semblen girar sempre en el mateix univers. Un univers personal, complex i elaborat. Strout pot agradar o no agradar però ningú no li pot negar el mèrit d’haver aconseguit un estil propi, cosa gens senzilla. Aquest llibre és, de fet, un conjunt de contes, com ho era Olive Kitteridge. Aquí retrobem personatges anteriors, alguns, com Lucy Barton, protagonista de l’anterior novel·la de l‘autora. D’altres els vam trobar de passada en textos anteriors, en sabíem poca cosa i aquí n’esbrinem més detalls vitals. Però mai no se’ns dona una informació exhaustiva, com si tot plegat formés part d’un conjunt sempre inacabat, cosa que juga amb el lector desvetllant expectatives i escampant per l’acte lector un cert misteri.
Els personatges de Tot és possible (Edicions 1984 en català amb traducció de Marta Pera i Duomo en castellà amb traducció de Rosa Pérez) es mouen en un espai concret, tenen sentiments de pertinença a la seva comunitat però, al mateix temps, aquests lligams són també un pes del qual no es pot escapar mai del tot. En una novel·la de Ruth Rendell la protagonista explicava molt bé el que representava viure en una comunitat petita, tothom et coneix, et pots sentir còmode, però desitges tenir cotxe i poder fugir d’allà així que et sigui possible.
El món de Strout pot semblar tancat, ranci, però és ple d’humanitat i, per tant, d’ombres i llums. L’autora aconsegueix que un personatge que potser ens desplau i ens incomoda, de sobte prengui una nova dimensió i ens inspiri pietat, afecte, empatia, en definitiva. Si Strout fos catalana podríem pensar que coneix Martí i Pol i allò de què tot està per fer i tot és possible. Però, realment tot és possible? Segurament no és així, no sempre l’esperança ofereix noves oportunitats ni resulta fàcil sortir de la misèria sense seqüeles. Strout, com Munro i d’altres autores, ens situa en un context quotidià, proper. Al capdavall potser les famílies felices no s’assemblen tant ni les desgraciades són tan diferents, encara que les separin cultures i quilòmetres.
Sense que es pugui dir que Strout escriu sempre el mateix llibre sí que sembla que tots els seus llibres, ens agradin més o menys, formen part d’un tot. Amb això han jugat d’altres autors, fins i tot el mateix Galdós. Em pregunto per què a casa nostra la narrativa sobre la vida quotidiana no té aquest alt nivell de realitat. O, al menys, així ho percebo, malgrat alguns intents remarcables que no acaben de reeixir. I és que amb les inevitables trampes literàries, absolutament lícites, que aconsegueixen mantenir l’atenció lectora, Strout té una grapa inqüestionable, tot sembla real, versemblant i molts dels personatges que es mouen en els seus llibres podrien viure a tocar de casa.
