Marta Planes. Lleida / @martaplanes
A El bosc dels quatre vents (Columna/Destino) María Oruña trenca amb la línia de les seves tres novel·les anteriors, la sèrie de Puerto Escondido protagonitzada per la inspectora Valentina Redondo, i trasllada l’acció de Cantàbria a una Galícia misteriosa on les llegendes es barregen amb la realitat. En un monestir de la província d’Ourense amagat enmig del bosc, Oruña uneix dues trames amb elements de solvència contrastada per enganxar el lector: un tresor que pertany a l’Església i es troba en parador desconegut i una història d’amor impossible, la de la Marina, una noia que va viure al monestir a mitjans del segle XIX.
El 1830, quan el liberalisme ja ha començat a esquerdar els fonaments de l’Antic Règim, el doctor Vallejo i la seva filla Marina arriben al monestir de Santo Estevo. La Marina voldria estudiar medicina, però és una dona, i s’haurà de limitar a ajudar a la farmàcia del monestir. La seva condició femenina tampoc li permet triar de qui es pot enamorar, i per tant haurà d’amagar el que sent per un dels ajudants dels monjos. En l’actualitat, l’antropòleg i professor universitari Jon Bécquer (res a veure amb del poeta, explica ell mateix), s’allotja al Parador que s’ha construït sobre l’antic monestir. Investiga la història dels nou anells dels nou bisbes que havien estat enterrats el monestir, unes joies que curaven malalties i feien miracles però dels quals ningú en sap res, ni tan sols si de debò van existir. Una nit, al bosc que envolta el parador, apareix el cadàver de l’única persona que semblava que tenia voluntat de parlar amb Bécquer sobre els anells.
No cal dir que les dues trames, a més de compatir un escenari que en gairebé dos-cents anys ha canviat radicalment, acaben confluint al final per resoldre l’actual parador dels anells. La novel·la és un homenatge a Galícia en què l’autora denuncia l’abandonament dels edificis i béns eclesiàstics i es refereix tant a l’espoli que van patir en el moment de la desamortització, com en l’actualitat, quan per falta de recursos i mitjans per catalogar i restaurar obres, moltes estan fent-se malbé en magatzems sense condicions. La trama situada al segle XIX demostra que l’autora ha fet un ingent treball de recerca de la vida i costums de l’època, a la qual ens introdueix de manera calmada. Descobrim la medicina que practicaven els frares, que en alguns casos estava més avançada que la dels metges oficials i una època convulsa en què el país està dividit entre conservadors i liberals, en el moment previ a les guerres carlines.
La figura de Jon Bécquer, presentat com un Indiana Jones a causa de la seva condició de professor i detectiu encarregat de recuperar obres d’art perdudes o robades, no arriba a acomplir les expectatives que genera. La trama que protagonitza a la recerca de pistes sobre els nou anells va llanguint fins que esdevé avorrida, potser perquè molts fragments, en lloc de viure’ls en present els explica a l’agent de policia Xocas Taboada. El personatge no acaba d’exhibir el carisma amb què sembla que se’l caracteritza a les primeres pàgines. Almenys Oruña no ha optat, com sí que fan alguns altres escriptors, de farcir-ho amb trets, persecucions o girs de guió impossibles.
