Manel Haro. Barcelona / @manelhc
Poques democràcies occidentals donen tant de joc a les trames sobre conspiracions, traïcions i ambicions presidencials com la dels Estats Units, la democràcia més antiga del món però no per això la més perfecta. La minisèrie documental disponible a Netflix Las elecciones, en pocas palabras assegura que al llarg de la història els polítics nord-americans han mirat de manipular i arreglar les eleccions al seu favor. Durant la campanya del 2016 i la del 2020 el republicà Donald Trump va denunciar -sense cap mena de prova- que els seus rivals, Clinton primer i Biden després, eren culpables de frau electoral, abans fins i tot del dia de les eleccions. La cursa per arribar a la Casa Blanca és llarga, agressiva i molt cara, i cap estratègia, per immoral que sigui, sembla quedar descartada. Fins i tot el magnat va anunciar que no acceptaria els resultats de les eleccions si ell n’era el perdedor.
Quan es va estrenar la sèrie de Netflix House of Cards, el 2013, a Trump encara li quedaven tres anys per seure al Despatx Oval. Així i tot, a partir del 2016 moltes vegades s’ha volgut fer un símil entre el que mostra la sèrie i el tarannà de Trump. El cert és que per pocs escrúpols que tingui el republicà, entre la realitat i la ficció hi ha un abisme, tot i que en el fons hi hagi una mateixa base: l’imperfecte sistema democràtic nord-americà. El protagonista de House of Cards és Frank Underwood, un congressista demòcrata que arriba a la presidència precisament gràcies a uns mètodes poc honorables. Underwood és un dels millors personatges de ficció creats per a una sèrie, i la seva dimensió encara hagués estat més gran si no fos perquè l’actor que l’interpretava, Kevin Spacey, va ser acomiadat quan va ser denunciat per assetjament sexual. Això va passar en acabar la cinquena temporada, i tot i que Netflix va voler seguir amb la sèrie sense la seva estrella, la sisena temporada va ser la pitjor, la més curta i la definitiva.
La sèrie retrata l’espionatge, les pressions, les amenaces i els xantatges en la cursa pel poder als Estats Units.
Underwood és, doncs, el president dels Estats Units. Governa el país de manera despòtica i no dubta a eliminar -literalment- qualsevol rival que se li posi al davant. És un assassí, utilitza els seus socis com li sembla i se’n desfà sense cap mirament. Qualsevol persona, qualsevol circumstància, és una eina que ha d’aplanar el seu camí per seguir ocupant la cadira. La seva còmplice és la seva esposa, Claire (Robin Wright), una dona tan ambiciosa com ell que no es conforma a ser la Primera Dama. La seva és una relació de suport mutu, d’inquietuds compartides, són una parella oberta en el sexe i no sembla que entre els dos hi hagi una gran complicitat amorosa, però sí un total enteniment. Són tan semblants que a estones fins i tot s’odien. Amb l’acomiadament de Kevin Spacey al final de la cinquena temporada, en la sisena és ella la inquilina de la Casa Blanca.
Les quatre primeres temporades estan molt ben resoltes, hi ha girs inesperats, Underwood sempre té un as sota la màniga, així que quan sembla que està en un carreró sense sortida, la seva intel·ligència el fa trobar una via d’escapament. A banda d’això, la sèrie mostra molt bé les tensions internes a la Casa Blanca i al Congrés; ensenya com funciona, a grans trets, una campanya presidencial; les fases de negociació amb uns i altres per tirar endavant una llei; la relació amb altres líders internacionals, especialment amb el de Rússia; i, en definitiva, tot el que té a veure amb l’espionatge, les pressions, les amenaces, els xantatges, la relació amb els donants… La cinquena temporada ja fluixeja una mica, el personatge d’Underwood està molt passat de voltes i costa més de creure, i la sisena és directament inversemblant.
House of Cards era Kevin Spacey i és una llàstima que una sèrie que va començar tan i tan bé hagi tingut un final tan decebedor (i, de fet, tan inconclús), sense entrar en detalls per si algú encara no ha arribat a aquesta darrera entrega de vuit capítols. Ara bé, tot i la davallada final, trobo que segueix sent una sèrie per tenir-la en compte, no només per gaudir d’unes quatre primeres temporades de trames i subtrames que es van tornant més complexes, sinó també per fer un apropament al complicat món de la vida política i la salut democràtica als Estats Units, sabent que tot és ficció però que hi ha molt de veritat al darrere (crims a banda, espero!). Hi havia en ment una setena temporada, que va quedar descartada després del fracàs de la sisena, encara que sense un comunicat oficial per part de Netflix. Els rumors sobre nous capítols (o sobre una possible cirereta final en forma de capítol únic o spin-off) encara circulen per la xarxa, però sembla que, de moment, només són això, rumors.
