Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco
No resulta senzill escriure sobre un llibre a l’entorn del qual ja s’ha escrit molt i que toca un tema altament sensible, l’assassinat feixista del jove Guillem Agulló, l’abril de 1993. Per motius diversos hi ha crims que es converteixen en emblemàtics o simbòlics, aquest n’és un. Núria Cadenes explica que el llibre va ser un encàrrec, no és gens estrany que li encarreguessin a ella, activista política des de molt jove, el seu empresonament també va ser emblemàtic i simbòlic, més enllà dels fets concrets. Cadenes, avui, és una escriptora reconeguda, tot i que potser no tan llegida com mereix. Ha desenvolupat un estil propi, cosa molt difícil i que dona als autors un valor afegit, molt important.
Aquest llibre no es una biografia d’Agulló ni un complement de la recent pel·lícula emesa per televisió. És una crònica molt original, que juga amb la tipografia i que aplega testimonis, reflexions, fragments de premsa i documentació diversa, per mostrar-nos la realitat d’aquella València dels noranta i d’abans, en la qual campaven de forma impune grups d’ideologia nazi, una situació i un context que potser encara no estiguin superats del tot. En tot cas, fets ben recents mostren com el feixisme, sota diferents aspectes, ressorgeix quan troba un mitjà adient o un enemic suposadament vulnerable.
A l’assassinat d’Agulló el van precedir atacs, pallisses, incendis d’espais com ara llibreries, tot plegat amanit amb temes pseudoculturals, com ara la invenció d’una ortografia alternativa a la catalana, en un intent, encara vigent, d’evitar qualsevol intent organitzatiu d’uns Països Catalans. L’assassinat del jove, apunyalat després d’una pallissa, va comptar amb uns lamentables fets posteriors, intents reiterats d’embrutar la seva memòria i la seva persona, un judici vergonyós, amb condemnes destinades a protegir els assassins, atacs a la família i els amics, i en el qual es va insistir en què tot plegat era cosa d’una baralla de jovent arrauxat. En els darrers anys s’ha reivindicat la seva figura, gràcies a l’acció constant de gent demòcrata, d’ideologies diverses.
La família va continuar patint assetjament, pèrdua de feines a causa de la por de la gent, pintades insultants i coses d’aquest tipus, mentre una determinada premsa i d’altres mitjans atiaven el tema, en perjudici de la figura de la víctima. Una sèrie de fets que mostren com la democràcia espanyola comptava amb un substrat franquista evident i altament inquietant, sense que les moltes campanyes, manifestacions i accions cíviques aconseguissin d’entrada, més enllà d’informar la gent i denunciar els fets, mides legals eficaces destinades a castigar els culpables i augmentar la transparència respecte als grups violents i actius, d’ideologia clarament feixista.
Tres anys després del crim, el prematurament desaparegut escriptor Jaume Fuster, va escriure un llibre sobre els fets, La mort de Guillem, que s’havia exhaurit fins a una reedició amb introducció, precisament, de Núria Cadenes, el 2013. Les darreres reivindicacions de la figura d’Agulló i els reconeixements que se li han atorgat, gràcies a la feina i l’ajuda de tanta gent, durant els darrers anys, no amaguen el fet que encara queda molt per fer i que mai no s’està prou vacunat en contra de la barbàrie. El llibre de Núria Cadenes, Guillem (Amsterdam), va molt més enllà del fet concret i ens situa en les misèries polítiques que van contribuir a la situació de València durant la dècada dels noranta. A banda de la seva vocació de denúncia el llibre també és literatura, bona literatura periodística, molt interessant, i amb una clara ambició estilística. No crec que sigui ben bé una novel·la, tot i que avui el gènere ha quedat molt diluït i costa precisar-ne els límits. Una lectura imprescindible.
