Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco
Trinta lumes és el primer llargmetratge de Diana Toucedo, cineasta d’origen gallec que ha estudiat i viu, avui, a Barcelona, amb un llarg currículum relacionat amb el món del cinema, sobretot a través del muntatge, tan important en el context de qualsevol realització. Amb aquesta pel·lícula fascinant, documental en molts aspectes però no ben bé del tot, ja que hi ha un feble guió narratiu al darrere, ha retornat al mon misteriós i mític de la seva Galícia d’origen. En un d’aquests llogarrets que ens poden semblar remots, malgrat la despoblació actual, encara hi ha vida, aquestes «trinta lumes», els trenta infants que sostenen una escola moderna i avançada, que contrasta amb les restes de vida ancestral, els records i la presència, gairebé tangible, dels difunts. De fet les lumes eren les llars, els focs, a través dels quals es comptabilitzaven els habitants d’un indret, també a casa nostra, en el passat.
Hem perdut, al menys de forma teòrica, la por als morts. La conversa entre dues dones adultes, però de diferent generació, evoca un temps en el qual les llegendes sobre esperits feien esgarrifar i generaven bromes inquietants, com això de posar-se la carbassa de Tots Sants (que ja existia abans de la frivolització del Halloween, a segons quins indrets de la geografia peninsular) al cap, i sortir a espantar la gent pels camins. Malgrat tot, l’adolescent que, d’alguna manera, protagonitza la pel·lícula, evoca aquesta presència dels morts, que la inquieta i l’atreu.
Els morts formen part del context proper, els cementiris són al costat de les cases de pagès. Moltes de les situacions i referències són plenament gallegues però jo crec que en el món rural, en allò que en resta encara, a qualsevol indret del món occidental, molts elements coincideixen. Com ara l’atracció que exerceix en els adolescents una casa abandonada, en la qual encara es troben elements dels vius que la van abandonar, de forma sobtada. És un sentiment humà, lligat a l’època de descobriment de la vida però que sovint roman en nosaltres al llarg dels anys i que ha trobat un reflex, fins i tot, en el món urbà, on les llegendes i els misteris lligats a la mort i a la persistència del passat retroben noves formes d’expressió.
A l’escola, avui, es parla i s’escriu en gallec, encara que s’aprengui l’anglès, és allò de tenir arrels i ales, i es fan moltes referències a la identitat, una paraula controvertida i que pot oferir diferents interpretacions. Una identitat lligada, com a tot arreu, al paisatge proper. A la pluja, el foc, la vida quotidiana, amb elements diversos que fluctuen entre la modernitat i la persistència de costums atàviques, lligades a l’ànima humana universal. La vida a les ciutats ens ha allunyat dels morts i dels cementiris, però tot és relatiu. No fa falta gaire facilitat de percepció per constatar que, en moltes ocasions, els tenim presents i que un objecte, un paisatge, una anècdota, ens enfronten amb el fet inexplicable de la vida i de la mort i amb els nostres avantpassats. Sense cap efecte especial aquesta pel·lícula fa que experimentis fred, humitat, angoixa, escalfor, fins i tot fàstic, davant del resultat d’una cacera. La cacera és avui una activitat contestada i que provoca debat, els temps han canviat. Fins i tot sembla que puguem flairar el fum que generen aquests focs familiars, o l’olor del pa cuit de forma ben artesanal i pastat a casa.
La pèrdua del mon rural és una de les grans característiques del món modern, com especificava Eric Hobsbawm a la seva història del segle XX. La pèrdua té sempre un cert component mitificador i genera en els més joves, si tenen inquietuds i ganes de saber, el desig de recuperar allò que no van arribar a conèixer a fons. Trinta lumes evoca d’altres acostaments a la realitat d’aquest món que canvia i es transforma, molt de pressa. En concret, potser perquè la seva autora és també una dona, he recordat El cielo gira (2005) de Mercedes Álvarez, documental situat a la província de Sòria. Tot i que aquí potser no es pot dir que estem ben bé davant d’un documental, hi ha un cert fil narratiu, amb un desenllaç misteriós i inquietant. Aquest fil narratiu és el que grinyola en algun moment i potser no calia l’enigmàtica i simbòlica desaparició de la protagonista. La directora ha tret un gran partit als personatges que desfilen per la narració, actors ocasionals i en estat de gràcia, sobretot aquesta Alba adolescent i encuriosida o la nena més petita que clou la història amb una mena de crida metafòrica a la vida que continua, malgrat tot.
El conjunt resta amarat, com en el cas de El cielo gira, d’una poesia que jo voldria creure, mirant de no caure en el tòpic, que respon a una visió femenina de la realitat. Com sol passar amb aquest tipus de pel·lícules, no és fàcil veure-les, es projecten durant poc temps, a sales alternatives, en horaris puntuals. La difusió és complicada, tot i que Trinta lumes ha comptat amb bones crítiques i amb articles de referència molt interessants. Com és lògic i natural es parla en gallec tot i que ens hi han afegit subtítols que potser ni calien, ja que les paraules son poques i els diàlegs, molt breus. El gran protagonista, a més a més de la gent, és aquest paisatge tan adient per a l’evocació d’esperits de tota mena, sota la neu i, sobretot, sota la pluja persistent que el fa possible.
