La partida definitiva d’Antonia Scott i Jon Gutíerrez

Juan Gómez-Jurado tanca la trilogia 'Reina Roja' amb 'Rey Blanco', on els detectius juguen amb el temps en contra
rey blanco juan gomez jurado

Jordi Pujals. Barcelona / @jordipujals


Rey Blanco (Ediciones B), tercera part de la trilogia «Reina Roja» de Juan Gómez-Jurado, és un thriller protagonitzat pels investigadors Antonia Scott i Jon Gutiérrez, personatges amb caràcters completament diferents, que xoquen constantment, però que en el transcurs de la novel·la veiem com la seva complicitat va creixent. En aquest últim llibre es resol la partida final entre Scott i White, com si es tractés d’un joc d’escacs. Mr. White apareix en els dos volums anteriors, sabem que està al darrere de tot el que li va succeint a Antonia Scott, però no és fins aquesta entrega que descobrim el perquè de la seva existència i el lligam que hi ha entre ell i la detectiu.

A Rey Blanco el paper que juguen els antagonistes és fins i tot més rellevant que el dels mateixos protagonistes. En aquesta última part coneixerem molt més de prop Mr. White, però sobretot Sandra Fajardo, que també apareix en els altres llibres i que es converteix en l’objectiu d’Antonia Scott, obsessionada a capturar-la. La vida de Fajardo i el seu passat ocupen una gran part de la història i, de l’aprofundiment que fa Gómez-Jurado en aquest desenllaç, n’extrec un missatge que la podria definir en una frase: no hi ha gent dolenta, hi ha gent ferida. Malgrat que ens sembli Fajardo la persona més malvada i perversa del planeta, hi ha moments en la novel·la que la podem entendre, que podem sentir empatia amb ella perquè el passat de les persones deixen cicatrius que condicionen el nostre caràcter.

De Loba Negra -la segona entrega de la trilogia- ja en vaig destacar els diàlegs entre Scott i Gutiérrez, que em van semblar sensacionals. Fins i tot en aquell llibre, per mi les converses entre els dos detectius tenien més força que la trama en si, que semblava quedar relegada en un segon pla. A Rey Blanco la història m’ha tornat a enganxar, com ho va fer Reina Roja, però la manera de fer dels dos protagonistes i, a la vegada, la complicitat que s’estableix entre ells són -crec- el veritable èxit d’aquesta trilogia. L’autor ha sabut crear dos personatges que no ens fallen en cap moment i que cada vegada van a més.

A Rey Blancola millor novel·la de la trilogia– l’acció comença des de la primera pàgina, amb una persecució policial frenètica que marca clarament l’estil molt visual i cinematogràfic de l’autor a l’hora d’escriure. Aquest ritme i aquesta acció van en augment a mesura que avancen les pàgines. Els capítols són curts amb diàlegs molt fluids, com els altres volums, i això fa que la lectura sigui àgil, però en aquesta tercera entrega s’afegeix un element important: el temps. Els protagonistes hauran de resoldre els diferents casos que se’ls apareixen a contrarellotge, amb una tensió constant que es trasllada a la perfecció al lector. De fet, tota la trama del llibre transcorre en un període de temps de només dos dies.

Alguns han etiquetat aquest thriller de castís perquè els escenaris estan ambientats en territoris d’Espanya. Aquesta última part succeeix completament a Madrid, en espais actuals de la ciutat que ens poden semblar familiars. Crec que aquesta també és una de les claus de la novel·la. L’autor ens convida a llegir els dos llibres que precedeixen la trilogia –El paciente i Cicatriz-, ja que -assegura- suposen un gir més a la història de «Reina Roja». En realitat, doncs, podríem dir que es tracta d’una pentalogia, perquè aquests dos llibres anteriors tenen moltes referències i connexions amb la trama i els protagonistes d’aquests thrillers. No sabem si Scott i Gutiérrez ens acompanyaran en un futur proper. Sens dubte, són els detectius del moment.

Categories
LLIBRESThriller
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES