Manel Haro. Barcelona / @manelhc
Reconec que el programa no em resultava gaire seductor a priori i vaig anar a escoltar el debut de la mezzosoprano nord-americana Joyce DiDonato al Palau de la Música, tan estimada i valorada al Liceu, amb la por que el seu fos un concert d’aquells per fer gruix, un d’aquells espectacles amb els quals grans estrelles de la música clàssica volen demostrar que s’atreveixen amb tot, que tenen el do d’una immensa versatilitat, però que poques vegades l’experiment surt realment bé. Suposo que anava amb aquella irracional por després d’haver caigut a les meves mans el disc de nadales de l’admiradíssim tenor alemany Jonas Kaufmann on fa una interpretació esperpèntica de l’All I Want for Christmas Is You de Mariah Carey. I què té a veure això amb DiDonato? En realitat res, prejudicis o inseguretats meves, després de llegir que en el seu concert barrejaria, entre d’altres, lieder de Mahler, una ària de l’òpera Antonio e Cleopatra de Johann Adolph Hasse, també una ària de la Cleopatra de Händel (la de l’òpera Giuolio Cesare), a més de la popular cançó La via en rose d’Edith Piaf i la jazzística (In my) Solitud de Duke Ellington, que han interpretat veus emblemàtiques del gènere com Nina Simone o Billie Holiday.
El debut de DiDonato va estar acompanyat pel pianista Craig Terry, qui al començament semblava adoptar un d’aquells rols -dignes, però discrets- de suport de l’estrella convidada. El concert va arrencar amb la cantata de Haydn Ariana a Naxos Hob. XXVIb:2, que va estar bé, sí, però ni la peça ni la seva execució em van fer sortir d’aquell estat d’escepticisme que m’havia portat al Palau de la Música, i això que soc un convençut admirador de DiDonato, que consti. Però després, la mezzosoprano va parlar -en un bon castellà- i va dir que se sentia emocionada de ser allà, que estava molt agraïda al públic present -realment molt minoritari si tenim en compte que era el debut al Palau de DiDonato– per haver-se animat a sortir de casa donades les circumstàncies sanitàries. Va explicar que durant els primers mesos de confinament, sentia que només podia cantar Mahler, perquè «Mahler és el compositor de la natura, de la humanitat, del cor i de l’amor.» I va confessar que per a ella, «una de les coses més importants en la vida és l’amor.»
I just després, va interpretar tres dels cinc Rückert-Lieder del compositor austríac, amb els quals, a poc a poc, DiDonato i Craig Terry van començar a conquerir el cel del Palau de la Música. La cantant ens va brindar una interpretació plena de delicadesa i expressivitat que va desembocar en un llarguíssim silenci que va servir de comunió entre ella i el públic. La seva veu va saber transmetre aquella relació personal que havia establert amb Mahler. Després, tot va anar in crescendo gràcies a la seva autoritat vocal en l’ària de Cleopatra Morte col fiero aspetto de Hasse i la seva sensibilíssima ària de la Cleopatra de Händel É pur così in un giorno / Piangerò la sorte mia. Acabada aquesta peça intimista, es va produir -si se’m permet- el segon punt d’inflexió del concert. A partir d’aquí, va començar un altre espectacle, més desenfadat, on -diguem-ho així- el pianista va demanar la paraula i els dos van oferir un Caro mio ben de Tomasso Giordani amb arranjaments jazzístics amb el qual es van permetre fer broma i guanyar-se així la complicitat -si no la tenien ja- d’un públic clarament entregat.
El concert del Palau va ser un espectacle en tota regla, una reivindicació que la música clàssica no cal celebrar-la encotillada per molt sagrat que sigui el lloc on s’expressa. La cita va ser una mena de divertida juguesca que, sense renunciar a la profunditat dels temes escollits, van saber convertir en una sort de renaixement espiritual col·lectiu que va desembocar en les peces finals del programa: Se tu m’ami d’Alessandro Parisotti i Star vicino de Salvatore Rosa, una bona (In my) Solitud de Duke Ellington i una via en rose de Piaf, amb una part en francès i una altra en anglès, una versió molt personal que podria haver estat la cirereta final, si no fos perquè en les propines DiDonato i Terry ens tenien preparades encara més sorpreses, amb peces de piano tocades a quatre mans, una còmplice versió de la balada Over the Rainbow i una espectacular -no es pot dir d’una altra manera- I love a piano d’Irving Berlin. Pura explosió musical al Palau i sensacional debut de DiDonato -amb un gran pianista al seu costat- que va fer honor del seu talent i va esborrar tot d’una el meu escepticisme inicial.
