Manel Haro. Barcelona / @manelhc
Com més miro d’entendre el sistema electoral dels Estats Units, més complicat em sembla. Quan crec que, més o menys, ho tinc tot per la mà, llegeixo un article o miro un documental que em deixa fora de joc. Suposo que amb la consciència d’aquestes dificultats, es va fer la minisèrie Las elecciones, en pocas palabras, que es pot veure a Netflix. Són tres capítols de menys de mitja hora cadascun que ens apropen al funcionament d’uns processos electorals que semblen cada vegada més opacs. En les eleccions del 2016, Trump va obtenir uns seixanta-tres milions de vots a tot el país, tres menys que la seva rival, Clinton. Així i tot, el repartiment d’escons va afavorir-lo a ell. També el fet que en els estats en disputa -aquells on no hi ha una majoria clara de republicans o de demòcrates- la balança caigués a favor del magnat. I, és clar, tampoc va ajudar l’altíssima abstenció: noranta-quatre milions de nord-americans amb dret a vot no van acudir a les urnes. El motiu, segons exposa aquesta minisèrie, és que una bona part de la població considera que el seu vot no comptarà per a res.
Un dels dubtes habituals quan ens apropem a unes noves eleccions és si es pot comprar la victòria, és a dir, si guanya qui té un finançament millor. La resposta és que no, però els diners juguen un paper molt important. Una convenció política als Estats Units pot costar al voltant dels 120 milions de dòlars. Les eleccions presidencials del 2016 van suposar una despesa total de 2.300 milions de dòlars, una xifra desmesurada que s’entén, en part, per la durada de les campanyes. Aquest 2020, la cursa electoral, des del primer debat a les primàries fins al dia de les votacions, haurà durat 496 dies. La minisèrie ens fa una comparació interessant, aquesta campanya haurà durat dotze vegades el que dura una campanya a Alemanya, vint-i-quatre vegades el que dura a França, quaranta-una el que dura al Japó. Així doncs, trobar donants és fonamental per presentar-se a unes primàries, i aquí rau un dels primers problemes. La llei no posa un sostre a aquestes aportacions, la qual cosa afavoreix que una donació es converteixi en una inversió. I la naturalesa de tota inversió és que se n’espera un retorn.
La sèrie incideix en la importància que tenen els diners i els seus donants en els partits i com això influeix en les seves polítiques posteriors.
En aquests capítols veiem un exemple molt clar: a Richmond (Califòrnia) la refineria de petroli Chevron va haver d’enfrontar-se a una demanda pels seus contaminants i l’impacte que aquests tenen en la salut de la població. Chevron és una de les principals petroleres del país i un important donant del Partit Republicà. Una de les maneres com Chevron defensa els interessos de la seva companyia és finançant polítics que després sabran mirar cap a un altre costat o que directament els afavorirà. Per tant, la donació es converteix en una inversió si el candidat guanya. Així, fins i tot pot ser que un inversor aconsegueixi algun càrrec important en l’administració. Dit d’una altra manera, els donants volen fer decantar les eleccions amb els seus diners, i si cal, paguen també a acadèmics que presenten estudis parcials i interessats sobre alguna qüestió que els afecta. La cursa pels diners fa que els aspirants a congressista dediquin bona part del seu temps a trobar donants per a les seves campanyes. Com diu la minisèrie: els diners no decideixen qui guanya, però sí qui es presenta.
Després hi ha altres qüestions interessants que mostren aquests capítols. Diu l’activista demòcrata Stacey Abrams que els republicans han renunciat a defensar la seva ideologia i estendre-la, ara només es dediquen a manipular i arreglar el sistema per concentrar el seu poder (així s’entén l’interès de Trump per assegurar una majoria conservadora al Tribunal Suprem, on els jutges tenen càrrec vitalicis, i garantir així que les lleis que afavoreixen els republicans estiguin més protegides). Això implica, per exemple, deixar molts nord-americans sense dret a vot, o jugar amb el vot per correu. Cada vegada s’anul·len més vots, per causes com que els electors no van signar allà on tocava, perquè la signatura no coincidia amb la del registre o perquè la papereta no va arribar a temps. Ara bé, les dades diuen que el percentatge de vots anul·lats en persones més grans de seixanta-cinc anys és del 0,6%, mentre que en el cas dels electors d’entre divuit i vint-i-un anys -que tenen tendència a afavorir al partir demòcrata-, és del 5,4%.
La minisèrie assegura que al llarg de la història els polítics han mirat de manipular i arreglar les eleccions a favor seu (una afirmació que també comparteix l’actor i exgovernador de Califòrnia pels republicans Arnold Schwarzenegger, qui denuncia pràctiques legals com el gerrymandering, és a dir, la manipulació de les circumscripcions electorals d’un territori per provocar un efecte determinat en els resultats electorals). Davant una situació com la que es viu amb la Covid, la situació pot ser pitjor perquè enguany molts més electors han optat pel vot anticipat per correu. En alguns estats, cal un motiu justificat per fer-ho, i la pandèmia no n’és un. La conclusió de tot plegat sembla ser que la salut democràtica als Estats Units, allà on va néixer la primera democràcia del món, és cada vegada més precària.
