Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco
En aquests darrers anys s’han anat publicant llibres diversos que ens acosten al passat recent i a les transformacions experimentades per la societat catalana de les darreres dècades. No sempre s’esdevé allò que es preveia i, en moltes ocasions, els entusiasmes s’abalteixen amb el pas del temps, a l’hora de contemplar el passat en perspectiva. Un valor afegit el tenen els llibres escrits pels protagonistes directes d’un passat que s’allunya i que podem caure en el parany de mitificar en excés.
Salvador Alsius ha estat un dels rostres més populars de TV3 i, en aquest llibre fa un important exercici d’evocació i memòria, intentant mantenir una no sempre fàcil objectivitat a l’entorn del fenomen que va representar la posada en marxa de la cadena. Tot plegat enmig d’hostilitats diverses i comptant amb recursos que freguen l’esperit aventurer i innovador a l’hora de superar la mesquinesa centralista.
El mitjà televisiu avui ha canviat molt i s’han d’entomar reptes diversos quan, de fet, la gent jove d’ara, també els infants, s’acosten als mitjans d’una manera molt diferent. Tot plegat és un risc per al català, malgrat l’altre miracle que va representar la generalització de la immersió lingüística. Surten al llibre de Salvador Alsius un gran nombre de temes, més enllà de l’evocació sentimental, que superen les moltes anècdotes que ens explica.
Després del que hem sabut i llegit darrerament no podem acostar-nos a la personalitat d’Alfons Quintà sense prevenció i rebuig, per molta genialitat que se li pugui reconèixer. Rosa Maria Calaf ho va veure ben aviat i va prendre una decisió dràstica però aquesta no va ser l’actitud generalitzada. Preguntar-se si les coses haguessin pogut anar d’una altra manera és absurd i inútil. El personatge m’evoca un dels protagonistes de La Fam, de Joan Oliver, l’home d’acció que en un moment determinat té un rampell útil però que després ha de deixar pas a la normalitat organitzativa.
TV3 ha estat un model d’èxit, sens dubte, però també ha generat una mena de devocions acrítiques que menystenien gran part de la resta, ja d’entrada no es va voler saber res del que s’havia fet al segon canal, en català, de la mateixa manera que, a la ràdio, l’experiència de Ràdio 4 es va bandejar de forma interessada. Sembla que un dels problemes actuals pot ser la manca de pressupost, en temps difícils. Els diners són importants però canals com Betevé han endegat interessants programes modestos i imaginatius. TV3 va ser innovadora i en algun moment la innovació -és una opinió- va anar de baixa. Alsius analitza molts aspectes amb lucidesa, intentant ser objectiu i no afirma allò que desconeix o que mig desconeix.
La política, de forma inevitable, ha pesat en els mitjans audiovisuals i encara és així. La història de TV3 és la història del país i de tots nosaltres, llegir aquest llibre és fer un d’aquells passeigs per la vida del senyor Puyal, en aquest cas, per la vida col·lectiva del país. En ocasions m’angunieja comprovar com, més enllà de la rauxa i el seny, es fàcil caure en el cofoisme tipus «som els millors», «TV3 ha estat la millor televisió», «el món ens mira» i tot això. Malgrat l’entusiasme de l’autor en parlar del canal tampoc no evita referències a aspectes complexos o a situacions delicades no sempre ben resoltes.
Com TV3 no hi ha(via) res és un llibre imprescindible, ben escrit i honest, una peça més en el conjunt d’interessants publicacions dels darrers anys que ens expliquen com érem i com vam poder ser. Un índex temàtic i onomàstic, al final, facilitaria les consultes posteriors i possibilitaria tornar enrere quan calgués.
