Carme Junyent (Masquefa, 1955) és professora de lingüística a la Universitat de Barcelona. L’any 1992 va crear el Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA) amb l’objectiu de donar a conèixer la diversitat lingüística del món i el seu valor. Autora de nombroses publicacions, col·labora amb diversos organismes internacionals que treballen per la revitalització de llengües. El seu darrer llibre, El futur del català depèn de tu (La Campana), és un breu assaig que alerta del risc que la llengua catalana pugui desaparèixer abans del que ens pensem. Ho fa amb dades, demostrant que la nostra llengua està perdent presència arreu del territori, un fet que s’ha accelerat en els darrers anys, i que entre els parlants de català hi ha una tendència creixent a donar prioritat al castellà en determinats contextos, molt especialment en les generacions més joves. Junyent recull en el seu llibre alguns dels motius que han provocat aquest fet i en dona possibles solucions. Però sobretot el seu missatge és clar: per protegir el català, cal parlar català.
La mort d’una llengua no és un fenomen sobtat, sinó un procés que pot durar segles, però en els darrers anys, aquest procés s’ha anat accelerant. A què es degut?
És un procés cumulatiu. Amb la colonització s’assetgen moltes llengües i moltes han anat desapareixent en els darrers segles. Ara a aquest procés històric s’hi han afegit les facilitats de comunicació i desplaçament i les llengües que ja estaven en situació molt precària s’han trobat de cop en una fase del procés irreversible.
En el seu llibre explica que la pandèmia actual encara pot accelerar més la mort duna llengua. És un procés irreversible?
Quan va començar la pandèmia de seguida es va veure que tindria conseqüències molt greus per a la diversitat lingüística. Hem de pensar que més de la meitat de les llengües que es parlaven al món en començar el segle ja només les parlaven gent gran. Atès que el coronavirus afecta sobretot els més grans, és previsible que moltes llengües morin amb els seus parlants. Però hem de ser molt conscients d’una cosa: la pandèmia haurà avançat uns vint anys el que preveiem que passaria, perquè aquestes llengües ja no ens transmetien. El que hem d’intentar és que totes les llengües que mostren símptomes del procés d’extinció no es deixin de transmetre; és l’única possibilitat que tenim si de debò volem recuperar-les.
La mort d’una llengua passa per tres fases: primària (una llengua esdevé dominant després d’imposant-se a les llengües subordinades), decadència (quan s’interromp la transmissió generacional) i la mort (desapareix amb els seus últims parlants). El català està molt afectat per aquesta fase de decadència?
No a tot arreu. Sí que ho està a la Catalunya Nord, a Alacant i sembla que a Valencia ciutat, llocs on s’ha deixat de transmetre la llengua majoritàriament, però, en general, encara hi som a temps.
Llegim a El futur del català depèn de tu que la nostra llengua pot tenir una vida curta, d’uns vint anys. Creu que realment la mort és tan a prop si no fem res per evitar-ho?
Malauradament, sí. Tal com he dit abans, la mort de les llengües és un procés cumulatiu i en els darrers anys han anat confluint una sèrie de factors (molts canals de televisió que ignoren totalment el català, jocs d’ordinador, influencers…) que s’han unit a la manca de consciència i d’informació, tot plegat ha modificat el comportament dels parlants. De fet, una de les observacions de la darrera enquesta d’usos lingüístics de la població és que, quan es tracta de persones que tenim el català com a llengua inicial, els joves el parlen menys que el que l’havien parlat els seus pares o avis i els grans el parlem menys que quan érem joves. Això és demolidor.
Ho sembla, sí.
Les xifres diuen que de cada deu persones no arriben a quatre les que parlen habitualment el català. Només un 16,3% dels joves, de 15 a 29 anys) diuen que comencen sempre les converses en aquesta llengua.
És molt interessant els arguments que dona sobre la manca de referents d’oci en català. Quina importància tenen plataformes com YouTube, Instagram, Netflix… en el futur del català?
Totes aquestes plataformes podrien contribuir a crear un ambient on es parlés català. Si no el fan servir, s’accentua la percepció que ja tenen molts joves que el català és una mena de llatí, que s’aprèn a l’escola però que no és una llengua per parlar-la.
Considera que la immersió lingüística no ha funcionat. Podem dir que ha estat un fracàs?
La immersió sí que ha funcionat, o va funcionar en el seu moment. El que no ha funcionat és el sistema que s’ha anat perpetuant com si la immersió no hagués existit. Amb la immersió a primària se suposava que et donaven el coneixement de la llengua per poder fer-la servir, però arribes a secundària i resulta que allà suposen que no saps català i per això t’han de fer les classes en castellà. L’encert crec que és l’objectiu de la immersió: que tots els alumnes surtin de l’escola amb les mateixes oportunitats. El fracàs és la negació de la possibilitat de tenir les mateixes oportunitats perquè a un grup d’alumnes els furten el coneixement d’una llengua a la qual només poden accedir a l’escola.
Demana que no oblidem que darrere de la mort d’una llengua sempre hi ha molt sofriment. ¿Per què costa tant d’entendre que una llengua no és només una via de comunicació i que, per tant, si desapareix una llengua, desapareix un coneixement, una cultura…?
Crec que, en realitat, no costa tant d’entendre. Molta gent, amb la informació adequada actuaria solidàriament amb els parlants de llengües subordinades. Els que no ho entenen són els hostils, els lingüicides i em temo que amb aquests no hi ha res a fer, per tant, és millor no perdre-hi temps.
Quin paper juga en la supervivència d’una llengua la deixadesa? Perquè també parla del perill que el que no va aconseguir el franquisme acabi passant perquè no ens preocupem el necessari. Es pregunta com pot haver persones preocupades pel canvi climàtic però no per la situació actual del català. Les institucions estan fent tot el que poden?
Hem de tenir present que als parlants de llengües amenaçades històricament se’ls ha sotmès a una pressió sovint insuportable. Malgrat tot, ells sempre acaben tenint la possibilitat de resistir, de rebel·lar-se. Si les pressions explícites desapareixen, pot ser que n’hi hagi d’altres més subtils (la pressió del grup, el menyspreu, la marginació…) que acabin tenint el mateix resultat. Per combatre això cal tenir les idees molt clares i també ser prou fort. Pel que fa a les institucions em conformaria amb què protegissin els parlants d’aquestes pressions, que no ens deixessin sols en la defensa de la llengua.
En aquesta deixadesa, quina part de culpa té el que s’anomena la “norma de la convergència”, quan creiem que algú no és del nostre grup lingüístic canviem a la llengua dominant?
Aquest és un comportament habitual en parlants de llengües subordinades. Nosaltres hauríem de ser agraïts amb tots els que han adoptat el català, que és una cosa que rarament s’aconsegueix en altres llengües, i no furtar-los la possibilitat de conviure en català.
Què ens fa que quan ens apropem a una persona estrangera, però que viu a Catalunya, donem per fet que no entendrà el català i canviem al castellà?
Segurament és un atavisme. No és freqüent que la gent aprengui llengües subordinades i per això donem per fet que no ens entendran encara que ara hi hagi tanta gent que no té el català com a primera llengua que l’ha après. Com que això no deixa de ser una mena de miracle, ens costa de creure que passi.
Quantes vegades hem sentit allò de «si no canvies al castellà, ets un radical». Com es pot defensar el dret a parlar català sense tenir por a què ens diguin radicals?
Doncs no tenint por a què ens diguin radicals. Perquè si algú creu que algú és radical per fer el més natural del mon ens està dient molt més d’ell que de nosaltres. Els que baladregen tant són els dèbils, no els donem el poder de ferir-nos.
Fa poc la nova consellera de Cultura defensava en una entrevista la necessitat de fer del català la llengua d’ús, i a la xarxa van aparèixer comentaris dient que allò era una mena de repressió contra el castellà. Parlem moltes vegades dels complexos del català, però no serà que el castellà també té alguna mena de complex? O potser això no va de llengües sinó de política…
Aquests escàndols que es munten cada cop que algú diu una cosa així són l’escenificació perfecta del que és una llengua marcada i una llengua no marcada. Si això ens ho diuen als Estats Units de l’anglès (que ho diuen), a França del francès (que ho diuen) o a Espanya de l’espanyol (que també ho diuen) tothom ho troba natural. Si, en canvi, ho diuen del bretó a Bretanya, de l’asturià a Astúries, o del català a Catalunya resulta que és una forma de repressió. Per què? Doncs perquè són llengües marcades. El millor que podem fer és no alimentar aquests escàndols, que no ens facin perdre temps i energies en el que, en definitiva, és un problema de lingüicides intolerants.
Explica que el bilingüisme pot provocar la mort d’una llengua mentre que amb el multilingüisme és més difícil. Quina és la diferència?
No dic que el bilingüisme provoqui la mort d’una llengua, dic que és la condició imprescindible perquè hi hagi un procés de substitució. Tots podem entendre que, per deixar de parlar una llengua, cal saber-ne una altra. La qüestió del multilingüisme està més relacionada amb el comportament lingüístic. En societats on es parlen moltes llengües, si n’arriba una altra és una més. En societats molt homogènies, però, si només es parla una llengua i n’arriba una altra aquestes dues competeixen i una o altra desapareix (històricament sempre és la subordinada, no conec casos en què no hagi estat així tret, potser, del sumeri i el manxú).
Comenta que hi ha estudis que certifiquen que les persones que parlen com a mínim dues llengües són més ràpides per prendre decisions i estan més obertes al canvi. I que si acabéssim parlant tots la mateixa llengua seriem més controlables. En quin sentit?
En tot cas, comento que hi ha estudis que ho expliquen perquè jo no em dedico a això. Pel que fa a la relació entre l’homogeneïtzació i el control, és evident que una llengua petita és un espai de llibertat on no et poden controlar si tu no et deixes. Hem de tenir present que les llengües grans es nodreixen de llengües petites, ells creixen al preu de fer-nos desaparèixer i, sense aquest espai de llibertat, és clar que ens controlen. Arreu del mon es poden trobar exemples d’això.
M’ha cridat l’atenció quan parla de la idoneïtat de corregir o no a un interlocutor. Jo pensava que, sempre amb molta educació i empatia, era positiu fer-ho, però creu que s’ha de valorar el context ja que sinó pot arribar a desmotivar i portar a trobar la nova llengua antipàtica. Hi ha massa correctors a l’entorn del català?
Segurament tens raó en el fet que «amb molta educació i empatia, és positiu fer-ho», però no la tens en el «sempre». Hi ha vegades que és molt inoportú, desagradable i fins i tot violent i aquestes vegades ens van a la contra. I, en qualsevol cas, estem tan segurs de la nostra competència per corregir a tort i a dret? La feina del corrector és molt difícil i cal estar molt ben preparat, jo, per exemple, no la podria fer. Saber curar una ferida no et converteix en metge, oi? Doncs saber on van els punts volats no et converteix en corrector.
Un altre tema important que toca en el seu llibre: si el català vol tenir una vida llarga, necessitem la implicació dels que no són catalanoparlants. Això espanta una mica, l’hi confesso..
Doncs amb la nostra experiència t’hauria d’espantar més que depengués dels catalanoparlants, que som els primers a renunciar-hi.
Per als que comencen a despertar i volen contribuir a fer del català una llengua més forta, quin petit canvi poden fer a partir d’avui mateix?
Un canvi petit però importantíssim: parlar sempre que puguin en català. Ja sabem que això moltes vegades és difícil, a vegades ens fa sentir violents, maleducats i tota mena de sentiments negatius que no tenen raó de ser. Jo no m’he trobat mai un anglès que se senti malament pel fet de parlar-me en anglès, per què me n’hauria de sentir jo? Però bé, com a parlants d’una llengua marcada estem exposats a aquestes sentiments. No patiu, té solució: dos mesos de comportament conscient, és a dir, parlar en català i no canviar a no ser que el sentit comú ens indiqui que cal fer-ho, i després ja surt natural i no et sents malament. Dos mesos i curat per tota la vida, és molt més fàcil que deixar de fumar.
