Cristian Olivé. Barcelona / @xtianolive
Carles Algué és actor, director, dramaturg i periodista. Acaba de publicar Cap a la fi del món (Rosa dels Vents), una novel·la ambientada durant una pandèmia global. L’origen de la història es troba en un diari que va escriure durant el viatge que va fer en autoestop a l’Argentina l’any 2012. El món d’aleshores no vivia cap pandèmia i una idea semblant feia pensar només en ciència-ficció. La realitat sovint acaba superant la literatura. Algué descriu aquells mesos d’aventura com una explosió d’emocions i descobriments i són la inspiració per construir el fil argumental d’una novel·la que parla d’alliberament i de creació del propi camí, però, sobretot, de respecte a la diferència.
Cap a la fi del món és un llibre que transcorre en una pandèmia, escrit abans d’una pandèmia i publicat durant una pandèmia. Com sorgeix i què et porta a escriure’l?
L’origen de la novel·la és el diari que duia amb mi durant el viatge que vaig fer en autoestop per Argentina el 2012. Aquells quatre mesos van ser una explosió d’emocions i descobriments que formen el fil de la història principal de Cap a la fi del món, però em calia alguna cosa més per tal que la novel·la guanyés ritme i profunditat. D’aquí va sorgir la idea d’inventar-me un virus mortal que generés una pandèmia. Aquest context augmentava les revolucions i em permetia parlar de temes més profunds com la mort o les desigualtats socials. Quan vaig acabar la primera versió, temia que les parts de la pandèmia fossin massa irreals, però va arribar el Covid i va girar la truita. Ara el que sembla ciència-ficció és pensar en fer un viatge com aquell.
Entre la ficció i la realitat, on es mouen els personatges de la novel·la?
Tots els personatges de la novel·la han nascut a la realitat però han madurat a la ficció. Alguns han evolucionat bastant, però n’hi ha altres que són pràcticament iguals que les persones sobre qui es basen. El mateix passa amb les situacions que viu el protagonista. Acostumo a crear a partir de les pròpies experiències. Parteixo d’algun fet que m’ha modificat d’alguna manera o que he presenciat en primera mà, i després el transformo per aplicar-lo al context de ficció.
La novel·la resumeix els clarobscurs del caràcter humà. Una situació límit com la descrita en el llibre destapa la pitjor i la millor cara de les persones?
Les situacions límit et treuen les ximpleries i permeten que aflori la part més animal i intuïtiva. La correcció política perd el sentit i et sorprens a tu mateix actuant d’una forma molt més pràctica. A vegades pot passar que aquesta faceta més directa no agradi a tothom, ni tan sols a tu mateix, però no és necessàriament dolent. Les situacions límit són meravelloses per créixer, i això és precisament el que descobreix el Pau durant el viatge cap a la fi del món.
A vegades, llegint el llibre, sonen paraules que han acabat formant part del nostre dia a dia. Confinament, estat d’alarma, mascaretes… De fet, ficció i realitat es barregen de tal manera que fa estremir. Com va ser retrobar-te amb el que havies escrit abans de la pandèmia actual?
Va ser molt estrany. De fet, encara ho és. A vegades em costa de creure que alguns fets hagin passat tal com vaig imaginar fa uns anys. Fins i tot a la novel·la hi ha eleccions al febrer! La propera obra que escrigui serà una comèdia sense conflictes, a veure si també es compleix. Fora bromes, sí que és veritat que hi ha un seguit d’esdeveniments que tenen una relació lògica. Per crear el context de Cap a la fi del món vaig investigar algunes pandèmies recents com les causades pel VIH o la Grip A, juntament amb les seves conseqüències polítiques, i, al final, la base de causa-efecte acaba sent bastant semblant. De fet, tinc la sensació que com a societat tenim un comportament cíclic i que, en certa manera, la nostra realitat és repetida.
Has afegit canvis al manuscrit original després del que s’ha viscut en el darrer any?
Vaig acabar la versió final just la primera setmana de l’estat d’alarma, ara fa un any, quan encara no sabíem pràcticament res del Covid i pensava que tot plegat seria cosa d’un mes. El primers dies em vaig plantejar modificar el manuscrit sencer per adaptar la història a l’actualitat, però de seguida ho vaig descartar perquè hagués hagut de canviar massa coses i, a més, no volia fer «la novel·la del Covid.» Cap a la fi del món no és una història sobre una pandèmia, sinó que la pandèmia és el context, el punt de partida. No obstant, tampoc podia donar l’esquena a la realitat. No és el mateix parlar d’una pandèmia a una població que no en té ni idea, que a una població que n’està patint una de primera mà. La manera en què cal explicar els conceptes és diferent. També vaig afegir alguns detalls, com a picades d’ullet al lector, per recordar com van ser els primers dies de confinament domiciliari.
Hi ha debats morals sorgits durant la pandèmia fictícia que han acabat apareixent a la realitat actual. Casualitat o la humanitat és massa previsible?
És el que et comentava abans de la societat cíclica. No sé si és que som massa previsibles o és que oblidem massa fàcilment. Com pot ser que un país en el qual hi ha hagut tanta emigració pugui tenir un percentatge tan elevat de xenofòbia? Com pot ser que una societat que condemna el nazisme, permeti que els seus amics de Vox estiguin al Parlament i surtin desacomplexadament a manifestar-se al carrer? Com pot ser que fa deu anys patíssim una crisi econòmica causada per una forta bombolla immobiliària, i ara el govern trenqui el seu propi acord i es negui a regular el preu dels lloguers perquè «l’habitatge és un bé de mercat»?
El protagonista s’enfronta a la mort parlant-ne sense embuts. Encara tenim por a parlar de la mort com a part intrínseca de la vida?
La mort és un tema totalment tabú. Jo he patit unes quantes morts properes, i això em permet parlar-ne sense gaires manies. Sempre que explico a algú que el meu pare és mort es fa un silenci incòmode i l’altra persona es queda descol·locada. És una situació d’una certa comicitat. I crec que és necessari poder riure també d’aquestes coses, per treure-hi ferro. La mort és una merda i el dol és un procés molt complex que jo encara estic aprenent, però cal poder parlar-ne per gestionar-ho i anar-li perdent la por.
També hi ha negacionistes i discursos de conspiració en el món que descrius. Quin paper hi juguen?
Això és un dels aspectes que més em preocupaven quan anava veient com evolucionaven algunes postures sobre el Covid, ja que no volia que el lector fes un símil equivocat amb el que s’explica a la novel·la. A Cap a la fi del món plantejo un tema que també m’ha rondat durant la pandèmia, i és que he trobat a faltar veus crítiques no negacionistes. És a dir, sense haver d’entrar a qüestionar si el virus és real ni en si les restriccions polítiques han estat proporcionades, sí que em semblaria interessant poder plantejar la magnitud de la pandèmia en totes les seves vessants, no només en el recompte d’infectats contra les pèrdues econòmiques. La vida és plena de grisos i, pel que fa al Covid, tinc la sensació que ens hem quedat només amb els blancs i els negres. Jo no tinc cap resposta sobre això, però sí moltes preguntes.
Hi ha certs paral·lelismes entre com se senten els personatges infectats de la ficció i com se senten, en l’actualitat, les persones amb malalties de transmissió sexual. Els estigmes són els mateixos?
Per construir el virus i com afecta al personatge protagonista, vaig entrevistar persones seropositives, però cadascú viu el procés d’una manera diferent. Recordo que fa uns anys vaig anar a veure una obra de teatre, Discordants, que justament anava sobre una parella en què un dels dos tenia el VIH. Aquell espectacle em va obrir els ulls en molts sentits perquè vaig adonar-me de tots els prejudicis que jo tenia al respecte, i com aquests podien agreujar l’estigma generat sobre les persones seropositives. A la novel·la, això li passa al Pau d’una manera més brusca després d’infectar-se.
El Pau, el protagonista, de sobte decideix fer un gir en la seva vida i decideix «saltar». Per prendre decisions que et canviaran la vida cal valentia o inconsciència?
Totes dues. Hi ha decisions en les quals ja saps que el teu futur canviarà substancialment, com demanar una hipoteca o tenir un fill. En canvi, n’hi ha d’altres que t’adones que t’han canviat la vida temps després d’haver-les pres, també perquè el canvi és més progressiu. La decisió de marxar a Argentina forma part d’aquest segon grup. Mai hagués pogut imaginar que pujar a aquell avió marcaria un punt d’inflexió tan important en el meu futur.
Alguns viatgen per no deixar d’aprendre mai. No s’aprèn sense viatjar?
Diria que aprendre és més una qüestió de voluntat que de circumstàncies, però sí que és veritat que quan es fa un viatge com el del Pau, cada dia reps desenes d’estímuls nous que t’obliguen a prendre decisions i a posicionar-te. En aquests casos és la pròpia experiència la que no et deixa alternativa. Recordo que, al final del meu viatge a Argentina, sentia una certa saturació per tot el que havia absorbit, i en les últimes parades vaig haver de reduir el ritme per poder-ho anar assimilant. En aquest sentit, el diari em va ajudar molt.
Idealitzar, com fa el protagonista amb la ciutat de destí del seu trajecte, pot comportar el risc que la caiguda acabi sent més forta?
Totalment. Jo procuro no fer-me gaires il·lusions en res. Sempre intento anar bastant al dia a dia, però reconec que a vegades no puc evitar deixar volar la imaginació. És bonic imaginar i projectar idees esperançadores, però llavors has de poder assumir l’altra cara de la realitat. Les xarxes socials, per exemple, fomenten aquesta idealització, que pot arribar a ser tòxica. Hi ha gent que m’escriu per Instagram per dir-me que admiren els viatges que faig en furgoneta, i jo sempre els responc que les fotos que penjo només mostren la millor cara, que allà no hi poso el dia que em quedo tirat a la carretera, ni la nit en què no he pogut dormir perquè se m’han cruspit els mosquits.
Al llarg de la novel·la, hi ha al·lusions al sorgiment de l’extrema dreta, a la violència als carrers, al control del govern cap a la població… És una crítica a una democràcia vestida d’autoritarisme?
Una vegada vaig sentir que si Franco hagués descobert la nostra democràcia mai no hauríem tingut una dictadura. Jo no diria tant, però sí que crec que som una societat molt manipulable. Ens atrevim a opinar de tot, perquè tenim la falsa sensació d’estar ben informats, però en molts casos l’únic que fem és repetir titulars que hem sentit de tercers, estiguin contrastats o no. Aquesta és la tàctica clara que segueixen alguns partits polítics amb les fake news per desprestigiar els seus rivals o criminalitzar certs sectors, i malauradament funciona.
Un dels personatges se sent diferent de la resta i parla d’avançar sense rumb, en contra de tothom, i amb frustració. La novel·la vol reivindicar la diferència?
I tant. Un dels motius pels quals vaig inventar el virus de la novel·la és perquè volia parlar del fet de sentir-se diferent de la majoria. Crec que tots, d’una manera o altra, ens hem pogut sentir discriminats en algun moment, per raons de gènere, de classe social, d’origen, de sexualitat, de salut, d’estil de vida, de físic… El problema és que és més fàcil adonar-se de l’opressió quan es pateix que quan s’exerceix. Per això és important parar atenció a tots els nostres privilegis per evitar que allò que surti de la «norma» pugui ser motiu de discriminació. A més, si tots fóssim iguals la vida seria molt avorrida, no?
