El primer assaig que trobem a País barroc, de Raül Garrigasait, (L’Avenç) és Els Torrents, on l’autor passeja pel poble del Solsonès seguint l’empremta del poeta Josep Vicenç Foix, de qui alguns habitants locals asseguren equivocadament que va néixer per la zona (en realitat va ser el seu pare qui va néixer allà, tot i que el poeta hi va passar una temporada), però també per deixar-se seduir pel paisatge que envolta l’església de Sant Julià dels Torrents, abandonada, mig derruïda, mancada del seu retaule durant la Guerra Civil, i devorada per la natura. Garrigasait passeja com ho feia Josep Maria Espinàs en la seva col·lecció A peu, ple de curiositat, receptiu a les explicacions dels residents del lloc, preguntant, escoltant i amb ganes de descobrir, de copsar el passat del territori i d’imaginar-lo.
Em sembla aquest text una bona porta d’entrada a aquest llibre breu que aplega onze assajos curts de Garrigasait entre la memòria personal i la reflexió sobre diversos aspectes (humanistes i humans) de la vida. És un text senzill sobre un fet tan simple com agafar el cotxe amb un amic i anar a fer el que podria ser una escapada de cap de setmana, aquelles visites que tenen sentit sobretot quan passen pel filtre de la pròpia experiència, dels valors i dels interessos d’un mateix. Dit d’una altra manera, no és tan determinant com es troba ara una església mig abandonada, sinó els ulls que la miren, la manera com ens és explicada, la forma com s’hi ha arribat.
A Nocturn llegim: «Sempre he tingut una tirada a les abstraccions, als conceptes límpids i buits. La dificultat és que s’omplin d’alguna mena d’experiència; el concepte no val res tot sol; és en contacte amb la lluminositat o la foscor d’un lloc que crea una sensació de vida eixamplada, una mena de plaer de la comprensió, o potser de vegades, en els casos més extraordinaris, alguna intuïció que ja va més enllà del dolor i el plaer.» És exactament això, aquesta abstracció aplicada al llenguatge, a la música o, fins i tot, a un monument com el Roc de la Mare de Déu. Lleugeresa i plenitud.
És la reivindicació i la transcendència de la vivència personal per entendre i explicar el món. En un altre dels textos, centrat en el poeta i pastor Pep Divins (Llobera, 1951), amb qui Garrigasait té l’oportunitat de conversar, llegim que Divins creu que cal lluitar per «preservar un llenguatge ple de sentit, fins i tot de sentit sagrat, un llenguatge que és anterior al llenguatge convencional, a les paraules rutinàries que ja no volen dir res, paraules destruïdes per la histèria ideològica. Un llenguatge més fondo que tots tenim a dins, de vegades adormit, però sempre a punt de despertar-se.» No és casual que Garrigasait rescati aquest pensament, perquè concorda molt bé amb les idees que descobrim en el seu llibre: que en el fons són la recerca del que és pur, abans de la seva corrosió.
A la novel·la El embrujo de Shanghai Juan Marsé escrivia: «Els somnis juvenils es corrompen en boca dels adults.» A País barroc, Garrigasait diu: «De vegades ens arriba a fer creure [als pares] que podem intervenir per salvar els fills de fer-se grans. Però en el seu creixement s’hi va desplegant, a poc a poc, amb totes les misèries, la guerra que és la vida dels adults.» Poc abans, l’autor elogia la «plenitud fràgil» de la infància, la dels seus fills: «Tenen una manera de divertir-se suprema. Es poden concentrar del tot en una branca mig podrida, en l’aigua duna bassa, en els remolins, en les algues que ballen.» La capacitat que tenen els infants de divertir-se amb qualsevol cosa que tinguin al davant. Tornem-hi: el que és pur abans de la corrosió adulta.
És, precisament, en la seva infància quan Garrigasait va conèixer l’aventura del mossèn Joan Serra i el seu afany de descoberta que va portar el religiós a fer excavacions arqueològiques per tota la comarca, i d’aquí la passió de l’autor per la història i les cultures antigues. Ens ho explica al text El fons del temps, i a En terra estranya ens recorda que «durant l’adolescència aprenem moltes més coses de les que assimilem. Llegim llibres que ens deixen de pedra i continuem escrivint com si no els haguéssim llegit. Hi ha coneixements que queden en reserva, a l’espera d’un desencadenant, que potser ni tan sols serà un fet, potser només serà el temps necessari per a la sedimentació.» I acaba: «En reserva hi havia la possibilitat d’enderrocar el mur i començar a passejar entre ruïnes esplendoroses, amb paraules per dir-les.» País barroc m’ha semblat un imprescindible recordatori de tota aquesta reserva que tots portem a dintre, ens cal una mica més d’abstracció perquè la llum del món i del temps ens il·lumini.
