De bon matí, tafanejant per Facebook, m’he ensopegat amb una sentida entrada de la gran cantant Mayte Martin, que ha escrit un dolorós plany per la mort del fotògraf René Robert en un carrer de París, després de romandre a terra durant hores, sense assistència. Jo no sabia, ho admeto, fins avui, qui era René Robert, un fotògraf molt valorat pels seus treballs a l’entorn del món del flamenc. Tenia vuitanta-quatre anys. De l’existència de molta gent, professionalment coneguda i valorada però que no pertany al teu àmbit de coneixement, en saps alguna cosa quan moren, si és que els mitjans de comunicació li dediquen algun obituari, curt o llarg, però sempre puntual i apressat, en general, amb poques excepcions.
El fotògraf havia sortit a fer un volt, va caure per motius naturals i, durant hores, ningú no en va fer cabal, malgrat que sembla que no era un indret desert, precisament. A les sis de la matinada un indigent va avisar els serveis d’urgència, però l’home ja havia entomat una hipotèrmia que li ha llevat la vida. París és una ciutat molt freda i hostil a l’hivern, malgrat els seus al·licients turístics. Aquests fets tristos generen sovint una rastellera de prèdiques sobre la societat actual, la solitud de l’individu urbà i tòpics d’aquest estil. Els culpables no són la gent real que va passar a prop del fotògraf, o l’evidència d’una manca de vigilància, sinó la societat moderna.
He sentit sovint repetir bestieses generalistes afirmant coses com ara que si caus a terra a Barcelona, pel motiu que sigui, la gent no t’ajuda i passa de tu. En aquest cas, però, ha estat així, a París. I potser aquestes coses passin de tant en tant però sempre que, passejant per la ciutat, he vist algú amb problemes, molta gent s’hi ha acostat a ajudar-lo, s’ha estat amb ell, ha trucat al 112 i, en general, he trobat sempre més solidaritat i eficàcia que no pas indiferència. El fet que la persona que va fer alguna cosa fos un indigent afegeix motius per a una inevitable lectura moral de tot plegat.
Un altre tema és quan la gent veu baralles, fets violents que fan por, però també hi ha qui ha rebut de valent en voler defensar alguna víctima. La literatura ens mostra molts exemples del passat en els quals es palesa aquesta natura humana que, en ocasions, fa surar la indiferència, la crueltat. Tot passava ja abans, no existeix un pretèrit en el qual la gent fos fraternal, amable, educada. Sempre hi ha hagut de tot a tot arreu. Encara més, les persones podem reaccionar de manera molt diferent al llarg de la vida. Però existeix una tendència apocalíptica a predicar sobre futurs terribles que encalçaran els nostres descendents. Davant d’aquestes perspectives seria millor fer un pacte a nivell universal i limitar de forma seriosa la descendència, però això no funciona d’aquesta manera.
Crec que és al llibre de Rebecca West La família Aubrey on la protagonista, interpel·lada per una amiga sobre el futur negre que es preveu i sobre si no li preocupa com els anirà als seus descendents, la dona respon que també hauria d’estar preocupada per la situació que van viure els seus avantpassats. El que passa és que, sobre les penes dels nostres pares i avis i els seus patiments som conscients del fet que no hi podem fer res i, en canvi, respecte del futur, volem creure que hi podem fer alguna cosa, vana pretensió.
Un home oblidat al carrer, sota el fred de l’hivern, durant hores, encara més si no sobreviu, dol, escandalitza i inquieta. Si és una persona coneguda el fet encara té més ressò. La situació de la pandèmia va propiciar que tanta gent vella i malalta morís sola i, en molts casos, oblidada, fa relativament poc temps, i no ens vam revolucionar. La culpa no és de la societat actual, ni de les ciutats suposadament inhumanes, Víctor Català i tants altres del seu temps ens ofereixen moltes mostres d’egoisme rural, i això sense entrar en el tema de les guerres, els seus orígens i les seves conseqüències. Recordo algun cas horrible sobre, per exemple, persones atropellades més d’una vegada, sense que ningú s’aturés per no complicar-se la vida.
La societat no és res, una excusa, una suma d’individualitats de tota mena, de persones que podem fer coses bones i no tan bones, i que en ocasions podem ser covards, indiferents o, fins i tot, generosos i solidaris. Això en l’actualitat, ahir i abans d’ahir. Un amic del fotògraf, a Twitter, ha titllat la seva mort d’assassinat a causa de la indiferència. La indiferència mata molta gent cada dia, un altre tema és la impotència individual de cadascú de nosaltres davant de tants crims internacionals. La mort individual, en una ciutat suposadament civilitzada, ens inquieta molt més perquè, com diu Clark Gable a The Misfits, quan menys es mata, més dolent sembla.
