L’òpera d’Alban Berg Wozzeck va aterrar al Liceu amb honors de gran esdeveniment de la temporada, i no és d’estranyar perquè hi havia prou elements per celebrar aquest muntatge abans de veure’l. L’aval de la firma del sud-africà William Kentridge en la producció era un valor segur, especialment perquè Kentridge no és un desconegut a Barcelona: sabem de la seva capacitat per evocar mons convulsos, del seu talent per retratar personatges sotmesos i paisatges devastats. L’exposició de la seva obra al CCCB -que es va allargar fins al febrer del 2021- era una credencial immillorable per validar la lectura que Kentridge podia fer de l’òpera de Berg.
Ara bé, que un artista tingui bones dots creatives no significa que aquestes puguin maridar amb l’obra de qualsevol altre creador. Però Wozzeck és un artefacte que permet diversos encaixos i engranatges, no és una òpera que fos creada per morir en el seu context. Més aviat al contrari, Wozzeck reclama el talent del segle XXI per fer créixer els fonaments sobre els quals Berg va aixecar la seva obra. Això no és només aplicable a les posades en escena, a les produccions originals i imaginatives, sinó també a la seva música. El millor Berg s’escolta si tenim un director d’orquestra capaç de treure-li tot el llustre a la partitura (no sempre fàcil).
I aquí és on entra l’altra credencial d’aquesta proposta del Liceu. Josep Pons es mou en el seu terreny, en la seva zona de confort, i és una obra on pot mostrar el millor d’ell mateix. A Pons li agraden els cops d’efecte, deixar-se endur de tant en tant pels volums i la contundència, sense perdre l’atenció pels detalls. En algunes de les seves direccions aquests excessos han estat una mica contraproduents, especialment si sobre l’escenari no tenim cantants amb bona projecció. Però aquí Pons ha pogut mostrar musculatura sense reserves, tot i que en algun moment alguna de les veus va quedar tapada per l’orquestra, essencialment la de Peter Rose i molt especialment en l’escena quarta del primer acte.
Els cantants van estar a un bon nivell, especialment Annemarie Kremer fent de Marie, aquesta dona víctima de la bogeria de Wozzeck. Kremer va tenir una bona estrena al Liceu, amb una veu intensa i dramàtica que va potenciar perfectament tots els matisos d’aquest rol. La veu més aplaudida de la nit, però, va ser la del baríton Matthias Goerne en el rol principal. El seu va ser un Wozzeck convincent, sensiblement dramàtic, tot i que vaig trobar a faltar una mica més de projecció en la seva veu.
Ara bé, catalogades totes les virtuts d’aquesta proposta, he de confessar que no vaig aconseguir entrar-hi en cap moment. He estat pensant llargues hores què fa que una producció que sembla funcionar a la perfecció més aviat m’hagi acabat avorrint. No tinc clara la resposta -ho he de dir-, però penso que encara que visualment el muntatge era espectacular i que Josep Pons estava en un bon estat de gràcia, calia alguna cosa més, per al meu gust, almenys per no tenir la sensació de repetició, de què la cosa no avançava.
Potser la proposta escènica era més artística que efectiva, potser em vaig habituar massa ràpid a la fascinació pels dibuixos i les projeccions de Kentridge, però em va semblar que les característiques dramàtiques de cada personatge es perdien en favor d’una uniformitat escènica present tota l’estona. Fins i tot un moment tan dramàtic com l’escena final amb el fill de Marie i Wozzeck -aquí, un ninot de fusta– jugant després de perdre els pares, em va deixar bastant fred. Vaja, un Wozzeck amb més espectacularitat que ànima.
