La por es quedarà per quan vinguin els miracles

‘Vermell de Rússia’ és un poemari que Míriam Cano aixeca de les cendres d’una casa en flames i creix en un camí de pors, dolors i esperances
vermell de russia miriam cano

Manel Haro / @manelhc


El poemari de Míriam Cano Vermell de Rússia (LaBreu) comença amb una imatge amb la qual tots ens podem sentir retratats: «una casa encara en flames» i a dins una dona «pacient», que «convoca paraules noves amb què vestir-se» i que «se sap llavor i inici.» ¿Quantes vegades, cadascú de nosaltres, hem hagut de canviar de pell, de convocar paraules noves per tornar a florir? A partir d’aquest primer poema, el lector passeja per una sèrie de sentiments que tampoc ens seran aliens: llegim i experimentem «un dol com de carn de bèstia», i també una mena de síndrome d’Estocolm, que ens fa reincidir en vivències (i amb persones) que ens fan por que ens facin mal, però ens deixem arrossegar per «la bellesa del perill», perquè sabem que viure és arriscar-se.

Aviat ens trobem amb el poema que dona títol al llibre, Vermell de Rússia, que podria ser la constatació que el citat perill no era una il·lusió i s’ha materialitzat en una nova desfeta. Llavors s’imposa el silenci, els camins cap al no-res, l’estómac buit i sense gana. Llegim: «tot el fred de fora va niuar-me dins / i em va fer créixer hiverns llarguíssims / als dits i als cabells.» Només dos poemes abans, la «carn tèbia» es feia ofrena mentre naixia «el primer dia d’estiu / entre els cabells embullats i la voluntat fràgil / de qui se sap reincident i no fuig.» Entre els dos poemes ha sorgit -potser- la urgència de tornar a convocar paraules noves.

 

L'autora, Míriam Cano.

L’autora, Míriam Cano.

 

Vermell de Rússia -títol que fa referència al color d’un pintallavis-, no és, però, el simple testimoni d’una derrota, sinó més aviat la constatació que ens construïm a base de desfetes, però cada vegada amb més capacitat de salvar els (nostres) fonaments. Aquesta seria la síntesi que ens trobem al poema Rocs i vidres:  «la por dura el que dura l’instant en què mires el buit amb els peus ben falcats a terra.» L’autoafirmació, l’autoconeixement, l’acceptació, tot el que aquest poemari activa, vers a vers, com en el poema Si ens acabem, preciós, que és el retrat d’una renúncia, d’un adeu que un dia -potser abans del que s’esperava- ni tan sols serà ja cap «mossec de mal.» La por, això sí, seguirà a l’aguait, i es farà present, de nou, quan vinguin els miracles.

Vermell de Rússia  és un poemari que s’aixeca de les cendres de la casa d’aquells primers versos i ho fa amb la sensibilitat i la senzillesa de les paraules dites amb l’estómac. Tots els poemes són una oportunitat per repensar-nos a nosaltres mateixos, perquè mes o menys tothom hem aprofitat la calor dels nostres millors estius per estar preparats per als hiverns més durs. Parlo d’emocions, és clar. El títol mateix, Vermell de Rússia, sembla un oxímoron. La poesia pot ser moltes vegades salvadora, com ho és aquesta de Míriam Cano.

Categories
LLIBRESPoesia
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES