Visitar l’exposició que el CCCB li dedica a l’artista sud-africà William Kentridge (Johannesburg, 1955) és fer una capbussada a un univers creatiu impressionant i magnètic. Són diverses les obres que s’hi mostren i que conformen un catàleg molt complet del seu caràcter multidisciplinari que abraça els dibuixos, les pel·lícules, les produccions de teatre i òpera, les instal·lacions audiovisuals i els tapissos de gran format.
La seva obra està lligada a la memòria del seu país, marcada per la traumàtica experiència de l’apartheid, i que podem veure reflectida molt especialment en el projecte d’onze pel·lícules Drawing for Projection, que va iniciar el 1989 i que el va consolidar com un referent internacional de l’art contemporani. Aquesta sèrie de curtmetratges està protagonitzada per dos personatges ficticis i antitètics: el magnat industrial Soho Eckstein i el poeta Felix Teitlebaum. El primer representa la cobdícia, és un empresari avariciós i sense escrúpols, propietari de la meitat de Johannesburg que ha sabut treure profit de l’apartheid per explotar els seus treballadors i obtenir-ne més beneficis. El poeta, en canvi, representa un humanista, un home de vida senzilla i de plaers terrenals.
Els dos són part del mateix Kentridge, segons explica l’artista, qui avisa que les seves pel·lícules no s’han d’interpretar de forma literal, encara que la societat ferida que va resultar de l’apartheid hi és present en totes elles. El que veiem en aquesta sèrie són dibuixos en moviment en blanc i negre, amb l’ús del color per a determinats efectes metafòrics i dramàtics, com és el blau per simbolitzar el desig. Segons Kentridge, el seu és un «art polític, un art d’ambigüitat, de contradicció, de gestos incomplets i de finals incerts», i certament això és el que veiem en aquestes pel·lícules. L’espectador odiarà Soho Eckstein quan aquest només pensa a menjar i acumular diners, però després s’estovarà quan el vegi patint perquè la seva esposa l’ha abandonat i amb ella ha marxat la seva sort, quedant-se sol i abocat a la caiguda del seu imperi.
¿És Soho Eckstein un personatge malvat o una víctima més del seu temps? ¿I Felix Teitlebaum encarna la puresa o també és un home amarat d’ombres? En aquest sentit, el títol de l’exposició no és casual i reclama la implicació del visitant: El que no està dibuixat. El públic es pot deixar seduir per aquesta sèrie com si fos un entreteniment, perquè no deixa de ser un seguit de curtmetratges amb una història lligada al darrere, o bé com un gran artefacte artístic de denúncia social i política que, a més, ens estimula a reflexionar sobre molts aspectes de l’ésser humà. Aquesta és la primera vegada que es pot veure la sèrie completa d’onze pel·lícules, la darrera de les quals, City Deep, va ser finalitzada durant la primavera del 2020 i suposa la seva estrena a Europa.
Una altra de les peces centrals d’aquesta exposició és la gran instal·lació audiovisual More sweetly play the dance, on un conjunt de pantalles de gairebé quaranta metres de llargada en total mostren una processió de personatges en actituds diverses: hi veiem homes fent balls rituals, una banda de música, refugiats que fugen de crisis indeterminades, treballadors explotats que arrosseguen segurament aquells que els exploten, malalts i ferits possiblement d’alguna guerra, gent desposseïda, homes que fan discursos polítics i fins i tot una dansa medieval de la mort.
És aquest un fris on es percep la tensió entre la vida i la mort i entre la tradició i una modernitat marcada per la corrupció i l’explotació econòmica, que ofereixen un panorama de realitats contradictòries i ambigües com és el continent africà. Tant en aquesta obra (que a partir del 17 de gener es podrà veure a la Fundació Sorigué de Lleida) com en les pel·lícules de Drawing for Projection la música juga un paper destacat, i moltes de les peces que hi podem escoltar han estat creades per Philip Miller, músic de Johannesburg que ha col·laborat diverses vegades amb Kentridge.
L’exposició, comissariada per Jaap Guldemond, es completa amb una selecció de tapissos que l’artista ha creat durant els darrers vint anys i que mostren un fons de velles cartografies sobre les quals veiem siluetes i figures que evoquen refugiats, manifestants i pelegrins de tal forma que ofereixen una reflexió sobre les diverses crisis arreu del món. Algunes d’aquestes figures fan referència a El nas, l’òpera de Xostakóvitx, basada en un relat de Nikolai Gógol, de la qual Kentridge va fer la direcció escènica el 2010 per a l’Òpera Metropolitana de Nova York. Tot plegat demostra l’estreta relació que hi ha entre totes les obres de les diverses disciplines artístiques que ha treballat el sud-africà.
El seu és un univers que es retroalimenta i que atrapa. Al CCCB, a més, el públic podrà consultar altres materials audiovisuals com entrevistes amb Kentridge, que ajuden a entendre millor la naturalesa de la seva obra. Aquesta és una exposició que reclama temps, paciència i més d’una visita, si el públic no se’n vol perdre cap detall. El que el CCCB ha reunit mereix tota la nostra atenció, perquè és una d’aquelles exposicions que no s’obliden.