Diuen alguns crítics que Joël Dicker és el nen maco o el petit príncep de la novel·la negra. El que sí que és indiscutible és que l’autor suís, de 34 anys, va triomfar mundialment quan només en tenia 27 amb La veritat sobre es cas Harry Quebert i que, des de llavors, el seu èxit no ha parat de créixer. Després d’altres novel·les, entre les que destaquen El llibre dels Baltimore i La desaparició de Stephanie Mailer, ara arriba L’enigma de l’habitació 622 (La Campana en català amb traducció de Josep Alemany i Imma Falcó i Alfaguara en castellà amb traducció de María Teresa Gallego i Amaya García. Potser alguns lectors fem una ganyota quan se’ns ven un llibre com «el més personal de l’autor», però en aquesta ocasió podríem dir que és cert per diferents motius: és la primera vegada que l’acció transcorre al seu país natal (Suïssa), el mateix escriptor és converteix en el protagonista de la novel·la i, alhora, escriu sobre la relació real que va tenir amb Bernard de Fallois, el seu editor, que va morir al 2018 i a qui li ret un emotiu homenatge durant tot el llibre.
El Joël Dicker personatge decideix passar uns dies al Palace de Verbier, un hotel de luxe dels Alps Suïssos amb la intenció de desconnectar després de patir dues desgràcies: la ruptura sentimental amb la seva parella Sloane i la mort del seu estimat editor, a qui defineix com «mestre i amic» malgrat els seixanta anys que els separaven. Un cop allà se n’adona que l’habitació contigua a la seva no és la 622 sinó la 621 bis. Animat per una altra hoste de l’hotel anomenada Scarlett, comencen una roda d’entrevistes amb els treballadors de l’immoble per endevinar-ne el motiu. Finalment descobreixen que més d’una dècada enrere en aquella habitació va morir una persona assassinada. Els dos adoptaran el rol de detectius i portaran a terme una profunda investigació que posarà en perill la reputació del banc més important de Ginebra.
La història, tal i com ha fet en les seves anteriors obres, es desenvolupa en diferents plànols temporals. El passat, més de quinze anys enrere de la investigació de Dicker, profunditza en els problemes i odis entre diferents personatges relacionats amb el banc suís Ebezner. Els seus directius i socis celebren al Palace de Verbier un cap de setmana corporatiu on en desvetllarà el nom del nou director de l’entitat. Com no podia ser d’altra manera, aquest esdeveniment farà que surtin a la llum les diferències, traïcions i enveges entre diverses persones que acabaran, entre altes múltiples desgràcies, amb el crim que té lloc a l’habitació 622. Al mateix temps, l’autor es remunta diferents anys enrere per explicar en quin moment es trobava cada personatge o quins motius tindrien per participar en l’assassinat.
Cal dir que aquests salts temporals estan resolts amb destresa, ja que malgrat la gran quantitat de personatges que hi intervenen, no confon ja que l’autor sap contextualitzar-lo molt bé perquè no perdem el fil. En canvi, una de les altres grans senyes d’identitat de l’autor és afegir subtrames, girs i molts falsos finals que, si bé mantenen atent i interessat al lector, a vegades arriben a confondre una mica. No és que no ho resolgui bé, sinó que la seva escriptura té un ritme tan ràpid i trepidant, que un s’empassa les pàgines gairebé sense adonar-se i acaba rebent massa informació en poc temps. Si un s’atura un moment i intenta recapitular tot el que ha passat a cada personatge, en un primer moment costa. Això sí, els seus llibres, que sempre superen les 600 pàgines, són fàcil acabar-los en un parell de dies.
Dicker sap jugar molt bé les seves cartes i per a ell els personatges són peces d’escac que es mouen estratègicament al seu parer i el lector ha d’anar unint tota la informació que rep en un gran trencaclosques final. Probablement els puristes del gènere de novel·la negra se sentin una mica enganyats (l’escriptor dona prioritat a l’efecte page turner abans que totes les subtrames resultin coherents i versemblants), però si un s’apropa a la seva obra sense pretensions i només amb la voluntat d’enganxar-se brutalment a una història i passar una molt bona estona, ell sempre és una molt bona opció. A vegades no demanem res més a un llibre.
