Encastada en una sòlida tradició novel·lística espanyola, i no obstant això amb un ull posat en els registres de la literatura contemporània més exigent, No encuentro mi cara en el espejo és la novel·la més recent de Fulgencio Argüelles i la segona publicada a Acantilado després de l’èxit d’El palacio azul de los ingenieros belgas (2003). El seu punt de partida, una promesa d’amor incestuós entre una mare i un fill en un poblet asturià a les portes de la Guerra Civil, és només el primer d’una sèrie de leitmotivs que s’aniran desenvolupant per crear un retrat de la vida política, cultural i emocional del moment. Amb la novetat que suposen l’arribada al poble d’un jove rector, o amb l’adquisició d’un armari modern que desperta totes les enveges, els habitants de Peñafonte, conscients de la seva naturalesa animal i no obstant això assedegats de transcendència, ens fan partícips de les seves pors i inquietuds, sempre poètics i sovint molt a prop de la tragèdia.
El ritme de la novel·la se cenyeix a la perfecció a la vida que vol retratar, inserida en una naturalesa bella i inclement i atrapada en els límits d’una consciència que voldria saber més. Hi ha en la caiguda de la pluja, hàbilment descrita per Argüelles, una mena de lament que és alhora set d’esperança i que recorda al to de Camilo José Cela a Mazurca para dos muertos.Podrien buscar-se semblances en ambdós autors, com la imatge de vegades brutal que ofereixen de l’existència, la seva passió per la descripció i el detall, i la seva curiositat experimental, però Argüelles és en aquest sentit més poètic i més intel·lectual. El seu recorregut pel poble de Peñafonte, acompanyat per Edipio, Maria Casta o Zulema, és bell i ve carregat de significació, i hi ha una delicadesa admirable en la manera en què s’encadenen les converses teòriques, els quadres naturals i la introspecció psicològica.
El que està en joc és més que una narració; és la descripció d’un món ple de subjectivitat i l’últim i decisiu fi és el de salvar les persones, i tota la seva complexitat, d’una mort i un oblit ineludibles. A més la proposta d’Argüelles iguala totes les opcions, totes les idiosincràsies, tots els punts de vista, perquè busca el que esta en allò transitori i es col·loca per sobre de discussions que sap caduques. El seu és un existencialisme humanista que estima per sobre de totes les coses la possibilitat de ser i les preguntes que comporta l’existència. Per això l’important no és només el discurs, sinó la possibilitat que pugui donar-se, i sobretot la necessitat que es doni. Els de Argüelles són interessos contemporanis disfressats de vestidures clàssics. Una lectura recomanable per a lectors que agradin de discutir fins a altes hores de la nit i que persegueixin vestigis d’una perspectiva humanista poc freqüent.
