Manel Haro / @manelhc
Marta Rebón (Barcelona, 1976) és traductora, fotògrafa i crítica literària. Llicenciada en Humanitats i en Filologia Eslava, i Màster en Humanitats: art, literatura i cultura contemporànies, ha traduït autors com Vassili Grossman, Liudmila Ulítskaia, Lev Tolstoi, Ievgueni Zamiatin, Iuri Oleixa, Borís Pasternak, Vassili Aksiónov, Fiódor Dostoievski, Mikhaïl Bulgàkov i la recent guanyadora del Nobel de Literatura, Svetlana Aleksiévitx, de qui l’editorial Raig Verd publica aquesta tardor Temps de segona mà. Marta Rebón n’és la traductora.
A més de traduir Svetlana Aleksiévitx, també l’has reivindicada moltes vegades. Quins són els mèrits de la seva obra per rebre el Nobel de Literatura?
Svetlana Aleksiévitx és una escriptora amb un gran compromís ètic i humanista que ha escrit un cicle de cinc llibres necessari per entendre la història passada i contemporània de Rússia i, per extensió, d’Europa. Aquest cicle, que porta per títol “Veus de la utopia”, parla del “projecte forassenyat del comunisme”, com diu ella, que era refer la natura humana. I el va escriure, aquest cicle, impel·lida per la necessitat. Ella diu: “no tenia elecció, em va caldre escriure aquestes obres”. Un diagnòstic precís ja és la meitat del guariment, diu Aleksiévitx, al·ludint a la tasca que ha intentat fer al llarg de les tres últimes dècades mitjançant la seva escriptura. Però alhora afegeix: no sempre hi ha coratge per escoltar, mentir-se sempre és més fàcil. Respecte d’això, ella comenta que el més complicat de la seva feina és estar en conflicte amb la consciència de les masses. Diu: “La gent viu enganyada, creient en mites, i és impossible destronar aquests mites sense causar dolor. A qui ho fa li manifesten tot el seu odi. Perquè per viure sense mites cal ser una persona lliure. I, per a això, cal valentia. Les persones de les quals escric són persones petites, senzilles, no sempre tenen aquest valor. Tampoc no el tenen pas sempre els intel·lectuals.”
El jurat va destacar que el fet de parlar d’esdeveniments històrics és el pretext per retratar l’individu soviètic i postsoviètic…
Al pròleg de Temps de segona mà diu: «sempre m’ha atret aquest espai petit: l’ésser humà. En realitat, és allà on tot passa». Ella es mira el món amb els ulls d’una escriptora de literatura i no d’una historiadora. El que atreu la seva atenció és el socialisme normal i corrent, interior, domèstic, com era al carrer i a dins de les cases, al teatre i a les places. Així que, reformulant la teva pregunta, diria que a ella li interessen els esdeveniments històrics però tal com els va viure cada individu. També vol saber què en recorden, tot i ser conscient que els records són una barreja de fets autèntics i imaginació.
El jurat del Premi Nobel també va destacar les emocions que hi ha als seus llibres i que és un monument que reflecteix el patiment del nostre temps. Com ho reflecteix l’autora?
Per fer cada llibre dedica diversos anys a aplegar material, gravadora i llibreta en mà, i entrevista centenars de persones. Deixa que el protagonista del relat sigui la veu nua. Ella fa preguntes però, per al lector, el seu paper d’entrevistadora és gairebé invisible. Estem davant d’algú que crida, plora, emmudeix, riu, s’enfurisma… I ella ens ofereix aquest material, però, com diu Aleksiévitx, no es limita a dreçar l’orella d’amagat, sinó que el seu paper és el d’una pensadora, el qual no és fàcil: és important el que es pregunta i com es fa i també el que se selecciona de cada entrevista.
Per tant, la seva literatura és també periodisme.
Més d’una vegada s’ha declarat perdudament enamorada de la realitat i ha dit que a ella el que li interessa és la literatura del document. Com a màximes influències de la seva obra sempre esmenta Sòfia Fedórtxenko, infermera durant la Primera Guerra Mundial que va escriure El poble en la guerra (1917) a partir dels breus relats i reflexions dels soldats russos, i l’escriptor, historiador i activista bielorús Alés Adamóvitx, conegut sobretot pel Relat de Katin (1972), sobre les seves experiències com a resistent contra l’exèrcit alemany, i El llibre del setge (1977–1981), colpidora investigació sobre la vida quotidiana a Leningrad durant els nou-cents dies de bloqueig nazi. A més té una relació propera amb la tradició oral. Quan la seva mare va emmalaltir, va viure molt de temps a un poble ucraïnès, a casa de l’àvia, on ella recorda que tots vivien plegats i explicaven molts relats. Potser per això, diu, sent el món a partir de veus. Ella defineix el gènere dels seus llibres com novel·la-confessió polifònica. En aquest collage curosament composat de veus humanes emergeix un quadre únic però múltiple i complex que fa més entenedor els esdeveniments crucials que investiga.
L’editorial Raig Verd publicarà Temps de segona mà, traduït per tu. Què ens trobarem en aquest llibre?
És el llibre que tanca el cicle “Veus d’una utopia” i parla de com van viure els soviètics l’enfonsament de l’imperi comunista. De sobte, van despertar a un nou escenari, regit per lleis desconegudes i sense saber què fer amb la llibertat. Acostumats a comprar un únic diari, el Pravda, i que s’hi expliqués una veritat incontestable per a tothom, ara havien de comprar tres o quatre i cadascun deia la seva. En el llibre anterior, Encisats per la mort, parla també d’aquesta transició tan traumàtica: en els cinc primers anys després de la desfeta de l’URSS es van registrar centenars de milers de suïcidis. La gent només sabia viure amb les pautes del socialisme, no sabien com continuar vivint. De cop i volta van despertar del narcòtic del passat i de la hipnosi del Gran Engany.
Quines són les dificultats de traduir una autora com Svetlana?
El més difícil, al meu parer, és la intensitat i cruesa de molts passatges. El que altres escriptors ometrien i suggeririen ella ho mostra sense tabús. La gran literatura sempre ha estat un recordatori de la condició mortal humana, i Aleksiévitx ens duu allà on normalment no volem mirar. A més, el registre col·loquial i oral, que es manté al llarg de tot el llibre, presenta unes dificultats inherents: frases inacabades, reiteracions…
Quins altres llibres de l’autora no ens podem perdre?
La guerra no té rostre de dona: un dels llibres més coneguts de l’autora i dels millors sobre la Segona Guerra Mundial, en què aquest conflicte bèl·lic es mostra amb la mirada de les dones, algunes de les quals van esdevenir soldats. No només van ser infermeres o oficials de comunicacions, sinó que també van ser tiradores, tanquistes…,, i ella en recull testimonis d’aquestes vivències. A Veus de Txernòbil: crònica del futur reuneix relats de víctimes de l’accident nuclear de Txernòbil i parla també de la tragèdia de Bielorússia, on el 25 % del territori està contaminat per aquesta catàstrofe i no es pot habitar, malgrat que Bielorússia no té cap central nuclear. També és molt impressionant Nois de zinc, on ens parla de la intervenció soviètica a Afganistan.
