Maria Nunes. Barcelona / @mnunesal
Hi ha figures d’una magnitud i d’una intensitat biogràfiques que va molt més enllà del personatge i de l’època, aquest és el cas de Jacint Verdaguer. Pare de la modernitat literària catalana, Verdaguer és una figura polièdrica: “home d’Església, prosista—el més valuós del segle XIX, segons Josep Pla—i renovador de la poesia catalana, a la qual va incorporar l’ideari i l’estètica del romanticisme i el simbolisme, va contribuir, des de la seva joventut, a la creació d’una imatge pública de gran impacte popular.” Però si monumental és la seva personalitat i la seva obra, també ho és el desconeixement de la figura de Verdaguer més enllà del mite i dels tòpics. Cada cop hi ha més desconeixement del personatge perquè queda lluny i no es llegeix; només creix el tòpic, afirma el professor Garolera: “Hi ha un desconeixement oceànic sobre el personatge i en la lectura de la seva obra”.
Jacint Verdaguer. Una biografia és una obra a quatre mans, fruit de tres anys d’intensa tasca investigadora. La proposta va sorgir de Marta Pessarrodona, poeta, escriptora i biògrafa d’escriptores com Mercè Rodoreda, i va engrescar en el projecte un filòleg i verdaguerià de pes com el professor Narcís Garolera, un dels grans especialistes en l’obra de Jacint Verdaguer, així com expert en l’obra de Josep Maria de Sagarra i de Josep Pla. Es tracta, doncs, d’una biografia que combina el rigor filològic del doctor Garolera, que ha dedicat trenta anys de la seva atenció investigadora a Verdaguer, amb l’expertesa literària de Marta Pessarrodona com a autora de biografies d’escriptors. A l’autora no li plau la biografia novel·lada, sinó la biografia factual. Cal que la biografia tingui l’interès d’una novel·la, però que no reculli res que no sigui un fet contrastat documentalment. En el cas de Jacint Verdaguer, els autors han combinat, doncs, el rigor investigador basat en la documentació i la recerca d’arxius –en apèndix n’aporten d’inèdita- amb el format d’una biografia a l’anglesa que la fa interessantíssima i llegidora per a tota mena de públic lector. El fi sentit de l’humor dels autors s’endevina només fullejar l’índex on els títols d’alguns capítols són: “Obertura. Nou setmanes i mitja”, “A cal fuster hi ha novetat (1845-1865)” o bé “Les amistats perilloses, o tardes amb Teresa (1890-1889).
L’important és, però, que sota la lleugeresa del format, l’essencial de la biografia ens ve a dir que Verdaguer era una figura d’unes proporcions immenses i immensament bescantada. El lector hi trobarà, d’una banda, una exhaustiva visió de la seva importància poètica i literària com a creador: Verdaguer fa en segle XIX el mateix que va fer Ramon Llull en el segle XII. El seu paper en el redreçament del català com a llengua i com a llengua literària és fonamental. Verdaguer és un poeta absolutament modern, sense ell no hauríem tingut Maragall, Carner o Sagarra. Hem situat Verdaguer en les coordenades europees que li corresponen? “Verdaguer viu la tensió entre la ciutat i el poeta en un context de crisi, d’atemptats anarquistes i nihilistes, d’influències espiritistes, de progrés industrial i enriquiment de la burgesia, i de la solitud de l’artista que ja no escriu pels altres, sinó per ell.” “Verdaguer no només té les seves Flors del Calvari, com Baudelaire té Les Flors del Mal, sinó que té un poema en prosa titulat Lo cornamusaire, que és una versió de Le vieux saltimbanque baudelarià i on hi parla dues vegades d’spleen!”.
El lector també hi trobarà el Verdaguer polièdric, el personatge de moltes cares: el Verdaguer jove, vestit de pagès de muntanya, amb faixa i barretina musca, que causa un impacte immens en presentar-se amb aquesta imatge als Jocs Florals; el Verdaguer madur, poeta àulic instal·lat com a capellà de la família de l’home més ric d’Espanya; el capellà enfrontat a la jerarquia eclesiàstica; el pobre mossèn Cinto defenestrat… Pel que fa alguns episodis tristament famosos, i sovint manipulats, del personatge, els autors posen sobre la taula moltes qüestions cantelludes: Perquè el marquès se’l treu de casa? Per fer massa caritat? Perquè com a almoiner del marquès mantenia tres-centes famílies pobres? Era un volum de caritat excessiva pel marquès? Pel tema dels exorcismes? Com i per què uns i altres van utilitzar Verdaguer? Segons el professor Garolera, avui en dia, no tenim ni idea de l’autèntica dimensió de la figura de Verdaguer. El laïcisme l’ha perjudicat i no l’ha llegit adequadament.
¿Tenim present que Verdaguer era monolingüe? Verdaguer escriu en català a Menéndez y Pelayo, escriu en català la dedicatòria de L’Atlàntida al rei d’Espanya. ¿Tenim present que destacats republicans, lliurepensadors i maçons potser el van usar en la seva campanya contra la jerarquia eclesiàstica, però que, alhora, li van oferir les pàgines dels seus diaris perquè hi publiqués En defensa pròpia? ¿Sabem que el cas Mn. Cinto va ser defensat per les esquerres il·lustrades?¿Sabem que l’estàtua de Verdaguer va ser l’única amb sotana que va aguantar tota la guerra civil, respectada pels milicians anarquistes? ¿Som conscients que el tema dels exorcismes s’ha manipulat molt i forma part més d’un tòpic alimentat que de la realitat? I, literàriament, què en sabem de Verdaguer? Què n’hem llegit?
Com defensa el professor Garolera, «cal reivindicar Verdaguer més que mai! Cal contextualitzar-lo, cal explicar-lo i explicar-lo bé, i tornar-lo a explicar». Tant per a l’especialista com per a qui s’atansa per primera vegada a un dels personatges fonamentals de les lletres catalanes com és Jacint Verdaguer, la lectura atenta d’aquest llibre pot ser un primer pas per trencar la imatge estereotipada i simplista que ens han venut de Verdaguer.
_________
Si t’interessa aquest llibre, et poden interessar aquests altres:
