Manel Haro. Barcelona / @manelhc
Quan vaig acabar de llegir Pàtria (Tusquets), la novel·la de Fernando Aramburu que tants elogis -merescuts- ha rebut, una amiga em va dir que si m’interessa seguir llegint sobre la societat basca en temps d’ETA, havia d’agafar Los peces de la amargura (Tusquets), un llibre de relats que l’autor va publicar el 2006. No m’ho vaig pensar. En aquests relats, Aramburu retrata diverses vides amenaçades o marcades per la banda terrorista. En alguns, ens parla de familiars de víctimes, assassinades en atemptats, i en altres són familiars de condemnats per formar part de la banda i per haver matat. Vaja, com una mena de Patria, però en petites dosis. Recordem que en la seva novel·la, Aramburu es posava en la pell dels diversos personatges que conformaven un ampli ventall d’actors que estaven implicats en el conflicte basc: terroristes, familiars de terroristes, víctimes, familiars de víctimes, uns que volen tirar endavant sense haver de ficar-se en la lluita, altres que senten que la lluita armada és la seva obligació, uns que carreguen amb rancúnia i dolor i d’altres que necessiten entendre i perdonar.
En el primer dels relats, que dóna nom al llibre, el protagonista és un home, pare de família, que mira de tirar endavant amb la seva vida, després que la seva filla hagi perdut la mobilitat d’una cama en un atemptat terrorista d’ETA. Ella no era l’objectiu, però passava per allà. Ha tingut la sort de no morir, però l’experiència li ha canviat el caràcter. Torna a casa, després d’un temps a l’hospital, i avisa: “no compteu amb mi per fer d’aquesta una llar feliç.” Tampoc ajuda l’actitud de la mare, esposa del protagonista, que en tot moment imposa la seva voluntat, amb un caràcter agre. No sabem si abans de l’accident era diferent i és ara que s’ha tornat una dona difícil, però el cas és que ara mateix el protagonista se sent atrapat en una vida trista. La paraula “triste” apareix diverses vegades. La tristor poc a poc avança en una família que sembla que ha tirat la tovallola. Com viure en una peixera, on tots els peixos miren de fer la seva, però estan obligats a trobar-se una vegada i una altra.
Un altre relat és el retrat d’una dona que ha perdut el seu marit, que era policia municipal al País Basc. L’han disparat. Ja l’havien avisat fa temps i ell sabia que estava en la llista d’ETA. Primer mirava de no seguir sempre els mateixos camins, després veu que potser és una bona idea agafar una excedència, però triga massa a prendre una decisió i al final el maten (ho sabem des del principi, no es cap spoiler). I la dona, amb els seus fills, que no sap què fer, si marxar a Galícia, al poble on van néixer, o seguir al País Basc, on han nascut els seus fills. Com en el primer relat, aquesta família també ha estat destruïda pel terrorisme. Ens els carrers es respira l’amenaça constant, el conflicte social, la por, la violència. Els personatges estan obligats a posicionar-se o a assegurar la seva posició de discreció, de no fer soroll, de no deixar-se veure en segons quins contextos.
Altres històries són la d’una mare que va a veure al seu fill a la presó, condemnat per haver participat en un atemptat que li ha costat la vida a diversos nens. Mentre al poble empaperen els carrers amb la cara del seu fill com si fos un heroi, algú li deixa missatges relacionats amb l’atemptat. En un altre relat, una nena és treta de classe quan el seu pare és assassinat per ETA. Anys després explica aquell dia al seu fill que encara no ha nascut. També tenim la història d’un matrimoni que parla sobre els inconvenients de tenir un veí que és regidor de l’ajuntament, just després de què el pis d’aquest hagi estat atacat amb còctels Molotov. Un altre personatge és una dona que escriu un informe a la seva psicòloga sobre com va ajudar a la seva parella a superar el trauma d’haver presenciat l’assassinat del seu pare a mans d’ETA. Un home és el protagonista d’una altra història, qui s’ha convertit de la nit al dia en objectiu dels terroristes per un malentès.
Certament, els relats de Los peces de la amargura semblen petits assajos de la que serà la seva gran novel·la, Patria. Segurament no és així, perquè Aramburu ja ha tocat aquests temes amb anterioritat, però és la sensació que molts lectors poden tenir. Haig de dir que tot i que hi ha alguns relats realment extraordinaris, en general no hi ha el nivell de Patria. Potser és que estic condicionat per la impressió que em va provocar llegir aquesta magnífica novel·la, però veig a Los peces de la amargura algunes coses que grinyolen. Per exemple, a Patria tot el que ens mostrava Aramburu, especialment els sentiments dels personatges i les seves maneres d’actuar, era totalment versemblant. Era fàcil posar-se en la pell de tots els personatges encara que no estiguéssim d’acord amb les seves idees i accions. En aquests relats, en canvi, és fàcil veure quines són les seves intencions més o menys des del principi. I no només això, també es nota quan vol donar un cop d’efecte, quan vol ser dramàtic. I és així que veig que algunes conductes d’alguns personatges són una mica forçades i previsibles.
Aquestes sensacions, insisteixo, potser deriven de què he llegit Patria o potser perquè com que tots els relats tenen un fil conductor molt semblant, al final acabes sabent per on anirà Aramburu. Ara bé, més enllà de tot això, aquests relats són un bon complement de la novel·la per apropar-se a la realitat que ha viscut la societat basca durant tants anys. En alguns moments he pensat que potser l’autor exagerava, que potser el conflicte basc no entrava en totes les cases, que les amenaces i la por no devien ser per tant. Però això només significa que respecte al conflicte basc, són un autèntic ignorant. No n’hi ha prou amb conèixer les xifres de morts, els detinguts o els atemptats més importants de la banda terrorista. Més enllà d’això hi ha les vides de les persones, les que lluitaven, les que volien aparentar, les que tenien por, les que morien i les que mataven. Les històries humanes del conflicte basc donen per a molta literatura i està clar que per molt que haguem llegit i seguit als mitjans, allò s’ha d’haver viscut per entendre la magnitud d’un conflicte que ha tingut durant tants anys en escac la societat basca i l’espanyola. Aramburu reviu en els seus llibres aquest drama que em sembla bastant complex. Després de llegir Aramburu, un es mira aquest tema amb uns altres ulls. Els éssers humans som capaços d’autèntiques barbaritats per defensar les nostres idees i condemnar les dels altres.
_________
Si t’interessa aquest llibre, et poden interessar aquests altres:
