Maria Nunes. Barcelona / @mnunesal
“Coneixia la història, ignorava la veritat”. Amb aquesta citació de Carlos Fuentes encapçala Kirmen Uribe la seva darrera novel·la, publicada en català per Edicions 62 (amb traducció de Pau Joan Hernández) i en castellà per Seix Barral (traduïda per José María Isasi). Reconegut com a poeta i després de l’aclamada Bilbao-New York-Bilbao i d’El que mou el món, Kirmen Uribe torna al terreny de la narrativa sempre propera a la realitat amb una ambiciosa novel·la coral basada en la vida d’una dona, Karmele Urresti, i en la de la seva família i la seva generació, darrera de la qual hi ha la història de tot un poble i la d’un segment decisiu de la història del segle XX. Segons afirma Uribe, “vaig comprendre que les vivències de la Karmele, tot el que va haver de passar, aquella època, aquell context, formaven part també de la meva pròpia història i jeien al fons mateix de l’origen del que sóc, la llavor de la meva identitat.”
La breu però sòlida i intensa obra narrativa Kirmen Uribe destaca per la força inconfusible de la seva veu pròpia. En L’hora de despertar-nos junts torna a demostrar la qualitat i la potència del seu estil literari, i la capacitat de bastir un estil ric i molt variat en els recursos narratius que utilitza des de la narració fins al dietari, passant pels documents personals, cartes, informes policials, documents històrics, quadres, fotografies… sempre buscant el que amb més eficàcia s’adeqüi al contingut i el que resulti més suggerent per crear una atmosfera que transporti el lector. Avançada la novel·la, Uribe posa en boca del personatge del pintor Antonio Gezala una important reflexió artística: “M’inspiro en un fet real, sí, però al final la meva intenció sempre és crear una realitat diferent.” Crec que no hi ha dubte que en definir el principi rector de la concepció artística del personatge, Kirmen Uribe està definint la seva pròpia manera de concebre la narrativa i la funció transformadora de la literatura amb la seva capacitat de crear realitats.
Uribe té sempre una forma atractiva d’introduir situacions i personatges, i d’anar enfocant i dirigint l’interès del lector del pla general al particular, i viceversa. Després d’un breu inici que emmarca la narració en la memòria personal de l’autor, i que titula “Primer record de Karmele Urresti”, la novel·la comença in medias res a finals de març de 1953, quan Karmele Urresti va a l’escola de les Mercedàries Missioneres de Berriz, a acomiadar-se de la seva filla Ikerne. Karmele deixava els seus dos fills grans internats i el petit amb els avis, i marxava sola a treballar a Veneçuela perquè una vídua de pres polític, mort a conseqüència de les tortures patides a la presó, no trobava feina a l’Espanya de Franco. La reacció de la seva filla Ikerne, a qui les monges s’entesten a castellanitzar-li el seu nom pel de Visitación, deixa estupefacte el capellà i les monges de l’internat perquè “la nena s’havia enganxat els segells [que la seva mare li havia deixat perquè li enviés cartes] als vidres de les ulleres, amb la cara de Franco guixada i de cap per avall.”
D’aquest fragment salta a un quadre del pintor Antonio Gezala, que des del 2008 es pot veure al Museo de Bellas Artes de Bilbao, titulat Nit d’artistes a Ibaigane, i que immortalitza una festa celebrada a la residència de Bilbao de l’empresari Ramón Sota una nit de febrer de 1927. El quadre és el pretext artístic per introduir-nos personatges que tindran un importància cabdal en la novel·la, i en la història del govern basc durant la guerra civil i l’exili, com Manu Sota, onzè fill de l’empresari. En el fragment següent ens fa observar els músics que apareixen el mateix quadre, un en particular que encara que no se’n pot apreciar el rostre és el trompetista Txomin Letamendi, músic i persona compromesa amb la seva terra, que va formar part del grup cultural i artístic Eresoinka, on es van conèixer amb Karmele Urresti. La relació entre Kamele i Txomin s’aprofundeix durant l’exili a França, i esdevindran marit i muller.
D’aquí en endavant, saltant endavant i enrere, va narrant la història familiar de Karmele Urresti a través de les tres generacions i els tres períodes històrics que articulen l’estructura de la novel·la. De fet les tres parts en què divideix la novel·la ens remet a l’estructura en tres actes d’un drama humà de proporcions històriques. Els títols són simples, esquemàtics i clars: “Primera part, 1927-1943”, “Segona part, 1943-1950” i “Tercera part, 1951-1979”. Cada una de les tres parts es divideix en cinc capítols i té una extensió similar, amb la qual cosa es fa patent la perfecta ordenació del material i l’equilibri compositiu de la novel·la. Al llarg dels deu primers capítols, Uribe va desgranant amb un ritme impecable la història del matrimoni Letamenti-Urresti, i la dels seus pares i germans a la localitat biscaïna d’Ondarroa, tots represaliats pel franquisme. Amb un to equànime i líric ens va narrant les vicissituds personals i polítiques que van haver de viure: guerra civil, exili a Veneçuela, retorn a Espanya, presó franquista, repressió, tortures…
Els cinc darrers capítols estan dedicats a la generació dels tres fills de Karmele i Txomin, Ikerne, Patxi i Txomin, i a la generació de la lluita antifranquista i del naixement d’ETA. A propòsit d’aquest darrer tema, Kirmen Uribe ens ofereix una de les reflexions més lúcides i honestes que he llegit. “Com va ser possible que passéssim d’un clima propici a un infern d’indiferència? També les consciències les travessen eixos que van tremolar i ens van transformar la moral? Per què no vam saber com a individus i com a societat predir el que succeiria els següents quaranta anys? Per què no vam reaccionar davant l’espiral de violència i de mort? Per què no vam aturar a temps aquella inèrcia sense sentit? Per què vam callar?”, es pregunta l’autor.
Un cop acabada pròpiament la novel·la, Kirmen Uribe tanca amb un breu epíleg de lectura imprescindible perquè ens ofereix un parell de reflexions esplèndides. En la primera, a propòsit de la dicotomia entre novella i vida, ens diu: “Entre novel·la i vida hi ha grans diferències, però, per ser breu, jo les resumiria en una sola frase: la novel·la és una cosa tancada i la vida, oberta. La novel·la, per ser eficaç, ha de ser capaç d’enllaçar tota la història fins a formar un teixit gegantí que no deixi caps per lligar. La vida, en canvi, es va fent dia rere dia, canvia i es desenvolupa constantment, té un munt de fils solts i mai no sabem on ens portarà.”
En la segona, el poeta cedeix la seva veu al narrador per parlar-nos de la memòria humana i la forma enigmàtica en què opera: “el cervell humà és un enorme oceà, i els seus avencs més profunds i les seves criatures abissals encara no s’han explorat. El que sí és ben sabut és que cada record perdura unit a una emoció.” Emoció és el que produeix també la lectura de L’hora de despertar-nos junts per la profunditat de la mirada plena d’humanitat que projecta sobre la història i sobre la memòria personal i col·lectiva.
