Maite Salord: «Conèixer el passat és una manera de construir la pròpia identitat»

A 'El país de l'altra riba', l'autora ens trasllada a l’Algèria francesa amb dues històries d’amor, guerra i memòria
Maite Salord

Manel Haro / @manelhc


Maite Salord (Ciutadella de Menorca, 1965) és professora i membre de l’Institut Menorquí d’Estudis. Del 2011 al 2021, va ser consellera del Consell Insular de Menorca, institució que també va presidir. Com a escriptora, ha publicat La mort de l’ànima (2007), finalista del premi Sant Jordi, i L’alè de les cendres (2014). El 2021 va guanyar el Premi Proa de novel·la amb El país de l’altra riba (Proa), una història que ens porta a l’Algèria francesa, durant els anys quaranta i cinquanta del segle passat.

El seu protagonista és Daniel Gold, jove jueu que arriba Alger amb el seu avi, fugint de la guerra a Europa, on ha perdut tota la seva família excepte el seu avi, qui l’acompanya. A Alger es farà adult, coneixerà diversos personatges com Michel Bisset, colon francès amo d’un luxós restaurant a la ciutat; l’Omar, excombatent de les tropes franceses que ara lluita per la independència del seu país; i la Isabel, una noia provinent de Fort de l’Eau, poble de la badia d’Alger fundat i habitat per menorquins. Paral·lelament, la novel·la ens porta als carrers de Barcelona on la Marta i la Hannah, estudiants compromeses amb les protestes contra la guerra d’Iraq, inicien una relació que es veurà marcada per la memòria familiar de les dues.

 

 

Podem dir que, d’una forma o una altra, a la seva novel·la tots els personatges estan tocats per la guerra, i això que són de generacions diferents: anem de la Segona Guerra Mundial a la guerra d’Iraq. Pensant-ho bé, però, ¿quina generació ha viscut sense cap guerra al món?

És ben cert que cap generació ha pogut viure aliena a la guerra encara que distingiria entre les viscudes a la pròpia pell d’aquelles que es viuen des de la distància. No és el mateix haver estat víctima de l’holocaust nazi o haver esquivat bombes pels carrers d’Alger durant la guerra de la independència, com seria el cas de Daniel Gold, que manifestar-te en contra de la guerra de l’Iraq, per molta intensitat amb què ho visquis. Aquest contrast es fa evident en els dos fils narratius de la novel·la. Des del present, es tendeix a pensar que el que vivim és únic però per poc que giris la mirada cap al segle XX veus que els conflictes bèl·lics la travessen i fins ara mateix.

Hi estic d’acord. Dos d’aquests personatges són la Hannah i la Marta, que protagonitzen un d’aquells amors intensos però dolorosos de joventut. En el seu cas hi ha dues guerres que les envolten i cap viscuda per elles. ¿Creu que un passat com el de la Guerra Civil o el de la Segona Guerra Mundial encara provoca malestar o neguit en les generacions com les d’aquests dos personatges, que estudien a la universitat quan esclata la guerra d’Iraq?

Conèixer el passat és una manera de construir la pròpia identitat perquè, d’alguna manera, aquest passat, encara que no es digui, hi és. El que han viscut les persones que t’envolten forma part d’elles i, d’una manera o altra, ho acaben transmetent a qui més estimen. Marta i Hanna ho intueixen però, en un primer moment, passen de puntetes damunt les històries familiars perquè assumir-les no és mai fàcil. Serà anys més tard, esperonada per la pèrdua de l’avi, que Marta s’hi enfrontarà cara a cara i amb totes les conseqüències, decisió que provocarà, de manera inevitable, veure el present des d’una altra perspectiva, més dolorosa però també més completa. I, amb tot, recuperar el passat és més fàcil si et sents proper a les vivències de la teva família. És més fàcil per a Marta que per a Hanna. És més fàcil reconèixer-te en la víctima que en el botxí. El dolor, però, hi és en tots dos casos.

Bona part dels fets de la novel·la passen a l’Alger dels anys quaranta i cinquanta, quan el país era colònia francesa. ¿Què li va fer posar el focus en aquesta època?

Quan vaig començar a escriure la novel·la tenia dins el cap l’emigració menorquina a Alger. Les imatges d’un Junker 88 de l’aviació nazi enfonsat a la costa sud-est de Menorca després de bombardejar el nord d’Àfrica i, per tant, també els menorquins que hi vivien, em va ampliar la perspectiva de la història que estava escrivint, amb l’avi i el net jueus que arriben a Alger fugint de l’horror nazi. Amb els Gold, El país de l’altra riba s’endinsa en un dels episodis més devastadors de la història recent d’Europa. Ells, com abans els emigrants menorquins amb qui s’acabaran relacionant, arribaran a Alger cercant una altra riba que els aculli. És a partir d’aquest punt que la novel·la reconstrueix una part de la vida dels menorquins a Alger des de la seva arribada a mitjan segle XIX i fins a la sortida, el 1962, un cop Algèria deixa de ser colònia francesa.

Parlem d’aquesta emigració de menorquins a Algèria. He de dir que m’ha sorprès i que no coneixia aquest fet.

Fa temps que m’interessa el tema de l’emigració menorquina a Algèria. De fet, en una novel·la que vaig escriure fa anys ja surt, encara que de forma molt tangencial. És un tema que fora de Menorca és molt desconegut però que a l’illa encara és viu. Entre els anys trenta i els cinquanta del segle XIX, uns 10.000 menorquins van partir cap a Alger, empesos per la pobresa, en un moment de forta crisi econòmica a l’illa,  i pels incentius que els van donar els francesos, que necessitaven població europea. També hi van influir els lligams comercials entre l’illa i Alger i la proximitat. Aquesta xifra era llavors prop d’un 25% de la població menorquina, per fer-nos una idea del que va representar. N’hi van quedar un poc més de la meitat, una part dels quals  va fundar la població de Fort de l’Eau  el 1849-50, a pocs quilòmetres de la capital.

Què queda de tot aquell moviment migratori?

La gran majoria de descendents dels menorquins, que eren francesos des de la llei de naturalització de 1889, va sortir d’Alger després de la guerra d’independència. Uns quants van tornar a Menorca però el gruix més important van anar a viure al sud de França, a Marsella sobretot. Des de fa anys molts de francesos acuden als arxius menorquins a la recerca dels seus orígens, cosa que ens fa evident que és un episodi que continua viu dins la memòria familiar dels descendents dels pieds-noirs, a Menorca i a França.

 

Maite salord 2

 

Amb la seva novel·la, el lector pot tornar a sentir el català de les illes als carrers d’Alger.

El tema de la llengua és important a la novel·la perquè els menorquins que vivien a Fort de l’Eau la van mantenir fins al darrer moment, de generació en generació i aquesta realitat lingüística és ben present a la novel·la. De fet, encara avui, molts de francesos descendents de menorquins coneixen el menorquí, el «maonès» com en deien ells. Donar veu a la població de menorquins d’Alger era fer-los parlar en la llengua que mai van perdre i que ara el lector, com bé dius, pot tornar a sentir des de les pàgines de la novel·la. En aquest sentit, a les meves novel·les sempre he emprat un estàndard respectuós amb les formes balears (lèxic, morfologia verbal…) però, en aquest cas, he hagut d’anar un poc més enllà i, per qüestions de versemblança, introduir frases en varietat dialectal que es poden distingir bé de la resta.

A la novel·la hi ha uns altres migrants, el Daniel i l’Alfred, avi i net que arriben a Algèria de França, però la seva família abans venia de Bèlgica i molt abans d’Hongria, sempre fugint de les guerres o les tiranies. En canvi, tot i les adversitats, el Daniel, que a Algèria es troba amb una altra guerra, sembla no perdre la serenor i l’esperit de conciliació. Com va ser la construcció d’aquest personatge? 

Vaig saber que tenia una novel·la entre mans després d’escriure l’escena en què es troben a la petita sastreria del centre d’Alger Daniel i Alfred Gold amb el colon francès Michel Bisset. En Daniel és d’aquells personatges que sents a prop des del primer moment. Una criatura que, tot i la desfeta familiar, no pot evitar estar enlluernat per la blavor de la mar i la claror d’Alger. Havia de créixer sense perdre mai l’amor a la vida, malgrat les pèrdues doloroses i els moments de buidor insuportables. Aquesta serenor i esperit conciliador a què es refereix la pregunta. De fet, els valors de l’amistat, de la generositat i de la justícia de Daniel són, en aquest sentit, molt camusians.

La guerra amb la qual es troba el Daniel és la d’Independència, quan els algerians van voler deixar de ser una colònia francesa. Creu que França encara paga les ferides d’aquella guerra?

Va ser una guerra prou especial. De fet, els francesos no s’hi van referir mai com a guerra i em sembla ben significatiu. D’una banda, hi havia les justes reivindicacions de la població autòctona menystinguda pel poder colonial francès. Ara, els europeus d’Algèria se sentien francesos algerians i sentien aquella terra com a pròpia. Es referien sempre a Alger com la «segona ciutat de França» i, per exemple, Albert Camus s’hi referia com la seva «pàtria carnal.» Per a ells, va ser un final traumàtic. Justament fa pocs dies, un descendent de pieds-noirs menorquins m’explicava que, quan va morir De Gaulle, el 1970, van sortir al carrer a celebrar-ho amb xampany. Es van sentir traïts.

A l’hora de retratar l’Alger d’aquella època, ha volgut ser fidel a la realitat o potser dotar la ciutat de cert exotisme o de cert ambient que ajudés a la seva història?

L’espai i els fets històrics per on es mouen els personatges han de ser, més que absolutament fidels a la realitat, versemblants. Parlam d’una novel·la de ficció, no d’un assaig històric. Però és evident que la tria d’espais i de moments es fa en funció de la història que es vol explicar. El retrat de Fort de l’Eau és, segurament, on més fidel he estat a la realitat perquè volia donar veu als emigrants menorquins de la forma més realista possible.

Entenc.

Tot açò no ho hauria pogut fer sense comptar amb material bibliogràfic imprescindible, com els estudis de Marta Marfany o els de l’historiador Jean Jacques Jordi, nascut a Fort de l’Eau. Hem de tenir en compte que els descendents dels menorquins que vivien a Fort de l’Eau van mantenir fins al darrer moment no només la llengua, també les tradicions, els costums i la gastronomia, cosa que avui en dia ens pot sorprendre. També les imatges que he pogut trobar de l’Alger d’aquella època m’han ajudat molt a retratar la ciutat. I, sobretot, per copsar l’ambient que s’hi respirava després de la Segona Guerra Mundial, les cròniques algerianes d’Albert Camus.

 

Maite Salord 3

 

Com ha estat per vostè viatjar a aquell Alger?

Ha estat una autèntica descoberta i tot un repte. De fet, jo no hi he estat mai, és un viatge que em va quedar pendent amb la pandèmia, però després d’escriure la novel·la, de documentar-me, de revisar imatges i testimonis, em sent part d’aquesta altra riba. Just pugui, però, hi aniré. Ara se’m fa imprescindible. Curiosament, una persona que hi ha estat moltes vegades, em deia que potser era millor que no tingués la imatge actual d’Alger dins el cap a l’hora d’escriure la novel·la perquè açò m’havia permès descriure-la sense perdre mai aquell aire de la ciutat francesa que va ser. No ho sé però és ben possible.

Un dels personatges secundaris és l’Omar, musulmà que lluita amb França durant la Segona Guerra Mundial, però després se sent abandonat pel país i acaba lluitant per la independència d’Alger. Si pogués tenir una conversa amb ell avui, ¿creu que se sentiria satisfet del que ha aconseguit Algèria sense França?

A la novel·la, Omar parla de la necessitat de la població àrab d’acabar amb la humiliació i la desigualtat i de recuperar la dignitat com a poble, cosa que es va aconseguir, en principi, amb la fi del colonialisme. Però la història posterior d’Algèria, plena d’inestabilitats, enfrontaments i manca de llibertats, evidencia la dificultat d’aquests objectius. Avui, a més, els moviments migratoris van en sentit contrari: de l’Algèria francesa que va acollir els menorquins hem passat a una França, o a una Europa, que rep algerians que hi arriben empesos per la pobresa. Quan estava acabant la novel·la, en van arribar a les costes de Menorca amb embarcacions fràgils que evidencien la desesperació de molts algerians.

Michel Bisset és un dels francesos que viuen i fan negoci a Algèria i no vol que res canviï. Bisset és un idealista, un home egoista…? Com el definiria?

El personatge de Bisset és, per a mi, el més complex de la novel·la. Remet directament a les contradiccions humanes, als matisos. És egoista i menysprea la població àrab d’Algèria, se sent superior a ells i es fa, a moments, repulsiu. Però, d’altra banda, és generós amb Daniel, sentimental i amb un punt d’ironia que et fa somriure. Bisset és, també, l’amor a una terra que ell se sentia seva, com es pot veure en el moment de deixar-la. Em sembla que la perspectiva humana que dona del colonialisme és important i fa veure que, com deia, les persones i els fets s’han d’analitzar des de tots els angles. A mi m’agrada Bisset, tot i no pensar com ell. És un dels personatges de la novel·la dels quals em sent més satisfeta.

En els darrers anys ha estat vostè més dedicada a la política que a la literatura. Trobava a faltar l’escriptura?

Vaig quedar finalista del Sant Jordi de novel·la el 2006, amb quaranta-un anys i quan tot just en feia un que em dedicava a la política, fet que sens dubte va influir en el meu ritme d’escriptura. Però tot forma part d’un procés personal que és el que jo vaig escollir. Vaig ser presidenta del Consell Insular de Menorca amb cinquanta anys, un honor i una gran responsabilitat. Ara fa pocs mesos que vaig deixar la política per, entre altres motius, recuperar l’escriptura. Aquesta història que tenia entre mans des del 2014 m’ha acompanyat tot aquest temps, tot i les temporades que no he pogut escriure. I tenia moltes ganes d’acabar-la.

Categories
EscriptorsPERSONATGES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES