Ponç Pons (Menorca, 1956) és llicenciat en Filologia Hispànica i Catedràtic d’Institut de Llengua i Literatura Catalanes. Ha escrit les narracions de Vora un balcó sota un mar inaudible, les novel·les L’hivern a Belleville, Entre el cel i la terra i Memorial de Tabarka, l’obra de teatre Lokus, el primer volum de Dillatari, els aforismes d’El rastre blau de les formigues i el dietari Els ullastres de Manhattan.
Com a poeta, ha publicat Al Marge, Lira de Bova, Desert encès, On s’acaba el sender, Estigma, El salobre, Abíssinia, Pessoanes, Nura —premi de la Crítica Serra d’Or i premi Nacional de la Crítica—i Camp de Bard. El seu darrer poemari és «Humanum est», publicat a Quaderns Crema, on l’autor dona veu al romà Claudi Valeri, qui ens trasllada al passat per ajudar-nos a entendre millor el present i que s’expressa en epigrames.
Aquest poemari va néixer d’un viatge.
Sí, a Roma. Va ser concretament dins del Panteó on se’m va aparèixer la figura d’aquest poeta, Claudi Valeri. Aquest poemari neix com un homenatge a tots els poetes llatins, que són els meus referents: Catul, Horaci, Marcial, Terenci, Virgili…
Aquests poemes ens remeten a un temps passat d’imperis i gladiadors, però alguns d’ells fàcilment podrien explicar el nostre temps present també.
Totalment, el que he volgut és aprofitar el passat per parlar del present, perquè en el fons, si ens hi fixem, hem progressat molt científicament, tecnològicament, però humanament, íntimament, continuem sent com els homos medievals o de l’època romana. Continuem tenint les mateixes passions, els mateixos vicis, els mateixos defectes… Continuem patint guerres, crueltats, violència… En aquest sentit, no hem canviat gaire.
Quants poetes hi ha dintre de Ponç Pons?
Antonio Machado s’estranyava que dins d’un poeta no n’hi hagués d’altres. En el meu cas, n’hi ha dos, però estan a punt de néixer d’altres.
El fet que hi hagi diversos poetes dintre d’un poeta permet canviar de mirada vers el món que ens envolta o la realitat és invariable?
La realitat és la que és, però hi ha molts punts de vista. Això és com una pel·lícula, depenent d’on poses la càmera, de com enfoques, del tipus de pla que fas, canvia tot. El fet de poder veure la realitat des de diversos angles ajuda a entendre-la millor. D’això és tracta, de mirar d’entendre millorar la realitat per poder transformar-la.
Vostè decideix quin poeta és o, d’alguna manera, s’imposa de forma natural?
Fins ara se m’han imposat de manera natural. La poesia és superior a jo, és ella la que decideix moltes vegades.
Quan fa un viatge, quan comença la poesia? Potser la poesia activa el viatge?
La poesia no comença, perquè la poesia sempre hi és, jo estic fet de poesia i de literatura. Tal com vaig escriure en un vers d’un llibre anterior, no puc ésser ni soc més que literatura. La poesia, en aquest cas, s’activa abans del viatge. Tinc sort que la meva dona m’acompanya i em dona seguretat per fer el viatge, però la poesia sempre m’acompanya allà on vagi.
Al poemari hi ha un vers que diu «un sempre guanya si no competeix.» La poesia ens pot allunyar d’aquest esperit competitiu?
Ens n’hauria d’allunyar. Jo no he estat mai una persona competitiva, em sento molt malament quan em fan competir o volen competir. La poesia és un acte solidari, crec que hi ha llocs per a tothom. El que hem d’intentar és construir un gran poema universal entre totes i tots.
Un altre vers diu «la vida no pot ser sempre un combat.» Les persones vivim en un combat permanent?
Les persones, en general, vivim molt estressades avui en dia. Crec que hi ha un gran buit existencial. Evidentment, la vida no es mereix viure-la trista. Un dels meus mestres és Henry David Thoreau, per això m’he muntat una cabaneta petita de llenya, sense llum, on escric amb espelmes. La vida no hauria de ser sempre un combat, i totes les guerres que encara queden al món s’haurien d’acabar perquè diuen molt poc de la nostra humanitat i de la nostra intel·ligència.
Practicar el silenci ens pot allunyar d’aquests combats i d’aquesta competitivitat? Ho pregunto pel seu vers «el silenci és un do, Fusc, que amb magnificència convé saber agrair, practicar i respectar.»
El silenci és curatiu, el silenci és una medecina i és el que jo busco quan vaig al camp. El silenci, sobretot a les grans ciutats, és una necessitat bàsica de l’ésser humà, primer per trobar-nos amb nosaltres mateixos i, després, per poder parlar amb una possible divinitat, si és que existeix.
Un altre vers: «El fotut és que ja no sé en què ni qui creure.» Escriure poesia ens ajuda a creure o ens n’allunya?
Escriure poesia és una forma de compromís amb el món, i és una forma de viure la vida amb intensitat i passió. Aquest vers anava una mica en sentit polític, ja que avui en dia costa molt de creure en la política i ja no sabem ni en qui creure, perquè una cosa és el que diu el programa d’un partit i una altra cosa el que fan els polítics quan arriben al poder. El poder continua corrompent.
En els seus poemes la mort apareix sovint, també l’amor i el sexe, a vegades en els mateixos versos (per exemple, «canvien de vegades els paisatges i el color i els trets físics de la gent, però el sexe i la mort, arreu on vagi»). El sexe i l’amor són més intensos gràcies al fet que existeix la mort?
Són tres temes universals. La intensitat del sexe i l’amor depenen de qui ho viu i ho practica. Jo he vist morir molta gent propera i el que puc dir és que aquells que tenien fe morien d’una forma més pacífica i més aconhortada. Per a mi el sexe és una forma de donar el màxim a la persona que un estima, i crec que en aquesta societat es confon massa l’amor amb el sexe. I sí, el fet que existeixi la mort ens hauria de fer valorar molt més la possibilitat de viure l’amor i el sexe.
És diferent l’amor i la mort en els territoris que visita?
La mort i l’amor són iguals per a tots, però hi ha molts filòsofs que diuen que la mort no és un final, sinó un principi.
Creu que aquests poemes poden ajudar al lector a entendre o descobrir on rau la seva llibertat i on les seves cadenes?
Penso que aquests poemes poden donar plaer intel·lectual als lectors i lectores. Crec que els poden ajudar a reflexionar, però també ens haurien de servir per entendre que hi ha límits, perquè encara no som del tot conscients que en la vida i en el món hi ha límits, i com que no els hem sabut respectar, hem creat els camps de concentració, la bomba atòmica, les guerres…
«Agraït i orgullós d’haver estat amant teu, cap derrota de Roma m’ha fet tant de mal com aquesta fredor de mirar-te i no veure’m.» L’amor s’acaba quan deixem de veure’ns en les persones que estimàvem?
Jo això no ho sé, perquè la persona que estim, la meva dona, encara és amb mi després de quaranta-set anys. L’amor encara dura i esper que sigui etern. Quan les persones deixen d’estimar-se, tracten de no veure’s. Aquesta fredor… De tota manera, el que s’hauria d’evitar és la violència de gènere, que és una cosa que ni puc entendre ni acceptar.
Vostè ha dit diverses vegades que el fet de viure a una illa, a Menorca, li atorga una mirada del món i de la vida i reivindica aquesta mirada. Serien diferents aquests poetes des d’un altre port?
Crec que sí. Jo m’he definit com un illòman. Estic enamorat de la meva illa i de moltes altres illes. Ser illenc és com els sacraments, que imprimeixen caràcter. No puc deslligar la meva vida de la meva illa. Això ens dona una visió més reduïda, més íntima i també més humana del món. Grans ciutats que he vist com Nova York o Mèxic m’han descol·locat una mica i em seria molt difícil viure-hi. Jo necessito veure arbres i estar en contacte amb la natura.
Llavors, si hagués nascut a una gran ciutat, el seu jo seria diferent.
Si hagués nascut a una ciutat, seria un urbanita i la cuitat hauria conformat el meu jo. El jo que soc ara no només està conformat per l’illa on he nascut, sinó també per la família que tinc, els amics, tot l’entorn. Penso que tot depèn de la formació cultural que té cada persona. Pel meu caràcter cercador de sentit, bellesa i veritat, hauria acabat traslladant-me a una illa.
A què aspira Ponç Pons amb els seus poemes? A viure en pau, a què algun poema ens toqui, a donar fe de la bellesa del món?
Com a menorquí i com a membre de la comunitat catalana, aspiro a salvar la nostra llengua que està en perill. També aspiro a salvar els dos signes més identitaris que tenim, la llengua i el territori. M’agradaria que cada poema meu fos com una sessió d’acupuntura on cada paraula toqués un punt sensible de cada lector i lectora. A què aspir? A humanitzar el món i a poetitzar la vida.
Així doncs, la poesia és més un refugi del món o un estimul per canviar-lo?
La poesia és tot això i molt més. És el refugi contra la tempesta, com deia un poeta, però també un estímul per transformar el món. Jo ja no crec que la poesia, com deia Celaya, sigui un arma, sinó que la poesia és una eina per fer el que abans comentava: humanitzar el món i poetitzar la vida.
