Mario Guerrero / @MarioGuerrero_G
La paraula «hipocamp» pot referir-se a una zona del cervell o al cavallet de mar, connectats mitològicament amb monstres marins. Un dels personatges de Criaturas luminosas, de la nord-americana Shelby Van Pelt, pensa que potser tots tenim monstres marins al cervell. Tova, la protagonista, té un monstre anomenat dol per la desaparició del seu fill trenta anys enrere. Es dedica a netejar en un aquari, la major atracció del qual és un pop gegant del Pacífic anomenat Marcellus, que posseeix una intel·ligència sorprenent i intentarà ajudar-la.
Aquesta és la primera novel·la de l’autora (publicada per Grijalbo amb traducció al castellà de Toni Hill). La història comença quan Marcellus porta 1299 dies de captiveri. A la placa del seu aquari posa que l’esperança de vida d’un pop és de quatre anys, per això és a menys de sis mesos de morir. Marcellus no és feliç amb la vida que té, encara que el van rescatar d’una mort segura. És més, quan alguna vegada li han hagut de posar anestèsia, ha reconegut haver tingut «una sensació de res absoluta, que, en molts sentits, és més agradable que les sensacions habituals», fet que suposa un rebuig a la vida que porta.
Marcellus -que té veu pròpia a la novel·la- reconeix que està i se sent sol perquè ningú a l’aquari té la seva intel·ligència i, a més, els humans tenen una pobríssima habilitat per comunicar-se i guarden molts secrets. Amb el pas de les pàgines, les intervencions de Marcellus es van reduint perquè té més importància la història de la protagonista, Tova, qui, per la seva banda, es reuneix de tant en tant amb un grup de dones per fer ganxet.
Shelby Van Pelt.
Tova escolta com les altres parlen dels fills, dels nets i dels besnets, mentre que ella carrega amb el pes d’un fill desaparegut, una ferida que continua oberta. Encara que siguin les seves amigues, amb elles se sent fora de lloc i no troba el seu espai al món, com tampoc les respostes a les preguntes que assalten la seva ment. Un dia, un noi de trenta anys apareix a la vida de Tova. Ell és un noi que no dura en els treballs malgrat la seva intel·ligència, que espera segones oportunitats a la vida i que coincideix amb ella en la soledat que tenalla tots dos, ja que ell no té pares i no té més família que la seva tieta.
Criaturas luminosas és una novel·la sobre la soledat, l’amistat i les relacions que trenquen barreres de llenguatge i tradicions, així com sobre la voluntat d’ajudar i empatitzar amb l’altre. Aquesta història convida a reflexionar sobre el fet que podem tornar-nos estranys per a la nostra pròpia família i sobre com evolucionen les nostres idees quan passem de joves a adults. És una novel·la plena de frases originals i contingut humà i emotiu, on s’aprecia la bona feina de l’escriptora.
Aquesta és una bona novel·la i ben construïda, amb tots els caps lligats, però la vida no és respondre totes les preguntes, i aquí totes es responen, per la qual cosa és plena de casualitats que la fan poc versemblant. Com a curiositat, hi ha multitud de personatges en aquestes pàgines que treballen de cara al públic o com a teleoperadors i que es caracteritzen perquè cap no té amabilitat, alegria o ganes de viure en atendre. Un dels personatges d’aquesta novel·la reconeix tenir predilecció per les criatures ferides, moltes de les quals poblen aquesta història, com també ho fan les criatures lluminoses, les quals s’uneixen formant un bon tàndem.
