Geoffrey Parker (Regne Unit, 1943) és un d’aquests grans historiadors anglosaxons, excel·lents, imprescindibles a l’hora d’acostar-nos de forma una mica objectiva i seriosa a la història hispànica i als seus personatges. Està especialitzat en la història del segle XVII. En aquest cas, Parker va més enllà de la societat i els seus governants i del context europeu, figures com Felip II ens resulten, gràcies a ell, properes i comprensibles, més enllà dels tòpics nostrats. Aquí ens ofereix una visió global del món en la qual el tema meteorològic hi té un paper clau, molt rellevant. De fet, ja hi havia una certa percepció sobre la relació entre problemes climatològics i trasbalsos diversos, revoltes i guerres llargues i violentes.
L’historiador intenta esbrinar, sense especulacions ni dogmatismes, quins factors comuns van fer que durant el segle XVII la població mundial es reduís una tercera part, en general, o a la meitat en alguns casos. Fam, llargues guerres, com ara la dels Trenta Anys, guerres sagnants a la Xina, entre Rússia i Polònia-Lituània, cent anys en els quals Espanya va viure, pràcticament, en guerra, revoltes constants a tot el món… De la visió general l’autor aterra a situacions particulars, a fets que fins fa poc ens resultaven llunyans, com ara els problemes dels Imperis Mogol i Otomà, amb una relativa excepció, el Japó que, en aquesta època, és dels pocs indrets on es prospera.
El segle XVII va viure una època molt freda, que va acabar amb un gran nombre de conreus, un parell d’èpoques sense estiu, amb nevades fora de temporada. Parker explica a fons, al principi del llibre, el tema del clima pel que fa a, per exemple, les taques solars, o les erupcions volcàniques. Aplega testimonis de l’època, dades estadístiques a l’abast, i aconsegueix excel·lir en un tema que no és ben bé la seva especialitat tot i que cada vegada ens adonem de com tot té relació, d’alguna manera.
‘Corpus de Sang’, una obra d’Hermenegild Miralles sobre la Guerra dels Segadors.
Ens situem en una llarga època inestable, pel que fa al clima, amb moltes catàstrofes naturals. S’alternen les pluges excessives amb les sequeres persistents i, en general, fa molt de fred. Parker intenta comprendre i explicar la situació a partir, en principi, de fets que podríem considerar naturals, però atzarosos, sovint relacionats entre ells. Els problemes de manca d’aliments venien d’una època més amable, més càlida i productiva, que havia generat un augment de població. El malestar provocava abusos, inestabilitat, guerres en les quals no et podies refiar ni de la teva gent, els soldats eren una plaga afamada, una conseqüència, també, de la misèria i la necessitat de sobreviure.
Calia preveure l’alimentació per intentar controlar les revoltes, però no era senzill i sovint algunes zones, en concret les capitals importants, tenien prioritat per damunt de les zones rurals, molt castigades, a més, per la presència dels exèrcits. Pot semblar injust, avui, però Parker creu que les conseqüències a les ciutats, a prop dels centres de poder, podien ser molt pitjors. En els casos més dramàtics una de les constants van ser les violacions de dones i criatures o el canibalisme. Sembla que tan sols el Japó va superar en part la situació, a força de treballar a fons i de mides dràstiques i aïllacionistes.
Espanya és veu implicada en molts fronts i el govern de Felip IV i, sobretot, d’Olivares, complica encara més la situació, una llarga guerra amb els holandesos, i la Guerra dels Segadors catalana, de la qual Parker dona una visió molt interessant, relacionada amb l’ambició francesa, una nació, aleshores, amb aspiracions i disposada a utilitzar en el seu favor la decadència i la inestabilitat hispànica. A França, però, esclatarà també la revolta de la Fronda. En el darrer terç del segle Espanya perd Portugal i és vençuda per França en diferents guerres.
Geoffrey Parker.
El siglo maldito és un llibre molt interessant, que en algun moment pot resultar reiteratiu, però que ens dona una visió global del món d’aleshores i ens mostra com els humans ens assemblem més del que ens han fet creure. La perspectiva de conjunt pot generar dubtes, estem molt lluny d’aquell segle malaurat i, sobretot, ens ajuda a relativitzar determinats discursos apocalíptics sobre el present o sobre afirmacions com ara allò de què passen coses que no havien passat mai.
També resulta persistent, al llarg de la història de la Humanitat, la dèria comprensible a culpar l’altre de les desgràcies, cosa que afavoreix persecucions i repressió a determinats col·lectius. El llibre, imprescindible, pot provocar valoracions lligades al nostre temps, tan diferent en tots als aspectes, encara que es puguin fer comparacions amb el present i sempre puguin passar coses que semblen impossibles i que ens evoquen el passat.
L’esforç de síntesi de l’historiador és impressionant, així com la seva erudició, però la visió mundial és tan àmplia que, de forma inevitable, hi ha aspectes en els quals s’ha pogut aprofundir més que no pas en uns altres. Per altra banda, una certa frivolitat de la narrativa de ficció de gènere ha contribuït a la vulgarització poc seriosa de la història. Per això resulta imprescindible llegir historiadors de categoria, com Parker, comparar i admetre que, malgrat el molt que puguem saber del passat no ho podrem mai saber tot.
